Vegeu també Resistència civil no violenta: De Gandhi a Catalunya.

Non-violent Civil resistance: 13 films from Gandhi to Barcelona.

Resistencia civil no violenta: 13 documentales.

Les esfereïdores i evidents semblances entre el que passa avui al Govern dels Estats Units i el que va passar a l’Europa dels anys 30, amb l’auge dels totalitarismes, fan necessàries l’oposició i la desobediència civil. Aquest post i els següents repassen documentals sobre diverses accions i processos de resistència als Estats Units. Si a Amèrica del Nord hi ha hagut una tradició d’autoritarisme imposada per la violència de les forces armades i la policia, també hi ha hagut una tradició contestatària de defensa dels drets civils de les diverses ètnies i les classes oprimides, enfrontades molt sovint a situacions d’extrema gravetat.

Posts posteriors estaran dedicats específicament al moviment del Black Power, o empoderament dels afroamericans, i al dels drets civils dels nadius nord-americans.

 

“The People Speak” (2009): La veritable història dels Estats Units

L’historiador novaiorquès Howard Zinn estava fart de sentir un relat fals del desenvolupament del seu país. Sabia que la història oficial, protagonitzada per mascles blancs agressius i victoriosos –presidents, generals, empresaris– i providencialistes que duien a terme un suposat “destí manifest” era una mentida global creada pels vencedors sanguinaris. Va decidir escriure el que sentia com la veritable història dels Estats Units: una lluita permanent entre les classes dominants contra la resta de la població, que s’ha expressat de diverses maneres i ha emprat diversos mitjans, però que ha estat la realitat bàsica del país des de la seva fundació.

Zinn va escriure un llibre fonamental, A People’s History of the United States (traduït al castellà com La otra historia de los Estados Unidos), del qual s’han venut més de 2 milions d’exemplars i s’ha llegit moltes més vegades. Ofereix de manera raonada i documentada una història del seu país que no té res a veure amb l’oficial i dominant, perquè està narrada des de la perspectiva de la gent agredida i violentada a partir de l’extermini dels nadius americans fins al règim autoritari del republicà Reagan, passant per l’explotació dels escalus afroamericans, la lluita pels drets civils i la imposició del pensament únic mitjançant les caces de bruixes del Comitè d’Activitats Nord-americanes. És una història verídica que recupera els fets i les persones reals en comptes de repetir mites i llegendes. I no és tan sols un relat de derrotes, sinó que mostra els nombrosos moviments d’empoderament que s’han succeït al país. Rescata l’orgull dels oprimits i la seva determinació de deixar de ser-ho.

Amb la col·laboració d’Anthony Arnove, Zinn va publicar un llibre complementari d’A People’s History of the United States titulat Voices of a People’s History of the United States, que reprodueix literalment discursos, cartes, articles i altres documents d’homes i dones valents que van desobeir i resistir el poder del Govern i les seves forces armades, amb tant valor que van arriscar les vides sense dubtar-ho. Els mateixos Arnove i Zinn, junt amb Chris Moore, van organitzar una lectura pública d’aquests documents essencials per part d’actors i actrius coneguts, unes lectures que infonen vida i actualitat a la lletra impresa. La recitació va acompanyada d’actuacions d’alguns dels músics nord-americans més destacats. El film The People Speak consisteix en la gravació del conjunt de lectures i interpretacions musicals.

Algunes de les persones, veritables artífexs de la història nord-americana, de qui es llegeixen les paraules són el Cap Joseph (Hin-mah-too-yah-lat-kekt) (1840-1904), cap de la tribu nadiua dels Nez Percé, expulsada de les seves terres ancestrals a Oregó pel Govern dels Estats Units; l’abolicionista i reformador social Frederick Douglass (1818-1895); l’abolicionista John Brown (1800-1859); l’activista pels drets socials i el vot femení Fannie Lou Hamer (1917-1977); la defensora dels drets de les dones Elizabeth C. Stanton (1815-1902); Muhammad Ali (Casius Clay Jr.) (1942-2016), boxador i defensor dels drets dels afroamericans; Malcolm X (1925-1965), pastor musulmà i activista dels drets civils; Eugene V. Debs (1855-1926), co-fundador del moviment dels treballadors als Estats Units; Yuti Kochiyama (1921-2014), portaveu del moviment contra la guerra i de la campanya per compensar els americans-japonesos tancats en camps de concentració als Estats Units durant la Segona Guerra Mundial.

