Índex

El primer dia d’octubre (2017): Catalans atacats per forces armades espanyoles durant la jornada de referèndum de l’1-10-2017.

1-O (2018): Un altre documental sobre el referèndum, la determinació ciutadana i la brutalitat policial.

A Force More Powerful (1999): Gandhi i independència de l’Índia, anti apartheid a Sud-àfrica, Drets Civils als Estats Units, resistència als nazis a Dinamarca, Solidarność a Polònia, moviment contra Pinochet a Xile.

How to Start a Revolution (2011): exposició de les idees de Gene Sharp, principal teòric de la resistència no violenta.

Bringing down a dictator (2002): Enderrocament de Slobodan Milosevic a Sèrbia.

Maidan (2014): Revolta a la plaça de Maidan, Kíev, Ucraïna.

Everyday rebellion (2013): Occupy Wall Street, Indignats a Espanya, Primavera Àrab, moviment per la democràcia a Iran, FEMEN, opositors a Sèrbia i Turquia.

The People Speak (2009): moviments populars als Estats Units

5 films sobre desobediència civil als Estats Units

En diferents llocs del món, en diversos moments de la història, s’han produït situacions de violència estatal. La reacció més eficaç contra els atacs ha estat, al llarg dels segles XX i XXI, una resistència civil no violenta ben organitzada i ferma, que ha aconseguit vèncer en situacions que semblaven desesperades i insuperables. Ho repassem en els comentaris als següents documentals.

El primer dia d’octubre (2017), La Directa i Agència UO

L’1 d’octubre de 2017 els catalans van organitzar un referèndum per decidir si volen constituir una República independent o bé formar part del regne d’Espanya. Aquest havia negat reiteradament el dret del poble català a decidir sobre l’autodeterminació, i en vista que el plebiscit se celebraria a pesar de totes les amenaces llançades des del Govern de Madrid, una força de 10.000 guàrdies civils i policies armats va ser enviada a Catalunya amb l’ostensible missió d’intimidar i reprimir.

El documental relata la jornada de l’1 d’octubre, la determinació de la ciutadania d’exercir el seu dret al vot i les agressions brutals dels membres de les forces armades espanyoles contra persones pacífiques. Les imatges se centren en Barcelona, en allò que es va esdevenir a diverses escoles i centres on s’havien habilitat punts de votació. Hi apareixen persones que es van implicar en la defensa d’aquests punts durant tota la nit anterior a la jornada i en el decurs d’aquesta, observadors internacionals desplaçats per l’ocasió. Uns i altres mostren el seu horror i indignació davant la violència injustificable dels policies nacionals espanyols contra els ciutadans.

Cal destacar, però, que tot i mostrar algunes de les moltes imatges de violència que es van enregistrar aquell dia, allò que predomina en aquest document no és el victimisme, sinó tot el contrari, la dignitat, la fermesa i la determinació. El referèndum es va celebrar a pesar de la repressió armada.

La reacció venjativa de l’Estat espanyol contra Catalunya no s’ha fet esperar després d’aquesta victòria de la democràcia. L’automatisme autoritari ha creat, dos mesos després del primer dia d’octubre, un balanç de 700 alcaldes investigats, mig Govern empresonat i altre mig a l’exili, dos activistes socials engarjolats i 200 webs tancats. Però la determinació col·lectiva per plantar cara a aquest autoritarisme desfermat és enorme. L’1 d’octubre va canviar la vida i la mentalitat de molts catalans.

Els mitjans de comunicació espanyols són dels menys fiables de tot Europa, segons un estudi de la Universitat d’Oxford, i la versió que van donar dels fets són d’una deplorable parcialitat tergiversadora (com queda reflectit en les declaracions d’alts càrrecs polítics espanyols que al documental es contraposen a les imatges de violència que els desmenteixen). Per això aquesta iniciativa del setmanari La Directa i l’Agència UO és una molt necessària aportació a la conservació i preservació de la veritat, de l’ètica periodística i de la democràcia.

