13 films sobre Palestina

Flower are seen planted in tear gas canisters
Centenars de flors plantades dins de granades de gas lacrimogen, ja gastades, llançades per soldats israelians. Aquest estrany jardí, al poble de Bilin, a Cisjordània, ret homenatge als palestins assassinats durant les manifestacions setmanals contra el mur de separació construït per Israel dins els Territoris Ocupats. També simbolitza la capacitat de la vida per ressorgir de la mort. Fotografia: Issam Rimawi/APA Images/ZumaPress.com Via Occupied Palestine

Índex del post

Intro

CISJORDÀNIA: 5 cámaras rotas (5 Broken Cameras) / Budrus / Arna’s Children / Life in Occupied Palestine

GAZA: Flying Paper / Where Should the Birds Fly / Tears of Gaza / Death in Gaza

JERUSALEM: My Neighbourhood / Promesas (Promises)

ALTRES: Permission to Narrate / Aquí y allí (Ici et Ailleurs) / Blagues à part

palestine-wall

Intro

Una de les grans vergonyes de la humanitat des de fa més de mig segle és l’apartheid que està patint el poble palestí a mans de l’Estat d’Israel. Aquest, una potència militar de primer ordre que disposa del suport incondicional dels Estats Units, la primera potència mundial, ha castigat de manera implacable una població civil que amb prou feines es pot defensar. Li ha arrabassat les terres, li ha confiscat els recursos naturals més bàsics -accés a l’aigua-, li ha imposat unes fronteres militars amb les quals regula arbitràriament l’entrada d’aliments i la circulació de persones, ha destruït innombrables cases familiars amb buldòzers i ha creat als Territoris Ocupats palestins multitud d’assentaments israelians il·legals -condemnats per la comunitat internacional- habitats per violents colons ultraortodoxes. A la usurpació de terres, a la confiscació de recursos naturals i d’aliments, al sotmetiment de la població civil a un agressiu estat militar permanent, encara cal afegir-hi els periòdics bombardeigs i tiroteigs amb l’armament més modern de persones desarmades i indefenses. Per tot això, no és gens exagerat parlar de neteja ètnica conscient i sistemàtica. Una població civil sencera està sent esborrada del mapa.

Evolució de la distribució territorial de Palestina. El pla de partició de l’ONU de 1947 resulta inexplicable per la desproporcionada assignació de territori al nou Estat d’Israel (més de la meitat del territori per menys d’un terç de la població), però tot i així es queda curt en vista de la posterior evolució dels esdeveniments.

mapa_terriotorios_palestinas_con_colonias_de_israel

slide_26

El poder de l’Estat d’Israel s’estén als mitjans de comunicació, que solen donar una visió molt parcial de l’anomenat conflicte àrab-israelià. Se subratllen els atemptats terroristes particulars comesos per palestins i es minimitza en canvi la cobertura de l’assetjament quotidià als palestins, així com l’assassinat dels seus civils. En alguns països (com ara Estats Units i França), la denúncia de les polítiques concretes de l’Estat d’Israel equival a l’acusació d’antisemitisme, d’odi al poble jueu en bloc. El cert és que molts jueus d’arreu del món (incloent-hi Israel) deploren la política agressiva i expansionista de l’Estat d’Israel. Els partidaris d’aquesta política militar, d’afermar l’Estat israelià i d’ampliar-ne les fronteres a costa de la població palestina, anomenen traïdors els jueus crítics. I la insistència mediàtica en els atemptats terroristes -que molts palestins també deploren-, així com l’omissió del règim de terror permanent que pateixen els palestins, donen a escala internacional una imatge molt distorsionada de la terrible situació d’una població civil assetjada. Ningú no voldria patir-la en pròpia pell, ni que la patissin les seves persones properes. Per conèixer les dades contrastades sobre els morts palestins i israelians, podeu consultar el web de B’Tselem – Centre d’Informació Israelià per als Drets Humans als Territoris Ocupats.

