L’any 2008 va esclatar una recessió econòmica d’escala planetària i proporcions gegantines que va deixar sense feina i sense habitatge molts milions de persones arreu del món. Les economies i les polítiques dels diversos països, tant occidentals com orientals, van sofrir una sotragada i una transformació tan profundes que ara, el 2015, ja es pot dir que probablement no tornaran a ser com abans. Els mitjans de comunicació dominants vinculats als grans grups d’interessos han fet circular, durant aquests set anys, missatges i eslògans referits a la crisi. Han dit que la sotragada era una d’aquelles crisis sistèmiques que, com una fatalitat, són consubstancials al capitalisme; que l’havien causada els ciutadans amb el seu hàbit compulsiu d’endeutar-se i viure per damunt de les seves possibilitats… Afortunadament, els mitjans independents han explicat una història molt més ajustada als fets, han revelat el procés i els responsables que han causat aquest desastre econòmic i social. Inside job és, en el gènere documental, la visió de conjunt més sintètica i general de les causes financeres i polítiques d’aquest esfondrament mundial.

Un documental que moltes persones poc interessades en qüestions econòmiques s’haurien abstingut de veure, però que la situació actual del món ha convertit en un must de visió gairebé obligada.

Es tracta d’un estudi sobri, seriós i força tècnic que examina amb rigor com un grup d’individus situats a les més altes esferes econòmiques i polítiques ha precipitat per un abisme la humanitat sencera mentre ells es guardaven molt d’apropar-se al caire. És un documental que moltes persones poc interessades en qüestions econòmiques ens hauríem abstingut de veure, però que la situació actual del món ha convertit en un must de visió gairebé obligada. Un who is who de la crisi, un repàs del llibre de família de la corrupció a gran escala, de l’orla dels especuladors. El documental consisteix, d’una banda, en una sèrie de declaracions d’una gran quantitat de participants, destacats en el camp financer, i de l’altra en una narració dels fets en veu en off. Així doncs, des del punt de vista formal respon a l’estructura clàssica del model talking heads (caps parlants). Presenta tantes dades econòmiqes -milions de dòlars amunt i avall- que la ment deixa d’enregistrar aquesta successió de dades astronòmiques. Però dóna una imatge molt clara del que ha passat durant aquests anys, i explica amb precisió per què el món ric se n’ha anat en orris. El tercer món (el sud) s’ha enfonsat encara més en la misèria, la fam i la desesperació, però per un altre camí que no circula a Inside Job.

Els primers minuts del documental es dediquen a la crisi econòmica d’Islàndia. Un país de molt pocs habitants, dotat tradicionalment d’institucions polítiques i financeres transparents i posades al servei dels ciutadans, amb una economia modesta i sanejada, es va transformar en pocs anys en una ruïna de societat endeutada fins al capdamunt amb bancs i organitzacions mundials. De seguida s’explica que aquesta transformació és deguda a la supressió dels controls i les regulacions que havien garantit el correcte funcionament de l’economia, una eliminació que ha fet possible l’aparició d’oportunistes dedicats a acumular préstecs de bancs anglesos i nord-americans, per gastar-se els diners ells (comprant edificis, avions, iots) i carregant el compte a l’economia nacional. Com sempre, es va enganyar els ciutadans oferint-los crèdits de tota mena, i en certa mesura els que van participar en la festa del préstec estan implicats en aquesta operació nefasta; però el gros del deute és d’ordre bancari. Els banquers il·limitadament cobejosos van causar l’enfonsament de l’economia i la societat islandeses. Aquest model, com ens mostra Inside Job a continuació, s’ha repetit arreu del món. L’epicentre d’aquest terratrèmol és als Estats Units, a Nova York, a Wall Street.

L’explicació del daltabaix que ofereix el documental es pot sintetitzar amb brevetat. Els grans i originals responsables de la crisi mundial són els banquers, els polítics i els economistes nord-americans (ben secundats, és clar, pels seus homòlegs de la City de Londres).