Alguns dels molts actors i actrius que apareixen al film són Matt Damon, Marisa Tornei, Q’orianka Kilcher, Vigo Mortensen, Morgan Freeman i Sean Penn. Entre els cançons emblemàtiques del folk nord-americà sonen “Masters of War” (1963) de Bob Dylan, interpretada per Eddie Vedder, “This Land Is Your Land” (1940) de Woody Guthrie, cantada per Bruce Springsteen, “Do Re Mi” (1937) també de Guthrie, adaptada per Bob Dylan, “Brother Can You Spare A Dime?” (1931) de Yib Harburg, per Alison Moorer, “Dear Mr. President” (2006) de P!nk: P!nk, “Ohio” (1974) de Neil Young, per Rich & Chris Robinson, i “People Have the Power” (1988) de Patti Smith.

Un document excel·lent per començar a conèixer la veritable història dels Estats Units.

“Sir! No Sir!” (2005): La insubmissió dels soldats al Vietnam

Les protestes contra la guerra del Vietnam –la invasió imperialista més llarga dels Estats Units (1964-1973) fins a la guerra d’Afganistan (2001-2014)– es relacionen sobretot a universitats californianes, impulsades per estudiants. Però dins el si de l’exèrcit també hi va haver soldats que es van negar a atacar civils vietnamites indefensos, i van cometre el que el dret militar considera rebel·lió, per la qual cosa van ser jutjats. Sir! No Sir! repassa aquella rebel·lió de milers de soldats rasos valents, que es van sublevar davant els seus superiors contra les ordres d’assassinar dones, nens i homes innocents. Van pagar un preu alt: centenars van anar a la pesó, i desenes de milers van fugir a l’exili a Canadà, França i Suècia.

Segons les xifres del Pentàgon, entre 1966 i 1971 es van produir 503 926 desercions; el 1971 unitats senceres es van negar a anar a la guerra. A la segona part dels anys 60 milers de soldats van crear multitud d’organitzacions d’oposició a la guerra, i el 1970 i 1971 van proliferar les manifestacions arreu del món. El moviment dels soldats va incloure nombrosos actes de resistència i l’organització d’associacions polítiques, així com la publicació de diaris clandestins a moltes bases militars.

Pocs recorden avui aquella valenta oposició al Govern i a l’exèrcit nord-americans. Com a molt, es recorda la participació de l’actriu Jane Fonda, que va donar un resolt suport als soldats en diverses concentracions i manifestacions i viatjant a les bases militars de Vietnam mateix; o les accions pacifistes de joves no reclutats. El valor d’aquells soldats que van fer front a tribunals militars i a penes d’anys de treballs forçats també és digne de record. Hi ha més d’un centenar de films sobre la guerra del Vietnam, però aquest és el primer que mostra l’oposició dels soldats en el si de l’exèrcit.

Sir! No Sir! recorre aquell procés a través d’entrevistes a alguns dels seus protagonistes, que l’analitzen al cap de 30 anys, i amb abundant material d’arxiu com ara fotografies i imatges de noticiaris de televisions locals i de gravacions personals. La versió llarga o cinematogràfica del film (86’) mostra una cosa omesa a la versió abreujada apareguda a la televisió (50’): la pràctica de suprimir qualsevol testimoni d’aquell incident que va posar en evidència els poderosos Govern i Exèrcit dels Estats Units. L’Administració Reagan i les posteriors s’han encarregat de tapar-la, perquè no sigui un exemple per les futures tropes.

El film mostra imatges d’una acció impressionant: desenes de veterans de guerra van anar a Wahington per llençar amb menyspreu les seves medalles a les escales del Capitoli. Va ser el seu homenatge als 50 000 soldats estatunidencs morts al Vietnam (del mig milió que se’n va enviar), i al vagament estimat milió de vietnamites assassinats amb artilleria, agent taronja i napalm. Per desgràcia, no hi va haver una acció semblant a les guerres d’Afganistan i d’Irak. Només Síndrome d’Estrès Post Traumàtic.

 

A Good Day to Die (2010): La rebel·lió dels nadius

Els Estats Units van néixer d’un crim de genocidi, el brutal extermini i posterior reducció a reserves dels nadius nord-americans. Quan els feixistes actuals diuen “Amèrica pels americans” no saben el que diuen, perquè si la seva aspiració es complís ells serien els expulsats i empresonats, mentre que sioux, cree, apatxe i companyia recuperarien les seves terres ancestrals.

A Good Day to Die mostra el sorgiment de l’American Indian Movement (AIM) el 1968, i com un dels seus fundadors, Dennis Banks, es va enfrontar al Govern nord-americà per obligar-lo a abandonar les pràctiques d’opressió, humiliació i violència que havia exercit des del començament contra els nadius americans. Va ser un moviment pels drets civils dels indígenes, un acte de coratge i dignitat que va patir una repressió brutal de l’Administració i les forces armades.