En aquest blog ens proposem oferir una visió de conjunt de la situació a Palestina a través de tres posts. El primer, aquest, és una tria de 13 documentals especialment reveladors de la terrible existència dels palestins. Poca cosa més podem fer aquí que destacar aquests 13 títols i els seus continguts principals. L’anàlisi mes detallada requerirà posts individuals per cada film, i un llibre. Dos posts posteriors, programats per al 2017, tractaran: a) documentals sobre els diversos corrents dins de l’Estat d’Israel, incloent-hi el sionisme radical, els partidaris de la construcció del “Gran Israel” (que implica la neteja ètnica de Palestina) i els pacifistes i partidaris de la creació de dos Estats -un d’israelià i un de palestí- capaços de coexistir, si no de conviure, en aquesta dissortada part del món; i b) documentals sobre la història general del conflicte -originat farà just un segle, el 1917.

En la tria dels documentals d’aquests tres posts han estat bàsics dos articles i tres webs que recomanem visitar: The top 10 documentaries about the Israel / Palestine Conflict, de Tim Hjersted; 11 documentaries you need to see to understand Palestine, de Noha medhat; Films about Palestine, de Palestine Solidarity Campaign; Palestinedocs; Cine palestino: centro de documentación.

CISJORDÀNIA

5 CÁMARAS ROTAS (5 BROKEN CAMERAS), Emad Burnat i Guy Davidi, Palestina, 2011, 90 min.

Resultado de imagen de 5 CAMARAS ROTAS

Emad Burnat, camperol palestí del poble de Nilin, a Cisjordània, es compra una càmera de vídeo quan el 2005 neix el seu quart fill, de qui vol gravar el creixement junt amb el dia a dia de la seva família. Però a Cisjordània no hi ha vida familiar privada, perquè l’extrema duresa de les condicions obliga a ser activista tant si es vol com si no es vol. La home movie es converteix en village movie, perquè al llarg de més de cinc anys Emad farà servir la càmera per filmar les protestes pacífiques dels seus companys i amics davant la intrusió il·legal a les seves terres de cultiu de violents colons israelians, i la construcció també il·legal per l’Estat israelià d’un mur que separa l’assentament dels colons (amb els terrenys arrabassats) i el poble espoliat. A través d’aquestes gravacions presenciem la resistència dels vilatans desarmats enfront els soldats israelians armats fins a les dents de dispositius d’alta tecnologia i els colons ultraortodoxos plens d’odi cap a ells.

Emad grava els abusos quotidians de l’ocupació, i a mesura que acumula imatges pren consciència de la seva creixent funció de testimoni. Comprèn que gràcies a les seves imatges el món podrà conèixer el que succeeix al seu poble. Aquesta convicció li donarà valor per posar-se en primera línia de l’acció i gravar les agressions de soldats i colons als camperols. Encara que les forces d’ocupació li trenquin fins a cinc càmeres, ell continuarà filmant, enregistrant, testimoniant. El director israelià Guy Davidi l’ajudarà a muntar un film estructurat a partir dels fragments d’aquests cinc anys de resistència. Les imatges i els sons no són comentats per cap narrador o conductor, perquè tot sols ja tenen tota l’eloqüència necessària per denunciar la barbàrie. Enmig de tanta brutalitat, encara hi ha moments d’humanitat, d’amistat, d’amor entre els habitants de Nilin, una manifestació de vida, com la d’aquelles plantes que, no se sap com, aconsegueixen emergir a través del ciment i el quitrà que voldrien matar-les.

Web: http://5brokencamerasthemovie.com/

Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=mA54BKwu8Ew

BUDRUS (BUDRUS: IT TAKES A VILLAGE TO UNITE THE MOST DIVIDED PEOPLE), Julia Bacha, Israel, 2009, 70 min.

budrus-1

Aquest documental aconsegueix la proesa de transmetre un missatge positiu i d’esperança a partir d’una desesperada situació d’ocupació, espoliació i robatori de terres per part dels colons i l’exèrcit israelians a una petita comunitat palestina, Budrus, a Cisjordània. La situació inicial és, doncs, molt similar a la de 5 Broken Cameras. També és semblant la resistència que oposa la gent del poble, que opta per la resistència pacífica. Però la complexitat demogràfica i ideològica de Budrus fa que la cosa es compliqui una mica més.