1-O (2018), Lluís Arcarazo

El referèndum de l’1 d’octubre tal com es va viure en cinc centres: tres escoles de Barcelona (Ramon Llull, El Sagrer i Cervantes), un pavelló esportiu de Sant Julià de Ramis (el poble de Carles Puigdemont) i Arenys de Munt. En els seus 38 minuts de durada mostra com es va dur a terme aquesta manifestació col·lectiva i pacífica, esdevinguda acte d’heroïcitat per la resistència noviolenta enfront l’atac brutal de la policia nacional espanyola. L’objectiu assolit del film és posar de manifest la determinació i la unitat popular en una afirmació democràtica i d’empoderament. L’èmfasi es posa en els fets del dia. No es parla de les causes, ni dels preparatius anteriors. Tot el protagonisme és de la gent, d’allò que va fer en aquella jornada històrica. No hi ha narrador que relati els fets, ni polítics que s’arroguin el primer pla.

Precisament pel plantejament contingut del film, l’espectador accedeix directament als fets, als participants. Des del transport de les urnes ocultes en domicilis particulars fins a les cues davant els col·legis, la ferma oposició a l’embat de la policia nacional, els esforços per solucionar el sabotatge a les comunicacions i la consecució final de la votació. Tot aquest desenvolupament puntejat pels càntics d’aquell dia: “Votarem”, “Democràcia”, “Els carrers sempre seran nostres”, “No passaran”, el cant dels Segadors, “Hem votat”…

Les úniques entrevistes són a participants en aquesta acció i a Roger Español, un d’ells, que va perdre del tot la visió d’un ull a causa de l’impacte d’una bala de goma disparada per un policia. Declara que tot i la desgràcia tornaria a implicar-se en la defensa del centre, i amb aquesta determinació expressa i simbolitza el compromís dels catalans enfront les agressions furibundes d’un estat enfollit.

A Force More Powerful (1999), Steve York

Recorregut per la tradició de la resistència civil no violenta enfront l’opressió armada al llarg del segle XX, una pràctica i una filosofia pacifistes que ha resultat sorprenentment eficaç en situacions en què la superioritat militar semblava incontestable.  S’examinen sis episodis clau.

a) Gandhi i el moviment d’independència de l’Índia

Documental sobre la creació de l’ideari i l’estratègia de la resistència no violenta, una opció cívica que no té res de passiva i molt d’activisme compromès. Es destaca la lucidesa psicològica de Gandhi, la seva capacitat d’entendre la mentalitat de l’opressor i percebre on el podia derrotar, així com la intel·ligència per servir-se dels mitjans de difusió del moment, que li van permetre mostrar al món l’horrible violència del Govern britànic. La no cooperació i la resistència no violenta van assolir gràcies a Gandhi una gran repercussió, es van convertir en un moviment de desobediència civil a gran escala. La lluita de Gandhi per foragitar els anglesos de l’Índia, iniciada amb la Marxa de la Sal, va passar per moments de grans dificultats, com ara una allau d’empresonaments -fins de 17.000 resistents civils-, però va aconseguir que el poble indi descobrís la seva pròpia força, va deslegitimar el colonialisme anglès, va impulsar la independència nacional i va proporcionar un exemple de com fer front a la violència armada estatal i colonial.

b) Moviment pels Drets Civils als Estats Units

La pugna per posar fi a la segregació racial als Estats Units va tenir un dels seus episodis cabdals a la universitat de Nashville, la capital de Tennessee, sud dels Estats Units. Arran de la lliçó de Gandhi, al 1960 estudiants universitaris negres i blancs van llançar una campanya per desegregar aquesta ciutat mitjançant mètodes no violents. Van començar a visitar a restaurants i establiments on estava prohibida l’entrada als negres, i per això van ser agredits i empresonats. Tot i la repressió, van continuar entrant als locals que els estaven prohibits, i van fer visible per a tota la ciutat la violència dels racistes i de les forces de l’ordre. La indignació subsegüent va menar a un boicot de la comunitat afroamericana als establiments comercials de la ciutat. Després de diversos incidents violents, l’alcalde de Nashville va haver d’avenir-se a iniciar la desegragació, que al cap de 3 o 4 anys va acabar imposant-se a tota la ciutat.

