“NOSTALGIA DE LA LUZ” (2010): Passat còsmic, humà i nacional

nostalgia 1
Cartell promocional del film.

El xilè Patricio Guzmán és conegut des dels anys setanta pel seu cinema històric-polític, que enfronta els seus compatriotes amb el fet més traumàtic del passat del país: l’enderrocament del president socialista i marxista Salvador Allende l’11 de setembre de 1973 en un cop d’Estat encapçalat pel general Augusto Pinochet, i la subsegüent dictadura militar de ferro de disset anys. La batalla de Chile, rodada just abans i durant aquest cop d’estat, i muntada a l’exili cubà per Guzmán en una situació d’extrema precarietat, és considerat un dels grans documentals polítics que s’han fet mai. Gairebé al cap de trenta anys, Guzmán estrena un altre film que reflexiona també sobre la història del país, però aquest cop no es limita al pla nacional xilè, sinó que l’integra en la història de l’espècie humana i en la de l’univers. O més ben dit, situa la significació del sofriment humà en l’escala universal. Amb aquesta perspectiva transcendent li confereix una dimensió filosòfica, metafísica, còsmica, que fa de Nostalgia de la luz una de les grans pel·lícules documentals no tan sols dels darrers anys, sinó de la història.

El xilè Patricio Guzmán és conegut des dels anys setanta pel seu cinema històric-polític.

La zona més àrida de la Terra és el gran desert d’Atacama, situat a la part septentrional de Xile, a la banda de sotavent de la serralada costera, a més de 3.000 metres per damunt del nivell del mar. L’aïllament, l’altitud i la sequedat extrema fan que l’aire hi sigui més transparent que enlloc del planeta, que el cel observable en sigui el més complet i profund. Per això la comunitat internacional d’astronomia hi va començar a instal·lar telescopis i observatoris al començament dels anys setanta, i encara hi està construint ara mateix altres dispositius d’elevada precisió: un conjunt d’antenes que, quan estigui completat, captarà sons procedents de llocs que no són visibles des de la Terra, sons que expressen l’energia primordial de l’univers, la que es va alliberar en l’inconcebible primer instant de tot (segons la teoria del Big Bang). Molts astrònoms dediquen la seva vida a fer observacions des d’Atacama, on examinen l’evolució de les galàxies i altres misteris del firmament. Guzmán mostra imatges bellíssimes i vertiginoses del cel nocturn vist des del desert, les formes geomètriques i dinàmiques que adquireixen les galàxies, la serenitat eterna de les constel·lacions, els volums acolorits de les nebuloses. Un jove astrònom (Gaspar Galaz) dotat de capacitat filosòfica reflexiona davant la càmera sobre la seva activitat. I ens diu que bàsicament consisteix a estudiar el passat, perquè tot ocorre en el passat: la llum de la Lluna triga un segon a arribar-nos a la Terra, la del Sol, vuit minuts, la d’altres estels milers i milions d’anys, de manera que molts que en veiem en un moment concret des del nostre planeta en realitat ja s’han extingit, la llum que percebem aquí és el passat de l’estel. Mirar el cel, ens diu Galaz, és observar el passat, no el present, de l’univers: encara que ens sembli que veiem allò que existeix ara, en realitat és allò que va existir abans. Així, la tasca de l’astrònom s’assembla a la de l’arqueòleg: sempre estudia el passat, prova d’entendre com es va desenvolupar el conjunt de les galàxies. La llum que li arriba li dóna informació sobre aquest passat.

nostalgia 2
El conjunt de l’observatori que escruta les galàxies.

Al desert d’Atacama s’hi du a terme una altra mena d’indagació del passat: la dels paleoantropòlegs que miren de conèixer els habitants precolombins que travessaven aquesta extensió en el decurs de les seves rutes comercials. Hi han trobat cossos enterrats amb objectes que els havien d’acompanyar en el seu trànsit al més enllà, dibuixos que han quedat gravats a la roca, restes que deixen entreveure les seves creences religioses, la seva forma d’entendre la vida i la mort, de mirar el cel. La sequedat extrema del desert ha preservat, excepcionalment, el testimoni d’aquests humans precolombins, restes mil·lennàries. Els americans nadius constitueixen un segon estrat de misteri a Atacama, un que pertany exclusivament a la nostra espècie. És de petita escala en l’ordre universal, de llarg abast a escala humana.