Ayed Morrar, un habitant de Budrus, comprèn que l’única manera d’oposar-se a l’exèrcit israelià és per la via pacífica: la integritat moral és l’únic terreny en què poden vèncer el gegant agressor, tan superior en els plans militar i econòmic. Ayed aconsegueix convèncer els seus veïns que optin per fer front als ocupants mitjançant la desobediència no violenta. Així, els integrants dels moviments Al Fatah i Hamas, normalment partidaris de la lluita armada, s’uneixen a activistes pacifistes israelians per evitar que Budrus sigui destruït per les excavadores i els buldòzers d’Israel, que volien arrasar el seu territori per entregar-lo als colons dels assentaments i aïllar-los amb un mur.

Un suport decisiu per a la iniciativa d’Ayed prové de la seva filla de 15 anys, Iltezam, que encapçala un grup de dones resistents. Iltezam mostra un coratge impressionant en enfrontar-se als soldats israelians: arriba, fins i tot, a ficar-se dins el forat que està fent una excavadora per impedir-li que continuï destruint la terra, jugant-s’hi la vida. La implicació de les dones en la política i la resistència és una fita tan sorprenent com la col·laboració entre les faccions, normalment enfrontades, d’Al Fatah i Hamas per frenar l’ocupació israeliana a través de la pau. La participació de pacifistes israelians en la resistència no violenta de Budrus acaba de demostrar que és possible interrompre la dinàmica d’agressions i usurpacions. Molts d’aquests pacifistes han continuat després donant el seu suport a altres pobles dels Territoris Ocupats.

Web: http://www.justvision.org/budrus/about

Film complet en anglès: https://www.youtube.com/watch?v=VusnAkW_Rb8

ARNA’S CHILDREN, Juliano Mer Khamis i Danniel Danniel, Israel, Palestina i Holanda, 2004, 84 min.

arnas-children

Jenin, al nord de Cisjordània, és una ciutat d’uns 40.000 habitants, el terme de la qual inclou un camp de refugiats del mateix nom, on malviuen unes 16.000 persones. Tots dos van patir el 2002 un intens bombardeig israelià que va matar molts civils i va destruir dotzenes d’habitatges, en l’anomenada -per Israel- Operació Escut Defensiu, llançada com a resposta als atemptats suïcides de palestins particulars. La força d’un Estat -una primera potència militar mundial- va caure sobre la població civil.

Una mica abans, el 1999, Arna Mer-Khamis, activista pacifista jueva israeliana i mare d’un dels dos directors d’aquest film, va crear al camp ja molt castigat una companyia teatral infantil, per ajudar els infants a superar parcialment els seus traumes mitjançant la representació simbòlica i artística. El teatre els oferia la possibilitat d’encarnar personatges molt diferents de si mateixos, i també, mitjançant el psicodrama, d’exorcitzar els seus dimonis interiors.

Però la brutalitat de la guerra no respecta les evasions. Tres nens de la companyia van ser assassinats per atacs de l’exèrcit israelià, i un altre va cometre un atac suïcida a Hadera, en el qual a més d’ell van morir quatre civils. Dos nens més van ser empresonats. Un dels dos directors, el fill de la directora de la companyia, va ser assasinat el 2011 per uns agressors emmascarats.

Web: https://web.archive.org/web/20051224052037/http://www.arna.info:80/Arna/movie.php?

arnaschildren4

Web: https://web.archive.org/web/20051224052037/http://www.arna.info:80/Arna/movie.php?

LIFE IN OCCUPIED PALESTINE, Anna Baltzer, EUA, 2009, 59 min.