La narració subratlla la forta consciència dels participants, la seva voluntat d’actuar de manera estratègica i sistemàtica, no espontània ni emotiva, la disposició a ser maltractats i a patir. La claredat d’idees permetia als activistes resistir el desig de contestar físicament els cops i els insults, i mantenir-se en canvi en un nivell moral superior al dels agressors, sabent que les seves accions tindrien com a testimoni el món sencer i la història. La lliçó de Gandhi havia estat profitosa. S’havia comprès que la no violència és una filosofia de força, una força més poderosa que la violència.

c) Moviment anti-apartheid a Sud-àfrica

El moviment antiapartheid sudafricà va haver d’enfrontar-se a una situació de violència sistèmica i segregació estructural que semblava impossible enderrocar. La revolta va tenir falses sortides, desorganitzades i violentes, que no van donar cap resultat i en canvi van acabar en molts morts i empresonats: les forces armades de la minoria blanca van poder esclafar els brots espontanis, amb una violència que va arribar a la màxima intensitat el 1984. La dinàmica de derrotes i repressió es va invertir quan el poble va passar a l’acció no violenta i va aplicar un boicot econòmic als establiments dels blancs de Port Elizabeth, reforçat amb vagues, que van minar l’estabilitat de l’estat i van mostrar al món la intolerable opressió de l’apartheid. Al començament la repressió va ser contundent, amb tocs de queda, centenars d’arrests d’activistes i líders del moviment-uns 30.000 empresonats- i la imposició d’un estat d’emergència. Però el malestar dels comerciants, que formaven la base del suport al govern, i les sancions internacionals, van empènyer el primer ministre blanc a convocar les primeres eleccions amb participació de negres, de les quals va sortir Nelson Mandela com a president.

Es destaca la reorientació de la lluita antiapartheid, el pas de la violència a la noviolència estratègica en la qual tothom va anar trobant el seu lloc i el seu paper. La resistència i la desobediència pacífiques van acabar assolint els seus objectius.

d) Resistència a Dinamarca durant l’ocupació nazi

El 1940 els nazis van ocupar militarment Dinamarca, que s’havia declarat neutral en la guerra. La invasió tenia dues finalitats bàsiques: obtenir provisions de les granges i armament de les fàbriques. Fins el 1943 hi va haver brots i sabotatges aïllats que no van afeblir l’hegemonia dels ocupants. Després, els danesos es van atrevir a fer vagues generals, o bé a mantenir un ritme de producció escandalosament baix que gairebé no reportava cap benefici als alemanys. Quan aquests van intensificar la repressió i van aplicar lleis racials per enviar als camps de concentració els jueus del país, els danesos van organitzar la seva fugida per mar a la segura Suècia. Aquesta resistència subterrània va portar a l’aplicació dels principis gandhians de no cooperació i desobediència pacífica, i a suportar les mesures repressives -tocs de queda, talls de gas, d’electricitat, d’aigua- fins que els soldats nazis van haver d’abandonar el país per lluitar als fronts europeus on el Reich estava ja clarament perdent la guerra.

Als principis generals de resistència no violenta els danesos hi van afegir certs elements humorístics, o així ho sembla avui dia: l’escandalosa baixa productivitat a les fàbriques, el fet que els obrers al·leguessin que havien d’abandonar el seu lloc de treball a mitja jornada per cuidar els seus horts i jardins, ja que el toc de queda els impedia fer-ho en plegar de la feina…