I encara hi ha un tercer estrat, més proper: el de la història recent dels xilens. Ja no, com diu un paleontropòleg, el que va ocórrer al segle xix, quan molts xilens nadius van ser víctimes de l’avidesa econòmica dels nouvinguts, que els van sotmetre a l’esclavitud per obtenir minerals i altres riqueses naturals. El misteri inclou el passat més immediat, al període de la dictadura militar de Pinochet (1973-1990). A Atacama hi va haver el camp de concentració de Chacabuco, unes instal·lacions mineres reconvertides en presó per a dissidents i opositors al règim. A Atacama es van torturar i assassinar milers de xilens, molts dels quals van ser abandonats al mateix desert, en foses comunes, altres llençats al mar. Les atrocitats que van succeir a Chacabuco i Atacama són un misteri, però a diferència dels dos anteriors, no són un misteri a causa de la llunyania temporal o la inescrutabilitat dels fenòmens: són un misteri perquè els que podrien explicar-lo i aclarir-lo es neguen a revelar els fets.

Les dones d’Atacama, amb la seva insistència en la cerca de les restes dels seus esposos o germans, es neguen a donar per bo allò que va succeir.

Moltes persones, sobretot dones grans, busquen des de fa dues dècades, en la immensitat del desert, les restes d’éssers estimats. En busquen els ossos, volen completar-ne l’esquelet. Porten petites pales per excavar la terra, per apartar roques. El que els queda de vida és temps per continuar buscant les restes, és una sorda, persistent lluita contra l’oblit. Són persones molestes: com diu una d’elles, Violeta Barrios, són la lepra de Xile. Gairebé tothom vol oblidar el que va succeir, passar pàgina i mirar endavant. Les dones d’Atacama, amb la seva insistència en la cerca de les restes dels seus esposos o germans, es neguen a donar per bo allò que va succeir, fan que els assassinats continuïn sent present i no història, impedeixen que les persones mortes i els crims se sumeixin en el pou del temps passat, com ho voldrien tants que hi van estar implicats o que són descendents dels botxins, o senzillament eviten les complicacions. L’entrevista a Violeta Barrios és estremidora. Aquesta dona de setanta anys, prima, determinada, explica que només desitja tenir temps de trobar el que quedi del seu mort: quan el trobi podrà morir en pau. Mentrestant, continuarà apartant pedres enmig de la pols del desert, a la cerca de fragments de restes per recompondre el que li sigui possible.

nostalgia 3
Dones que busquen restes de persones properes entre la sorra del desert.
nostalgia 4
En plena operació de cerca.

Miguel, un ancià supervivent de cinc camps de concentració xilens, va memoritzar minuciosament els espais de cada recinte dels camps: de cada barracó, de cada pati i passadís. En mesurava les dimensions en passes, dibuixava un i altre cop, diàriament, els plànols dels camps, i tot seguit feia bocins els fulls dels plànols i els llençava a les letrines perquè els guàrdies no els trobessin. Quan finalment va quedar en llibertat, va poder dibuixar amb precisió els plànols d’aquells camps que els militars havien desmantellat per esborrar les proves de les seves atrocitats. Guzmán explica que Miguel i la seva dona representen per ell una metàfora de Xile: ell vol mantenir la memòria dels camps perquè no es perdin en el passat i en l’oblit, ella està perdent els records a causa de la malaltia de l’Alzheimer.

Una de les dones que busquen restes a Atacama, Victoria, va trobar el peu del seu marit: en va reconèixer una sabata. També li van dir que n’havien trobat la mandíbula. Però ella continua la cerca perquè vol reconstruir tot el que pugui a partir dels fragments dispersos. Un crani que probablement és del seu marit té un forat d’entrada de bala a la part posterior, i un altre a la part del davant, per on va sortir. Al front hi ha la perforació d’un altre tret, que el devia rematar. Els ossos de molts desapareguts no identificats estan tancats en caixes de cartró guardades en dipòsits, sense que les autoritats sàpiguen gaire què fer-ne.