514ulmccokl-_sy445_

Aquest és l’únic film dels aquí ressenyats que dóna context general sobre la situació a Palestina, en contra del que s’ha anunciat a la presentació (que aquest post es limita a mostrar la situació dels palestins, i que es reserva la visió de conjunt del conflicte per a un altre post). Si s’inclou aquí és pel seu alt valor testimonial i moral: la directora, una jueva nord-americana activista en favor de la pau, va passar mesos als Territoris Ocupats, i va conèixer presencialment la duresa extrema de la vida quotidiana dels palestins sotmesos al règim d’apartheid imposat per l’Estat d’Israel. Anna Baltzer és una prova clara -n’hi ha moltes més, per sort- que els jueus no són necessàriament sionistes, ni aspiren a la construcció colonialista del “Gran Israel”, que ser crític amb l’agressió militar israeliana no significa, de cap manera, ser antisemita. És només estar a favor de la protecció dels drets humans, brutalment vulnerats pels sionistes agressius.

A banda de l’aspecte informatiu i introductori -amb nombroses explicacions històriques, mapes i altres eines divulgatives-, aquí interessen sobretot les imatges -fotografies, vídeos- preses per Baltzer en el seu viatge personal, el testimoni d’allò que va veure. Mostren les mancances en les coses més bàsiques -aliments, aigua, electricitat, dret a la mobilitat-, els assassinats, els llocs de control (checkpoints) per on l’exèrcit israelià fa passar els palestins cada vegada que aquests volen sortir de Cisjordània i entrar a Israel (per anar a treballar, o per ingressar en un hospital, o per visitar amics o familiars), uns controls en els quals han de fer quatre i cinc hores diària de cua, només per passar. A més d’humiliar quotidianament els palestins amb aquests controls, de robar-los cada dia de les seves existències, de fer-los perdre les feines i d’impedir-los rebre atenció mèdica quan la necessiten, l’exèrcit israelià els demostra que té un domini absolut sobre les seves vides, que pot decidir arbitràriament sobre ells.

Però Baltzer dóna un gir positiu a la situació terrible que mostra. Parla dels moviments de solidaritat amb els Territoris Palestins que hi ha entre jueus israelians i d’altres llocs del món. Diu que els palestins no necessiten el nostre dolor ni el nostre odi, sinó suport i solidaritat. I mostra vies per canalitzar l’acció civil a favor dels drets humans.

Film complet en anglès: https://www.youtube.com/watch?v=DwcMKDh64VQ

 

GAZA

FLYING PAPER, Nitin Sawheny i Roger Hill, EUA i Palestina, 2013, 71 min.

fp5

Els nens i els nois de la Franja de Gaza obliden momentàniament les angoixes de l’ocupació fent volar estels. En aquest territori de 45 m2, una de les zones més densament poblades del món, que és una presó envoltada per tanques i controls de soldats israelians que decideixen qui pot passar i qui no cap a l’interior del territori, l’única manera de moure’s amb llibertat és fer volar estels cap al cel. I això fan els joves de Gaza, per als quals la creació i l’ús d’estels casolans fets amb paper ha esdevingut una tradició cultural. El 2010 va sorgir entre aquest jovent la idea i el projecte d’aplegar-se per fer volar al mateix temps un gran nombre d’estels, tan gran que establís un rècord mundial.

L’espectador de Flying Paper segueix el procés de preparació de l’esdeveniment, sobretot al campament de refugiats de Jabaliya, el més gran i més poblat de Gaza. Abeer, una noia de 16 anys que vol treballar de periodista, explica com és la vida al campament de refugiats mentre va informant dels progressos en la preparació d’estels. Com, enfront de totes les mancances materials, ha sorgit entre els habitants del campament un sentiment de solidaritat, de fraternitat, potser imprescindible per a la simple supervivència física i moral. Els nens i els joves tenen el protagonisme absolut en aquest film, per la seva força vital, pel seu esperit positiu que els permet superar situacions brutals, esborronadores.