El documental exposa que, fins als anys vuitanta, l’economia capitalista, que es basa en l’afany d’enriquiment individual i egoista, havia estat sotmesa a unes restriccions i regulacions que impedien als grans grups econòmics prosperar a costa de la societat en general. No tots els nivells de la societat, perquè hi havia una extensa capa marginal enfonsada en la pobresa, però bona part de la societat –des de la classe mitjana fins a l’alta– anava en el mateix vaixell, els rics no es podien desentendre de les classes mitjanes perquè la seva prosperitat depenia de la prosperitat general. (La famosa doctrina de Ford: paga prou als treballadors perquè es puguin comprar un dels nostres cotxes.) De cap manera es pot afirmar seriosament que els Estats Units hagin estat en algun moment una societat solidària i igualitària, però sí que hi havia certs límits imposats que impedien a les grans fortunes prescindir de la sort del seu país.

Aquestes restriccions van començar a suprimir-se als anys vuitanta, i d’ençà d’aleshores tots els governs estatunidencs s’han dedicat a beneficiar les grans fortunes del seu país (si fa no fa un 1 % de la població, o encara menys) a costa de la resta. Segons una rondalla molt estesa, els dos grans partits polítics dels Estats Units tenen ideologies contràries: els republicans serien no tan sols conservadors, sinó violentament retògrads, mentre que els demòcrates tindrien una mentalitat social i justa. Inside Job ens demostra, en canvi, que qui mana de veritat als Estats Units són les grans fortunes, que prenen les grans decisions, i que els polítics no fan més que el que convé a aquestes fortunes, en són la secció de relacions públiques. Les regulacions que havien contingut dins uns límits la cobdícia d’aquests grups econòmics es van començar a eliminar durant la presidència dels republicans Ronald Reagan i George Bush pare, van continuar soscavant-se durant els anys del simpàtic i igualment terrible demòcrata Bill Clinton, es van minar encara més en el període de Bush fill i no s’han recuperat en els anys d’Obama. Aquest darrer, segons mostra Inside Job, ha aixecat la camisa a tothom. Si va arribar a la presidència fent discursos sobre la necessitat de reformar el sistema financer i de construir una economia real i social (no especulativa i irresponsable), de “canviar la cultura de Wall Street”, es va afanyar a nomenar com a màxims responsables econòmics de l’Estat els mateixos que havien sumit el país en la crisi econòmica més greu des del crack del 29, o encara més i tot.

El documental revela com les instàncies polítiques han col·laborat decididament amb el poder financer privat. Segons el sistema de les portes giratòries, els mateixos individus –o aliats seus– han anat passant de la banca privada als principals càrrecs econòmics del Govern, aplicant sempre les mateixes mesures d’alliberar les activitats financeres de qualsevol control i principi de responsabilitat. No tan sols els dos darrers directors de la Reserva Federal –Alan Greenspan (1987-2006) i Ben Bernanke (2006-2014)–, sinó els principals secretaris i assessors econòmics del govern tenien interessos personals enormes en la marxa de negocis privats, i s’han enriquit gràcies a les mesures polítiques que han impulsat. El reguitzell de noms que apareix al documental és molt llarg, tant d’individus particulars com de grans bancs (Goldman Sachs, Lehman Brothers, AIG, etc.). Veure els rostres de la gent que ha enfonsat el món pot arribar a ser una experiència hipnòtica. Te’ls quedes mirant, tractant de detectar manifestacions de psicopatia en els gestos, en la mirada. Sempre els hi trobes, però ja dubtes de si hi són realment, objectivament, o els hi perceps tu perquè saps el que han fet.

Henry Paulson, Ben Bernanke i Timothy Geithner, tres dels darrers secretaris del Tresor dels Estats Units, a Inside Job.

El tercer sector de responsables que mostra el documental –aliat amb els polítics i els especuladors financers– és l’acadèmic. Professors i presidents d’universitats prestigioses com Harvard han prestat la seva autoritat i suposada independència a les pràctiques desregulades del neoliberalisme. Tambe ells s’han lucrat enormement gràcies als seus informes favorables a l’especulació salvatge, i molt sovint són assessors en nòmina de grans grups financers.