e) El moviment polonès Solidaritat

L’opressió soviètica a la Polònia dels anys 70 havia estat intensa -morts, ferits, presos-, i semblava que els estalinistes tenien el país controlat. Però l’agost de 1980 es va iniciar una vaga a les drassanes Lenin de la ciutat de Gdansk, inicialment en protesta per l’augment del preu del menjar, però que de seguida va posar com a primera exigència la legalització de sindicats lliures, independents del Partit Comunista que dominava Polònia, així com el dret a vaga. Els vaguistes van ocupar les drassanes en comptes de marxar per la ciutat, on sabien que serien atacats per soldats. L’exemple de Gdansk es va estendre per altres ciutats poloneses, i ben aviat hi va haver 22 fàbriques i milers de treballadors en vaga. Es va crear un comitè de vaga interfabril que va posar com a condició per a negociar amb els representants del Partit Comunista que les converses fossin transmeses per televisió. La coordinació entre les diverses fàbriques i el carisma del líder nacional Lech Walesa i d’altres dirigents van afavorir la fermesa dels obrers en aquelles negociacions, així com la creació d’un sindicat general i un moviment, Solidaritat, que el 1989 va acabar vencent en unes eleccions lliures -les primeres en més de 60 anys- l’autoritarisme estalinista després de passar una època en la clandestinitat, a causa de la imposició de la llei marcial.

En el cas de Polònia, el fort sentiment nacionalista va ser un ingredient específic en l’aplicació de la lluita no violenta.

f) El moviment democràtic a Xile per enderrocar Pinochet

Salvador Allende, el primer president marxista sortit d’unes eleccions lliures, fou enderrocat l’11 de setembre de 1973 per un cop militar encapçalat pel general Augusto Pinochet. Aquest va imposar, per mantenir-se en el poder, un brutal règim repressiu d’una dècada en què hi va haver 40.000 empresonaments i milers d’assassinats, “desaparicions” i tortures. La política de la seva dictadura consistia a imposar en tots els racons de la vida xilena un terror permanent que impossibilités la resistència i la disidència.

El 1983 es va organitzar a tot el país una cassolada de protesta contra la dictadura que va paralitzar la capital, Santiago. D’ençà d’aleshores, hi va haver un dia de protesta nacional cada mes, amb producció reduïda a les fàbriques tot el dia i cassolades a partir de les 8. La desobediència era majoritàriament pacífica, però l’exèrcit va aprofitar els escassos episodis de violència per perpetrar repressions: només a Santiago hi va haver més de 80 civils morts. Durant un temps Xile va estar al caire d’una guerra civil com les d’Amèrica Central.

El 1988 Pinochet es va creure prou fort per sortir victoriós d’un referèndum sobre el seu règim, i el va convocar. L’oposició va llançar intel·ligents campanyes televisives per denunciar les pràctiques assassines de la dictadura durant tots aquells anys, i a pesar de les constants amenaces, la població va votar el final del règim. Va seguir una transició cap a la democràcia i l’afirmació dels drets humans.

How to Start a Revolution (2011), Ruaridh Arrow

Documental sobre les idees de Gene Sharp, el principal teòric modern de la revolució no violenta. Concretament, se centra en els 198 principis exposats en la seva obra clau, From Dictatorship to Democracy (1993), traduïda a més de 30 llengües, i que ha estat un text de referència a revolucions democràtiques tan diverses com les de Sèrbia, Ucraïna, Guatemala, Indonèsia, Egipte i Síria. També ha estat una font d’inspiració per a moviments com Occupy Wall Street i el 15-M.

Les idees de Sharp han estat tan influents que molta gent les coneix sense saber qui n’és l’autor. La seva gran força és la manera com es combinen per crear un ideari i una guia per a l’acció molt directa. Alguns d’aquests principis: planificar una estratègia, superar l'”atomització”, resistir la violència, mostrar banderes i colors simbòlics identificables, organitzar boicots de consumidors, negar-se a pagar deutes o interessos…

El film combina les imatges d’arxiu de revolucions d’arreu del món amb entrevistes de Sharp, un acadèmic discret que ha defugit sempre el primer pla, tot i que l’han nomenat dues vegades per al Nobel de la Pau. Una de les afrmacions que fa al documental: “Quan optes per lluitar amb violència optes per lluitar contra les millors armes de l’adversari, i no és intel·ligent. Les armes psicològiques, les armes socials, les armes econòmiques i les armes polítiques acaben sent més fortes contra l’opressió, la tirania i la violència”.