El dijous 29 de juliol de 2010 els nens i joves de la Franja de Gaza es van aplegar a la platja de Waha per fer volar, o senzillament veure com volaven, 7.500 estels. Van assolir el rècord mundial, és clar, i van afermar simbòlicament i materialment el seu anhel de pau i llibertat. El 29 de juliol de 2011 van tornar a batre el rècord -que els havien pres a la Xina-: 13.000 nens van fer volar més de 12.000 estels casolans a només 1 quilòmetre de la frontera amb Israel.

El 80 % dels 1,7 milions d’habitants de Gaza viu amb menys de 2$ diaris, tots estan mancats de coses tan bàsiques com aliments, aigua, electricitat i llibertat de moviments; els nens i els joves de Gaza ens han donat una lliçó que no hem d’oblidar fent volar aquests estels.

Tràiler: https://vimeo.com/101994935

Web: http://flyingpaper.org

WHERE SHOULD THE BIRDS FLY, Fida Qishta, Palestina, 2013, 61 min.

front

Aquest film de títol bellíssim, “On haurien de volar els ocells” -un vers de Mahmud Darwish (1941-2008), el poeta nacional palestí-, anuncia un film molt dur sobre la massacre perpetrada per l’Estat d’Israel a la Franja de Gaza el desembre de 2008 i el gener de 2009, en l’anomenada (en el bàndol israelià) Operació Plom Fos o (al món àrab) La Massacre de Gaza. L’argument israelià per llençar un atac massiu indiscriminat i arrasar habitatges era la necessitat d’aturar els llançaments de coets Qassam contra Israel per part de Hamas. Però les dades contrastades que ofereix B’tselem -1398 palestins, gairebé tots civils, dels quals 344 menors, morts per soldats israelians; 6 soldats i 3 civils israelians morts per palestins- són eloqüents pel que fa al balanç del conflicte. La cineasta Fida Qishta, nascuda a Rafah, Gaza, que el 2013 tenia 26 anys, va documentar els estralls de l’atac militar a la seva terra.

El film mostra la massacre de de Gaza. Veiem imatges que no s’esborraran fàcilment de la memòria: nens morts, joves amb metralla incrustada a la carn, cossos desmembrats. També veiem buldòzers enderrocant cases, avions de guerra d’alta tecnologia llançant bombes de fòsfor sobre poblacions civils, un vaixell de guerra israelià disparant contra una barca de pescadors palestins que només intenten alimentar les seves famílies. Sentim una nena que explica com va trobar els seus pares morts, amb el cap rebentat per projectils. Veiem un home buscant el seu fill entre la runa.

Aquest testimoni visual, com els d’altres films, hauria de posar fi al debat sobre el conflicte. Hi ha un bàndol armat amb la tecnologia més moderna que castiga brutalment una població civil desarmada. Els atemptats suïcides de palestins a Israel, lamentables, són una reacció desesperada a aquesta sistemàtica operació de neteja ètnica.

captura-de-2016-12-05-13-54-53

captura-de-2016-12-05-14-15-50

TEARS OF GAZA, Vibeke Lokkeberg, Noruega i Palestina, 2010, 90 min.

tears-of-gaza-1

Imatges filmades per càmeres palestins anònims mostren la brutalitat dels bombardejos israelians a la Franja de Gaza els anys 2008 i 2009. Aquestes imatges només es complementen amb les que van gravar els pocs periodistes que van poder accedir a Gaza durant aquestes operacions de càstig contra objectius civils.

Contraposada a la salvatge brutalitat dels militars, la capacitat de supervivència de la població civil palestina resulta sorprenent. Allotjats en tendes o en cases mig enrunades, sense portes o teulades, mancats d’aliments, d’aigua i electricitat, molts amb persones properes assassinades, els palestins malden per sobreviure en les circumstàncies més adverses. Veiem fins i tot els estralls que les bombes fan als hospitals, un lloc que hauria de ser l’últim reducte que respectessin els agressors.