Inside Job mostra els mecanismes financers que aquesta gent ha emprat per enriquir-se i enfonsar l’economia nacional i mundial. Qualsevol persona mitjanament informada, per molt que l’avorreixin les qüestions econòmiques, ha sentit a parlar d’aquests mecanismes. El documental ofereix una síntesi molt ben estructurada i clara de com han funcionat en conjunt. Els “productes derivats” bancaris, les inversions de risc, la bombolla immobiliària, els préstecs suprime, els préstecs al consum enganyosos, les bonificacions als executius perquè prenguessin decisions arriscades i les pràctiques de les agències de qualificació eren presentats pel poder i els seus mitjans de comunicació com a proves irrefutables de la saviesa dels mercats financers, que, segons la versió neoliberal, beneficiaven tothom si podien actuar amb plena llibertat. Les marginals i silenciades veus d’alarma i denúncia que alertaven sobre el desastre imminent a què abocaria aquesta economia van ser objecte d’escarni i burla. La major part de la gent va caure de quatre potes en l’engany generalitzat orquestrat pels polítics, els banquers i els acadèmics del neoliberalisme.

La presentació d’Inside Job és sòbria i seriosa: evita la denúncia agressiva i espectacular, es manté en un pla informatiu rigorós adreçat a un espectador intel·ligent.

La presentació d’Inside Job és, com dèiem, sòbria i seriosa: evita la denúncia agressiva i espectacular, es manté en un pla informatiu rigorós adreçat a un espectador intel·ligent. El conjunt d’entrevistes (dotzenes), narració, fragments de noticiaris i imatges dels gratacels del poder econòmic componen una exposició magistral, molt semblant a una classe. En algun moment, un oportú comentari irònic alleuja la indignació en l’espectador. Però el sentit de l’humor és dosificat en la justa mesura, com a alleujament dramàtic. És impossible que la ment retingui la quantitat desmesurada de dades i noms que es donen: el que queda és la impressió general de l’orgia de poder, especulació i luxe en què aquesta gent s’ha rebolcat durant anys, i en la qual es continua rebolcant, perquè cap d’ells no ha hagut de respondre per les seves accions, ans el contrari, s’ha continuat enriquint mentre la gent es quedava sense feina, sense habitatge, sense menjar.

No és gens estrany que la gran majoria dels responsables del daltabaix s’hagi negat a comparèixer davant les càmeres del documental, segons se’ns va informant una vegada i una altra. No haurien pogut defensar les seves accions, haurien hagut de retre comptes, i ja sabem que això no forma part dels seus plans. Cap dels Secretaris del Tresor esmentats i retratats a Inside Job no hi compareix per parlar-hi: ni Summers, ni Robert E. Rubin, ni Henry M. Paulson Jr., ni Timothy F. Geithner; cap dels directius dels grans bancs. El que sorprèn és que, per desconeixement (inexplicable) del caire del documental, alguns dels participants en l’orgia neoliberal s’hagin avingut a parlar-hi.

Uns quants representants incautes del govern, de Wall Street i del món acadèmic han comès la greu equivocació de deixar-s’hi entrevistar, i tots acaben irritats per les molt ben informades preguntes-denúncia del director; tots donen precipitadament l’entrevista per acabada després de quedar en evidència i trobar-se acorralats, balbucejant fragments d’explicacions inconnexes, conscients d’haver estat atrapats en les seves mentides. L’envergadura de l’estafa econòmica queda de manifest, entre altres coses, perquè entre els participants que denuncien l’avidesa irresponsable i patològica dels neoliberals hi ha els dos darrers directors del Fons Monetari Internacional –una institució que no es caracteritza precisament pel seu humanitarisme– i el director de la revista Fortune, que tampoc.

Veure els rostres de la gent que ha enfonsat el món pot arribar a ser una experiència hipnòtica.

Vivim en un món amoral governat per psicòpates entregats a l’acumulació de beneficis, desproveïts de qualsevol mena de consciència ètica i social. Polítics que menteixen a la població, banquers que enganyen els seus propis clients i saquegen l’erari públic, economistes acadèmics que redacten informes falsos sobre la situació econòmica, agents de Wall Street cocaïnòmans i addictes a prostitutes de luxe que fan anar l’economia mundial com nens rics, mimats i irresponsables. L’únic contrapès que pot tenir aquest conglomerat d’avidesa patològica, com ens diu Inside Job en la seva conclusió, és una ciutadania informada i compromesa en la seva pròpia supervivència. I, podríem afegir-hi, un lideratge polític transparent i honest que estigui al costat de les persones, no dels grups econòmics.

FITXA

Direcció i guió:	Charles Ferguson
País:	Estats Units
Llengua original:	Anglès
Localitzacions:	Nova York, Islàndia
Durada:	105 minuts
Web i tràiler:	http://www.sonyclassics.com/insidejob/