“THE PEOPLE SPEAK” (2009): La veritable història dels Estats Units

the-people-speak-2009
Cartell promocional del film.

Howard Zinn: “No volíem sentir les paraules de la Casa Blanca. Volíem sentir les paraules dels que es manifesten davant la Casa Blanca. Activistes. Els opositors a la guerra. Els socialistes i els anarquistes. En altres paraules, la gent que ens va donar la llibertat i la democràcia que tenim en aquest país. El que tenen en comú tots ells és l’esperit de resistència a l’autoritat il·legítima. La democràcia és en el dissentiment. La democràcia és en la resistència. La democràcia no ve de dalt. Ve de baix”.

A People’s History of the United States, de l’historiador novaiorquès Howard Zinn (1922-2010), aparegut el 1980 i d’ençà d’aleshores molt reimprès i editat (se n’han venut més de 2,5 milions d’exemplars) és un llibre revolucionari, com a mínim en dos sentits. En l’explícit de denunciar les injustícies del món i de mirar de corregir-les. I en el de plantejar les coses d’una manera radicalment nova. Narra la història dels Estats Units no segons el discurs abstracte de la versió oficial, a còpia de grans noms de presidents i generals, batalles mítiques i dates fundacionals -la versió que situa l’home blanc dominador com a actor únic i indiscutible-, sinó a partir dels moviments socials populars que queden sempre als marges dels relats consagrats: el moviment antiesclavista i antisegregacionista (drets civils), el sindicalisme i les reivindicacions obreres, el sufragisme i les lluites de les dones per obtenir la igualtat, la resistència dels nadius nord-americans. A A People’s History emergeix, doncs, una història del tot diferent de la que s’explica sistemàticament en els mitjans oficials. Milions de persones abans silenciades adquireixen veu. La idea predominant que l’elit ha impulsat la democràcia de manera progressiva queda desmentida per l’evidència que han estat els moviments de base els que han pressionat les classes dominants fins al punt d’obligar-les a fer concessions. L’abolició de l’esclavitud, el reconeixement dels drets de les dones i dels afroamericans, la jornada laboral de vuit hores i altres consecucions modernes van ser obtingudes amb gran esforç i risc, no van ser concedides de bon grat pels dominadors.

L’abolició de l’esclavitud, el reconeixement dels drets de les dones i dels afroamericans, la jornada laboral de vuit hores i altres consecucions modernes van ser obtingudes amb gran esforç i risc, no van ser concedides de bon grat pels dominadors.

La revolució que va suposar l’aparició d’aquest llibre va traçar una nova història dels Estats Units que milions de persones han adoptat per entendre la naturalesa del seu país, i que ningú no ha pogut rebatre amb arguments ni amb dades. La seva extensa i profunda repercussió ha donat lloc a multitud de lectures públiques, debats i conferències, i al llibre complementari Voices from a People’s History of the United States, que recull les paraules literals dels testimonis citats a A People’s History (extrets de discursos, articles, llibres, cançons…). El film The People Speak (2009) consisteix en un seguit de lectures per part d’actrius i actors coneguts de fragments seleccionats de Voices from a People’s History of the United States. Actrius i actors llegeixen les declaracions de tota mena d’activistes -abolicionistes, sufragistes, portaveus dels nadius nord-americans, pacifistes, líders obrers, antisegregacionistes…- que han estat decisius en la història dels Estats Units, en la construcció d’un país ètic i humà, però que solen ser esborrats de la versió oficial que s’explica als instituts i altres centres docents.

Actrius i actors llegeixen les declaracions de tota mena d’activistes: abolicionistes, sufragistes, portaveus dels nadius nord-americans, pacifistes, líders obrers, antisegregacionistes…

azinn93240086-79-20091214-61
Howard Zinn (tercer per l’esquerra a la primera fila) amb actors i actrius que posen la seva veu als fragments seleccionats para The People Speak (2009).

El plantejament del film és senzill i original. Aplegar un seguit d’actors i cantants coneguts al teatre Cutler Majestic de Boston, Massachusetts, i al Malibu Performing Arts Center, de Malibu (Los Angeles, Califòrnia), perquè recitin i cantin davant el públic reunit per a l’ocasió, i filmar-ho tot. El mateix Howard Zinn -un any abans de morir- és l’encarregat de narrar els principals episodis de la història alternativa dels Estats Units, que estan puntejats pels recitats i les cançons. En convertir els textos impresos en paraula viva, els diferents missatges adquireixen encara més força, esdevenen més urgents.