La gent no hi pensa gaire o gens, però un dels genocidis més llargs i devastadors de la història ha estat el d’aquests nadius. Els europeus que van desembarcar al Nou Continent (per ells) els van voler esborrar per prendre’ls les terres i els recursos. I encara a la segona meitat del segle xx, als supervivents que malvivien com podien a les reserves els sotmetien a programes d’aculturació o assimilació cultural perquè oblidessin el llegat del seu poble. Dennis recorda com quan tenia 5 anys se’l van endur internat al nord de Minnesota, d’on no va sortir fins que en tenia 9. Durant aquests 4 anys d’internament, com a la gran majoria de nadius, li van prohibir parlar la seva llengua materna, el van mantenir apartat de la seva comunitat i van provar de fer-li perdre la identitat, la dignitat, la confiança. Els nens tancats als internats estatals van patir tota mena d’abusos –físics, sexuals, emocionals– de funcionaris. Dennis relata el servei militar que va haver de fer al Japó, i la seva estada a la presó de Stillwater, on finalmente va prendre consciència de la necessitat de plantar cara a la política agressiva del Govern nord-americà conta els nadius.

La convulsa dècada dels 60, amb els moviments pels drets civils, pacifista i feminista, va proporcionar a Banks un model per reclamar i recuperar la dignitat i els drets dels nadius. El 1968 va organitzar una assemblea per tractar alguns dels problemes més greus que patien: la pobresa, la marginalitat, la violència policial, la manca de feina, l’assimilació, els habitatges pèssims. Els fundadors de l’AIM es van proposar rebel·lar-se contra una agressió que ja feia quatre segles que durava. Per fer front a la brutalitat de la policia, van optar per recórrer a la lluita armada. No contra població civil, sinó, en legítima defensa, davant els agents que els atacaven.

D’ençà d’aleshores, l’AIM va estar activa i visible en diferents fronts: a Washington, on el 1972 van ocupar l’Oficina d’Afers Indis del Govern Federal; i a Wounded Knee –l’emblemàtic poble de Dakota del Sud on el 29 de desembre de 1890 el Setè de Cavalleria va massacrar 300 homes, dones i nens desarmats– , que el 1973 va ocupar l’AIM abans de resistir un violent setge de 71 dies de forces armades governamentals en el conflicte bèl·lic més llarg en territori estatunidenc des de la Guerra Civil. Va ser a Wounded Knee on Dennis va pronunciar un famós discurs de mobilització general: “No tolerarem cap més abús […]. Aquí és on va començar tot, i aquí és on acabarà. Es un bon dia per morir”.

En temps de terrorisme i de cruels assassinats com el nostre, la lluita armada no sembla la millor via per solucionar conflictes (entre altres coses perquè els poderosos l’aprofiten per justificar polítiques violentes). Però amb la seva resistència armada limitada als agressors, l’AIM va aconseguir recuperar l’orgull i la dignitat dels nadius, i recordar a molts estatunidencs que els habitants originals d’Amèrica del Nord no havien estat exterminats del tot.

Un futur post estarà dedicat específicament als nadius nord-americans.

 

“Berkeley in the Sixties” (1990): La contracultura universitària

La contracultura dels anys 60, que va arribar a la seva màxima intensitat el 1968, va tenir diversos epicentres: París, Praga, Mèxic, Estats Units. A Califòrnia, la Universitat de Berkeley va ser el lloc més destacat. Combinant imatges d’arxiu i entrevistes a 15 antics líders dels estudiants, el documental mostra les accions de protesta i desobediència que es van produir en aquell temps. Els estudiants més conscients de viure un moment de crisi, i que el Govern del seu país no era una institució democràtica (a diferència del que afirmava la seva propaganda) sinó autoritària, es van negar a fer allò que s’esperava d’ells: instruir-se disciplinadament i passar a formar part del sistema productiu en llicenciar-se. En comptes d’això, es van revoltar contra l’ordre establert

El moviment contestatari de la Universitat de Berkeley ha estat menystingut per alguns crítics que el presenten com una colla de fills de casa bona dedicats a divertir-se durant una temporada fent-se els herois, sabent que podien fer-ho perquè tenien darrere el patrimoni i la xarxa de les seves famílies. És en aquest sentit que el gran poeta, intel·lectual i cineasta italià Pier Paolo Pasolini es va declarar a favor de la policia que s’enfrontava als manifestants, ja que els agents pertanyien a la classe baixa explotada, mentre que els estudiants es manifestaven perquè s’ho podien permetre (a diferència dels agents). Sens dubte, en aquesta valoració hi ha part de veritat, i aquesta lucidesa posa en evidència certa autocomplaença d’alguns dels participants en el moviment. L’autocrítica és sempre recomanable. Dit això, tant de bo tots els fills de casa bona que s’estan formant ara mateix a les facultats i escoles d’empresarials, econòmiques i polítiques experimentessin un impuls de rebel·lió similar al dels universitaris de la Califòrnia dels anys 60.