Bringing Down a Dictator (2002), Steve York

Els autors d’A Force More Powerful van rodar anteriorment un documental sobre l’enderrocament del sanguinari dirigent serbi Slovodan Milosevic, centrant-se principalment en l’acció del moviment estudiantil Otpor! (‘Resistència’), que va ser una de les forces principals de l’oposició al règim. El film segueix l’evolució d’aquest grup de joves, com va aconseguir convertir-se en una presència visible i quotidiana al país, i com va fer front a amenaces i empresonaments en el seu objectiu de fer fora la criminalitat i la corrupció. Va aconseguir estendre la seva pràctica de desobediència civil no violenta i possibilitar les eleccions de 2000, en què l’ultranacionalista Milosevic va ser sorprenentment derrotat. Les armes d’Otpor!: concerts de rock, campanyes a internet, acceptació de les represàlies. Tots recursos no violents que van resultar enormement eficaços.

L’últim de la llarga sèrie d’obstacles que van haver de superar per tal de portar la llibertat i els drets humans al seu país va ser la impugnació de Milosevic del resultat de les eleccions. Otpor! va reaccionar convocant una vaga general que va culminar en la presa del Parlament a Belgrad. En un país ple d’armament, no va ser la lluita armada el que va enderrocar el tirà, sinó un moviment de resistència no violenta inspirat, en bona part, en les idees de Gene Sharp.

Maidan (2014), Sergei Losnitza

Una altra plaça emblemàtica, Maidan, de la capital ucraïna, Kíev, va ser l’escenari d’una llarga protesta contra un règim despòtic, el de Víktor Yanukóvich, aliat de Vladímir Putin. La població partidària d’apropar-se a Europa i alliberar-se de la dominació russa va plantar cara entre novembre de 2013 i febrer de 2014 a les polítiques de Yanukóvich, concentrada a Maidan. Les forces armades van reprimir durament les concentracions, i van causar decenes de morts civils. Finalment, el febrer, el president va haver de marxar del país, i va rebre assil a Rússia, a la qual havia servit molt més que no al seu propi país.

A diferència de la resta de films d’aquest post, que pertanyen a la línia del documental informatiu i narratiu consistent a combinar material d’arxiu i entrevistes, aquest és d’intencionalitat cinematogràfica, té una voluntat estètica, reflexiona sobre la manera en què presenta els fets. Està fet de plans molt llargs i fixos que inclouen temps morts en els quals gairebé no hi passa res, o bé on es desenvolupen accions senceres. No hi ha entrevistes ni una veu narradora que ens expliqui les causes o les claus de la protesta. L’opció és mostrar amb una serenitat crítica, amb distància analítica, el desenvolupament de la protesta -l’organització dels participants, la solidaritat entre ells, el cant d’himnes, recitacions de poetes dalt d’un escenari…- i com es complica tot a partir de l’ultimàtum llançat pel Govern el gener: intervenció de policies antiavalots, barricades, focs, llançament de pedres… Fins i tot els franctiradors que van matar civils (hi va haver prop d’un centenar de morts).

La voluntat formal del film no implica neutralitat, és clar: és un plantejament concebut per permetre que l’espectador elabori el seu propi judici sobre els fets. El director no oculta la seva preferència pels manifestants de Maidan, però s’absté de fer propaganda agitadora.

Els esdeveniments posteriors a la dimissió i la fugida de Yanukóvich han estat dramàtics per Ucraïna, amb els atacs repetits de Rússia, la presa de Crimea i els atacs de Putin a la regió de Donbass. Olena Pol, a VilaWeb, fa una anàlisi lúcida de la situació: “El balanç de Donbass, avui dia, és de poc menys de deu mil vides i vint-i-tres mil ferits. […] El Maidan va ser un despertar després de molts anys d’apatia política […]. Quatre anys després, Ucraïna és un país en guerra amb la integritat territorial violada, víctimes i trets diaris, embolicat en la teranyina de mentides i traïcions, esmicolat en mil trossos, esgotat per la corrupció i la misèria […]. Però és un país que ara té una forta identitat nacional, és una societat cívica i activa, capaç de canviar i resistir l’agressor. La gent es va adonar de la seva força com a nació”.