Els fragments són de tota mena de persones que es van comprometre en lluites socials al llarg dels segles. Després de la lectura inicial d’un fragment de la Declaració d’Independència (1776) per Matt Damon, com a text programàtic molt poques vegades realitzat a la història, hi ha lectures sobre soldats obligats a lluitar en condicions extremes a la Guerra d’Independència, pagesos rebel·lats contra els impostos abusius del Govern, protestes d’esclaus afroamericans, declaracions abolicionistes i denúncies de la segregació (John Brown llegit per David Strathairn; Frederick Douglass llegit per Morgan Freeman, Malcolm X…), afirmacions dels drets de les dones (Elizabeth Cady Stanton, Susan B. Anthony, Sojourner Truth), crides a la rebel·lió, manifestos socialistes (Eugene Debs), protestes per l’expansionisme militar (el cap d’una tribu nadiu en un viatge a Washington de 1879…), refutacions del concepte totalitari de patriotisme (Emma Goldman), resistència a participar en guerres (Muhammad Ali, Daniel Ellsberg, pares de nord-americans assassinats pel terrorisme que no subscriuen la política de represàlies conqueridores de l’administració Bush)… Es llegeixen també fragments de dues obres literàries, Johnny Got His Gun, de Dalton Trumbo, i El raïm de la ira, de John Steinbeck, que són manifestos de referència sobre, respectivament, els horrors del militarisme i les penalitats extremes que han patit els pobres dels Estats Units.

Les lectures van acompanyades d’interpretacions de peces emblemàtiques del folk nord-americà, la cançó de protesta que ha representat els moviments contraculturals del país. Entre aquests temes hi ha “Masters of War” (1963), de Bob Dylan, interpretada per Eddie Vedder, “This Land Is Your Land” (1940), de Woody Guthrie, cantada per Bruce Springsteen, “Do Re Mi” (1937), també de Guthrie, adaptada per Bob Dylan, “Brother Can You Spare A Dime?” (1931), de Yib Harburg, per Alison Moorer, “Dear Mr. President” (2006), de P!nk: P!nk, “Ohio” (1974), de Neil Young, per Rich & Chris Robinson, i “People Have the Power” (1988), de Patti Smith. Són algunes de les cançons més arquetípiques dels moviments contraculturals, la gran aportació que els Estats Units han fet al món.

El recorregut per aquest seguit de discursos, proclames, cartes, llibres i cançons ofereix una nova comprensió de la història i el caràcter dels Estats Units. Emergeix allò que el poder voldria que fos oblidat i esborrat: la força dels moviments socials, la integritat d’algunes persones que van fer front a l’autoritarisme i les seves amenaces. L’espectador atent comprèn que, d’ençà de la conquesta de la costa atlàntica pels anglesos, de la guerra d’independència i del salvatge genocidi dels nadius nord-americans per l’exèrcit estatunidenc, la història d’aquest país ha estat marcada pel desig d’una elit poderosa per acaparar totes les terres, recursos i riqueses, i per la resistència moral d’un seguit de persones íntegres que representen la majoria oprimida, agredida i explotada. Posar de manifest aquesta història és l’excel·lent aportació tant dels llibres de Zinn com del film The People Speak.

La història dels Estats Units és la del desig d’una elit poderosa per acaparar totes les terres, recursos i riqueses, i de la resistència moral d’un seguit de persones íntegres que representen la majoria oprimida, agredida i explotada.

Alguns dels personatges destacats les paraules dels quals són llegides pels actors participants:

chief_joseph-1877
Chief Joseph (Hin-mah-too-yah-lat-kekt) (1840-1904), cap de la tribu dels Nez Percé, expulsada de les seves terres ancestrals a Oregon pel Govern dels EE.UU.

 

frederick-douglas
Frederick Douglass (1818-1895), abolicionista i reformador social.

 

john-brown
John Brown (1800-1859), abolicionista.
fannie-lou-hamer
Fannie Lou Hamer (1917-1977), activista pel dret al vot i els drets civils.
elizabeth_stanton
Elizabeth C. Stanton (1815-1902), abolicionista i defensora dels drets de les dones.
muhammadali
Muhammad Ali (Casius Clay Jr.) (1942-2016) boxador i defensor dels drets dels afroamericans i els musulmans.
malcolm-x
Malcolm X (1925-1965), ministre religiós i activista, defensor dels drets dels afroamericans.
emma_goldman
Emma Goldman (1869-1940), lituana emigrada als Estats Units als 16 anys, anarquista i feminista. Deportada a Rússia el 1919.
eugene_v-_debs
Eugene V. Debs (1855-1926), socialista, un dels principals impulsors del moviment obrer als Estats Units.
yuri_kochiyama
Yuti Kochiyama (1921-2014), portaveu del moviment contra la guerra i de la reclamació de reparacions per a les famílies americano-japoneses internades a camps de concentració.
daniel-ellsberg_2006
Daniel Ellsberg (1931), membre del Pentàgon des de 1964, crític de la guerra de Vietnam. Revelador de secrets oficials (Pentagon Papers).
rodriguez
Phyllis i Orlando Rodríguez, pares d’una víctima en l’atemptat del World Trade Center de Nova York de 2001. Oposats a la invasió d’Afganistan.
cindy_sheehan_01
Cindy Sheehan (1957), activista contra la guerra, mare d’un soldat mort a la invasió d’Irak.