EL film aconsegueix situar la revolta de Berkeley en el context general de la contracultura nord-americana dels 60. Va ser la dècada del moviment a favor dels drets civils; de denúncia del Comitè d’Activitats Antiamericanes (HCUA), que perseguia qualsevol desviacionisme respecte al pensament únic capitalista i imperialista; de les protestes contra la guerra del Vietnam i en general contra la Guerra Freda; de la creació del partit de les Panteres Negres i del feminisme.

Les imatges d’arxiu recuperen alguns personatges públics, com el governador de Califonia* d’aquell temps Ronald Reagan, Martin Luther King, Jr., Mario Savio, Huey Newton, el poeta beatknick Allen Ginsberg, . Les imatges van acompanyades de música que ràpidament remunta a aquella dècada: Jefferson Airplane, Jimi Hendrix, Joan Baez i the Grateful Dead.

 

“Harlan County, USA” (1976): Miners en vaga contra magnats i sicaris

Hi va haver un temps en què els treballadors blancs en situació de precarietat extrema no votaven multimilionaris que els deixaven sense cobertura sanitària. Els més valents s’hi enfrontaven i tot. Harlan County, USA, un dels documentals clàssics més coneguts, cobreix una llarga vaga que 180 miners del carbó i les seves dones van fer contra la Companyia Energètica Duke a la mina de Brookside, al comtat de Harlan, sud-est de Kentucky, el 1973.

La vaga va començar el juny de 1972, i va ser una protesta contra les condicions infrahumanes a què la companyia propietària de la mina sotmetia els treballadors. Aquests reclamaven més seguretat al treball, unes condicions laborals i de vida acceptables -n’hi havia que no tenien ni aigua corrent- i un sou mínim. Kopple es va afegir als vaguistes, quan es va adonar que aquella protesta no era una simple enrabiada sinó una acció consistent per part d’un grup de gent conscienciada. En la negociació d’un conveni col·lectiu, la companyia volia proscriure les vagues i impedir que els treballadors s’afiliessin al sindicat general de miners dels Estats Units, cosa que deixava els miners sense cap mecanisme per resistir els abusos. Els treballadors es van mantenir ferms i van seguir la vaga durant tretze mesos, a pesar que necessitaven desesperadament el seu migrat sou. Van tenir el suport de les seves dones, resoltes i convençudes.

El seu rival, la companyia, no va jugar net. En l’intent de mantenir la producció, primer va enviar el xèrif i altres agents per obligar-los a reprendre la feina, i quan va comprovar que allò no funcionava, va plantar a la mina goril·les armats per intimidar, així com esquirols per trencar la vaga. Van soscavar el sindicat i van arribar a l’extrem de pagar uns pistolers perquè assassinessin el principal representant dels treballadors.

Els miners van resistir totes aquelles pressions i amenaces. Fins i tot quan els goril·les van disparar contra ells (vegeu imatges, a baix), van mantenir la mina tancada per poder continuar la vaga. La mort d’un miner per un tret va suposar la gran crisi del conflicte, i va acabar acostant els treballadors i els directius de la companyia a la taula de negociacions.

Harlan County, USA presenta la situació amb molta consciència cinematogràfica. Es planteja críticament quina és l’estratègia més precisa per mostrar els fets i la realitat. Renuncia a narrar amb veu en off, i s’estima més limitar-se a enregistrar les imatges i els sons d’algunes escenes significatives, sense comentar-les ni explicar-les. El seu principal objectiu era respectar les famílies mineres, no situar-se per damunt d’elles fent-ne un film didàctic. Kopple va arribar a conèixer molt bé aquelles famílies, amb les quals va conviure el temps de la vaga i encara més. Es va posar decididament al seu costat, sense simular una hipòcrita neutralitat que hauria estat injustificable en aquell cas d’abús i agressió.

Kopple i el seu equip mostren la prolongada vaga i els efectes de la pressió de la policia, els goril·les i els esquirols sobre els miners, així com la força d’aquests per mantenir una situació insostenible. En una de les imatges un sicari dispara contra els concentrats, i està a punt d’encertar la càmera. Això és el que voldrien els tirans i els seus servents: eliminar les consciències, matar els crítics. Esperem que no ho aconseguixin mai, com no ho van aconseguir al comtat de Harlan.