Com en els altres processos de resistència i desobediència no violents mostrats en aquests documentals, el manteniment del valor i la dignitat tenen un preu alt -en atacs, empresonaments, fins i tot morts- que no es pot atenuar ni frivolitzar. L’exemple que donen aquests casos per a l’assetjat poble català són d’enorme rellevància, perquè contribuixen decisivament a aprofundir la consciència de la seva situació.

Everyday Rebellion (2013), Arash T. Riahi i Arman T. Riahi

Film sobre formes de desobediència civil i resistència no violenta actuals. El seu interès princial és la panoràmica que ofereix d’un seguit de lluites que es mantenen al món ara mateix, o fa poc, i que apliquen l’ideari i l’estratègia de l’acció pacífica per enfrontar-se als mals del món. Totes aquestes varietats d’activisme participen de les idees que s’han anat exposant en els anteriors films. Són ubiqües i transversals: Occupy Wall Street, el moviment 15-M a Espanya, la Primavera Àrab, FEMEN a Kíev, París i Estocolm comparteixen ideals i pràctiques, i lluiten contra el mateix enemic, que com l’hidra ét molts caps. Les rebel·lions nacionals contra governants despòtics també tenen moltes semblances entre si, esclatin a Ucraïna, a Egipte, Sèrbia, Turquia, Síria, Iran o els Estats Units . Un mateix impuls ètic de defensa de la humanitat individual i col·lectiva anima aquests activismes a pesar de les evidents amenaces de violència i repressió que assetgen els seus membres. Aquesta diversitat de moviments comparteix la seva base popular sense dirigents i una inesgotable creativitat i inventiva. Entre els originals mètodes que apareixen al film hi ha l’ús subversiu de globus d’heli, glaçons i pilotes de ping-pong, acudits, grafits, cossos femenins nus i tribunals ficticis. Una presència principal és la de Srdja Popovic, membre fundador d’Optor!, el moviment serbi que va aconseguir enderrocar Solobodan Milosevic (com hem vist a A Force More Powerful i How to Start a Revolution). Popovic ha reflexionat a bastament sobre la lluita no violenta a partir de la pràctica directa.

A pesar del to predominantment optimista del film, cal tenir pesent que aquests moviments no sempre acaben sent victoriosos. De vegades han estat esclafats, altres no han assolit els seus objectius, altres (com a la Primavera Àrab) han contribuït a originar situacions tan o més pèssimes que les que volien transformar. Dit això, el fet de no incórrer en un triomfalisme superficial i frívol no invalida el suport que mereixen tots aquests moviments. La recerca acadèmica ha demostrat que els moviments de resistència no violenta han estat al segle XX el doble d’eficaços que les lluites violentes. I el film transmet una confiança -una fe?- en els moviments de desobediència civil com a motors d’una necessària, urgent, transformació social en un món que molts dirigents volen enfonsar.

The People Speak (2009), Howard Zinn, Chris Moore, Anthony Arnove

Original lectura pública d’actors nord-americans coneguts -Matt Damon, Viggo Mortensen…- de fragments d’escrits (cartes, discursos, llibres) de personalitats històriques cabdals en la lluita pels drets civils als Estats Units. També hi intervenen cantants de primera línia -Bob Dylan, Bruce Springsteen…- interpretant cançons emblemàtiques de la cultura popular. Vegeu aquí. Per als temes musicals del film, aquí.

Cinc films sobre desobediència civil als Estats Units

Tot i l’enorme maquinària propagandística amb què el país es vol presentar com a campió de la democràcia, els Estats Units han estat sempre dominats per una elit política i empresarial que ha oprimit i explotat les classes desafavorides. En aquest post es repassen les lluites no violentes dels oprimits per defensar els seus drets civils, politics i humans.