“LA BATALLA DE CHILE”: Introducció

La-batalla-de-Chile
Cartell promocional del film. A l’esquerra, el president Salvador Allende; a la dreta, el general colpista i dictador Augusto Pinochet.

La batalla de Chile, crònica documental, cobreix els fets produïts durant els darrers dotze mesos del govern socialista de Salvador Allende a Xile (1970-1973). Allende va ser el primer president marxista escollit democràticament al món, encapçalant una coalició de partits d’esquerres anomenada Unidad Popular. Però no va poder governar efectivament ni orientar una transformació econòmica i política cap al socialisme, com era el seu objectiu i prometia el seu programa electoral. L’oposició integrada pels sectors conservadors xilens i la CIA des dels Estats Units li van posar pals a les rodes i van impedir-li avançar. El matí de l’11 de setembre de 1973 va esclatar un cop d’estat dirigit pel general Augusto Pinochet, que va ordenar bombardejar el Palacio de la Moneda (Santiago), la seu del govern on Allende i els seus immediats col·laboradors resistien una insurrecció que s’havia anat congriant durant mesos. Pinochet, amb el suport de l’oligarquia xilena i el departament d’estat nord-americà, va enderrocar el govern democràtic i va imposar una dictadura militar de gairebé disset anys, que es va cobrar desenes de milers de vides d’opositors.

 

N’hi ha molts que el consideren no tan sols el gran documental fet mai a l’Amèrica Llatina, sinó el millor documental històric i polític de tots els temps.

 

batalla chile 4
Allende en un discurs.

La batalla de Chile és, doncs, una crónica del tram final d’aquest enderrocament, que havia començat el dia mateix de les eleccions. No consisteix en imatges d’arxiu recuperades a posteriori, sinó en imatges rodades en l’instant mateix dels fets: història filmada en temps real, amb independència i llibertat, cosa que ja de per si és un fet excepcional, que només es pot comparar amb el documental nord-americà Harlan County, USA (també sobre fets del 1973) i pocs altres més.

Allende va ser el primer president marxista escollit democràticament al món.

La implicació física de Guzmán i el seu reduït equip de col·laboradors arriba a l’extrem que, en la imatge més coneguda del documental, enregistren com un càmera que filma un primer intent frustrat de cop d’estat rep un tret de bala mortal d’un dels militar colpistes. És una seqüència esgarrifosa, i d’una profunda significació. Es veu com el militar apunta amb una pistola cap a la càmera. Dispara. Les imatges oscil·len i trontollen durant uns segons, després apareix un moment el terra i a continuació tot és negre. L’espectador comprèn aleshores que el càmera acaba de morir, que ha assistit a la fi d’una vida gairebé des de dintre. De sobte es percep la identificació entre la càmera i una consciència. El que ha mort és una consciència moral que estava implicada en els fets. Per un instant terrible l’observador sent que ell és la consciència que acaba de morir.

Però el documental de Guzmán és excepcional no tan sols per haver enregistrat la història (i la mort) en directe, sinó perquè és un extraordinari film d’història èpica, tràgica i abjecta filmat amb rigor i fiabilitat. Això no vol dir que sigui imparcial, neutral o objectiu. Ningú que es refereixi a la realitat històrica amb serietat no pot creure’s que es pugui donar una versió dels fets neutra. El rigor de Guzmán, com el dels bons periodistes i historiadors, consisteix a no ocultar cap fet conegut, a no tergiversar les dades i a mostrar obertament la posició des de la qual s’observen. Guzmán declara que va fer La batalla de Chile en suport d’Unidad Popular en uns moments d’extrema dificultat a causa dels atacs ferotges que la coalició estava rebent per part de la dreta xilena i la CIA.

Guzmán declara que va fer La batalla de Chile en suport d’Unidad Popular en uns moments d’extrema dificultat a causa dels atacs ferotges que estava rebent per part de la dreta xilena i la CIA.

Aquesta parcialitat admesa i reconeguda no impedeix que sigui un gran documental d’anàlisi històrica, que no cau en la propaganda ni en l’agitació. Mostra uns fets gravíssims i permet entendre com es van produir. Ningú no ha pogut qüestionar la veracitat del film; l’únic que s’ha pogut fer és prohibir-ne l’exhibició a Xile durant un quart de segle. (A pesar que els xilens a qui estava adreçat van trigar tant de temps a poder-lo veure, el documental ha complert la missió de relatar al món aquests fets tràgics: abans de projectar-se a Xile, es va poder veure a 35 països i va rebre un gran nombre de premis als principals festivals cinematogràfics del món.)

Com a anàlisi de la fi de la democràcia a Xile –una anàlisi que, en molts aspectes, resulta extensible a situacions viscudes a altres països–, La batalla és, per la seva intel·ligència, coherència i exhaustivitat, una obra mestra. Són molts el que el consideren no tan sols el gran documental fet mai a l’Amèrica Llatina, sinó el millor documental històric i polític de tots els temps.

 

bc4
La seu del Govern, bombardejada per l’exèrcit el matí de l’11 de setembre de 1973.

 

L’estructura del film s’explica pel contingut, però s’entén molt més bé si es coneixen les peripècies de la seva elaboració. Es va fer amb molt pocs mitjans des del començament: es va rodar en pel·lícula de 15 mil·límetres en blanc i negre cedida pel cineasta francès Chris Marker (Sans Soleil, Le joli mai). Arran del cop d’estat, Guzmán va haver d’afanayar-se a abandonar Xile per evitar represàlies (la seva obra fílmica pro Allende era molt coneguda al país), no sense haver estat abans detingut i empresonat amb molts altres a l’Estadio Nacional de Santiago. La cinta rodada es va anar traient de Xile clandestinament, amb enorme risc que fos incautada i destruïda. Guzmán va estar mesos a Europa tractant de trobar recursos per fer el muntatge, abans de rebre finalment el suport de l’Instituto Cubano de Arte e Industrias Cinematográficas (ICAIC), complementat amb ajuts provinents de França i Veneçuela. A cuba va poder muntar la pel·lícula, en un llarg període de selecció i combinació del material fílmic. El càmera que l’havia rodat, Jorge Müller Silva, va ser segrestat per la policia militar de Pinochet el novembre de 1974, i com tants milers de compatriotes seus, va desaparèixer per sempre.

 

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s