La suma d’aquests testimonis posa en evidència la multitud de mentides que infesten la història oficial dels Estats Units. La creació i el desenvolupament del país no va ser expressió d’un “Destí Manifest” -com es diu sovint als manuals-, sinó l’arrabassament de les terres d’Amèrica del Nord als seus habitants originaris (habitualment malanomenats indis), mitjançant un genocidi atroç; la guerra civil entre el nord i el sud no va ser deguda a la intenció del nord d’abolir l’esclavitud dels afroamericans, sinó a una rivalitat comercial entre les dues parts de l’estat per obtenir l’hegemonia econòmica; la fi del segregacionisme no s’explica per sentiments humanitaris, sinó per una cessió a una pressió organitzada i multitudinària; la política econòmica del New Deal de Roosevelt no va obeir a un desig de les elits d’alleujar les penúries causades per la Gran Depressió del 29, sinó que va ser una estratègia per contenir unes protestes socials ja incontrolables; les represàlies a Afganistan i Irak arran de l’encara mal explicat atemptat del World Trade Center novaiorquès de 2001 van ser impulades per grans corporacions àvides de petroli, gas i posicions geoestratègiques… En resum, la història oficial dels Estats Units és -en paraules del Macbeth de Shakespeare- “un conte explicat per un idiota, ple de soroll i absurd, sense cap sentit”. Enfront d’aquesta versió deformada s’alcen les veus ètiques recollides per Zinn en els seus llibres, i expressades pels actors al documental The People Speak.

En vista que el poder als Estats Units se l’estan disputant una representant de la dreta tradicional (Clinton) i l’instigador de l’extrema dreta més agressiva (Trump), es podria pensar que la lluita per l’afirmació dels drets civils ha fracassat als Estats Units. Que l’obrerisme ha perdut la seva consciència de classe, que les classes mitjanes i altes volen protegir els seus privilegis a expenses dels grups inferiors, que s’ha desmuntat del tot el plantejament de cohesió i solidaritat socials i que ningú no es planteja el problema climàtic. En efecte, els treballadors perden drets laborals, i augmenten els assassinats injustificats de persones negres desarmades a mans de policies blancs. Alguns treballadors blancs desideologitzats expressen la seva frustració i el seu ressentiment donant suport a l’agitador de l’odi que s’adreça a les seves passions més baixes. El retrocés social, polític i moral sembla, doncs, innegable en molts aspectes. La primera potència econòmica i militar mundial recupera els seus instints més primitius.

Howard Zinn es declarava optimista. No en el sentit que no fos conscient de les atrocitats i la barbàrie que abundaven en el seu temps -un historiador ètic i compromès com ell no podia deixar de tenir-les presents-, sinó com a principi autoimposat: el seu deure era lluitar per millorar les condicions de vida dels seus compatriotes i contemporanis. Zinn argumentava també que, a pesar de tota la insolidaritat, la violència, les espoliacions i el militarisme que presenciava, no volia oblidar de cap manera les consecucions que els moviments socials havien assolit al seu país, com ara l’abolició de l’esclavitud i el reconeixement dels drets polítics i socials de les dones. Sostenia que si aquests drets s’havien conquerit a pesar de la multitud d’amenaces físiques per part del poder i els seus servidors, calia mantenir viva la lluita contra les injustícies presents, sense abandonar-se al derrotisme ni donar-se per vençuts. Matt Damon i la resta d’actors que han prestat la seva veu a les paraules de la consciència se sumen a la resistència ètica enfront la barbàrie, i donen vida a aquesta imprescindible història alternativa, molt més certa i rigorosa que l’oficial. Zinn la va compondre amb els testimonis dels grans forjadors dels Estats Units.

FITXA

Direcció i guió: Howard Zinn, Chris Moore, Anthony Arnove
País: Estats Units
Llengua original: Anglès
Durada: 113 minuts
Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=5qpm6aw5OWw
Web: http://howardzinn.org/related-projects/the-people-speak/

One thought on ““THE PEOPLE SPEAK” (2009): La veritable història dels Estats Units

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s