Un ex pres evoca els seus companys de cautiveri. Explica que un company metge amb coneixements d’astronomia els va ensenyar a un grup de vint a mirar el cel, a identificar i anomenar les constel·lacions. Els guàrdies els van impedir continuar amb les observacions perquè creien que preparaven una fugida guiant-se amb els astres.

La indagació de l’origen de l’univers i de la història de Xile acaben fusionant-se a Nostalgia de la luz, responen a una mateixa necessitat de coneixement. Hi ha grans diferències, és clar. Com ens explica Galaz, els astrònoms se’n van a dormir amb tranquil·litat al final de la seva observació quotidiana, mentre que els que busquen els seus morts no assoliran la serenitat fins que no concloguin la seva cerca. La indagació còsmica obeeix a un desig innat de conèixer; la cerca de les dones d’Atacama és fruit de la tragèdia, de l’obsessió, de l’insomni. Tots vivim en el passat, com ha explicat Galaz: el simple enregistrament a la consciència de qualsevol realitat percebuda amb els sentits té ja una diminuta fracció de segon de retard, és ja passat. Però el passat de l’astrònom és serè i acceptat. El passat dels qui han sobreviscut als seus morts és tràgic i es resisteix a acceptar-se com a passat: reconèixer-se com a tal equival a donar definitivament per morts els desapareguts.

El passat dels qui han sobreviscut als seus morts és tràgic i es resisteix a acceptar-se com a passat: reconèixer-se com a tal equival a donar definitivament per morts els desapareguts.

Astronomia i mancança acaben fusionant-se en Valentina, una astrònoma que investiga l’univers (i per tant, com ja sabem, l’origen de l’univers). És filla de detinguts i desapareguts: com que els militars li van prendre els pares de molt petita, només té una relació de buit i mancança amb ells, de nostàlgia de la llum. Els avis la van criar després d’haver de revelar als militars on vivien el seu fill i la seva dona, els pares de Valentina (els van amenaçar d’endur-se també la néta). L’astrònoma explica que estudiar el firmament li ha permès suportar el dolor. L’avi li va ensenyar a mirar el cel de petita: “L’astronomia m’ha ajudat a donar una altra dimensió al dolor, a l’absència, a la pèrdua. Quan es viu en soledat –i això també és necessari– el dolor esdevé opressiu. Però em dic que tot forma part d’un cicle que no va començar amb mi ni acaba en mi, ni en els meus pares ni en els meus fills. Em dic que tots som part d’aquest corrent, d’una energia, d’una matèria que es recicla. Com ocorre amb els estels, els estels han de morir perquè sorgeixin altres estels, altres planetes, una nova vida”.

nostalgia 5
L’astrònoma Valentina Rodríguez, filla de desapareguts, amb el seu fill.

Nostalgia de la luz és un film molt dur i molt bell. No tan sols per les imatges del firmament (Blaise Pascal: “M’espanta el silenci etern d’aquests espais infinits”) captades al desert d’Atacama, que li donen una profunditat còsmica. La narració de Guzmán, serena, reflexiva, medita sobre el temps i el passat, sobre el seu temps personal de la infància, en què sempre vivia només en el present de l’instant. La memòria i la nostàlgia individuals del director s’identifiquen així amb la memòria del seu país, amb la necessitat de saber d’alguns dels seus compatriotes. Guzmán els ha fet un gran servei, els ha recordat la seva història, ha deixat un meravellós testimoni líric i filosòfic de la seva indagació. Molts altres països –Cambodja, la ex Iugoslàvia, Espanya– tenen també les seves fosses comunes, la seva nostàlgia de la llum.

FITXA

Direcció, guió i narració: Patricio Guzmán
Director de fotografia: Katell Djian
País: Xile, França, Alemanya
Llengua original: castellà
Durada: 90 minuts
Web: http://nostalgiadelaluz.com/
Tràiler http://nostalgiadelaluz.com/trailer/

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s