Aquest film, a diferència dels dos anteriors, pot oposar ben poca cosa a la barbàrie: la mostra tal com és, sense pal·liatius o contrapesos. Obliga l’espectador a mirar directament la violència i l’abús. No afegeix comentaris als documents perquè resultarien ociosos. Però potser la simple supervivència dels participants ja és, en si mateixa, una victòria.

Web: http://tearsofgazamovie.com/

Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=6LMAF1z4RiE

tadamongazawaves1

DEATH IN GAZA, James Miller, Anglaterra i EUA, 2004, 80 min.

death-in-gaza

Després d’un tram inicial situat a Cisjordània seguit d’un altre en diversos punts de la Franja de Gaza, aquest film se situa a Rafah, a la frontera amb Egipte, on transcorre la major part del metratge. Segueix dos nens i un noi, Ahmed i Mohammed, tots dos de 12 anys, i Najla, de 16, en la seva vida diària envoltats de soldats. Com no podia ser d’altra manera, la violència quotidiana marca les seves activitats, fins i tot els jocs, que ho han deixat de ser per esdevenir lluita: llencen pedres i explosius casolans contra vehicles blindats. L’escola es converteix, en les terribles condicions de l’ocupació militar, en un centre de teràpia de grup, on els mestres miren de pal·liar els profunds impactes emocionals que l’agressió armada deixa en els nens i els adolescents.

La violència estatal origina, com a resposta, el terrorisme d’individus particulars, dels màrtirs que maten i moren en nom de Palestina. Aquesta resposta a una situació desesperada -que la majoria de palestins desaproven perquè els fa perdre legitimitat davant la comunitat internacional i dóna arguments per a les agressions- apareix en el film en la història d’un nen que mor com a màrtir per venjar la seva família.

Una altra mort durant la gravació del film va ser la del productor i director, James Miller, a mans d’un soldat israelià. Aquesta mort és incorporada al film mateix, i descrita per la narradora.

death-in-gaza-2

Film complet en anglès: https://www.youtube.com/watch?v=Kiz4LS9GRb8

JERUSALEM

MY NEIGHBOURHOOD, Julia Bacha i Rebekah Wingert, Israel, Palestina, EE UU, 2012, 25 min.

mn

Jerusalem va ser dividida el 1949 per la “Green Line” entre Jerusalem Oest, de majoria jueva, i Jerusalem Est, de majoria palestina. Però en els darrers anys colons israelians han estat ocupant cases de palestins del Jerusalem Est i expulsant-ne els legítims ocupants, amb el suport de l’Estat d’Israel i la seva policia. El pla sionista és anar buidant de palestins els barris de Jerusalem Est i emplenant-los de colons, de tal manera que tot Jerusalem acabi sent la capital del Gran Israel. La resistència no violenta dels civils palestins ha de fer front a forces armades i a colons agressius, que foragiten dels seus habitatges persones grans i nens, sense cap mirament.

Les directores de Budrus han rodat aquest document per deixar testimoni de la brutalitat de l’ocupació israeliana. Però al costat de la denúncia donen un missatge positiu i encoratjador. Milers de jueus del Jerusalem Oest s’han unit als palestins del Jerusalem Est per defensar les seves llars a còpia de manifestacions setmanals, que han aconseguit fer pública i aturar aquesta agressiva política de desallotjament i expulsió. Aquests jueus solidaris han de fer front als insults i als atacs dels sionistes, a la repressió policial i a freqüents arrestos. Tot i així, persisteixen en la seva acció profundament ètica, i encenen una flama en una nit molt negra.

Tot el procés d’expulsió sionista i de solidaritat d’alguns jueus bons és presentat a través de la mirada d’un nen, Mohammed El Kurd, la família del qual ha estat expulsada. El seu odi inicial contra els jueus es matisa en veure l’arribada dels grups de suport. De gran Mohammed vol ser advocat especialitzat en drets humans, i retornar els habitatges als seus legítims habitants.

Website: http://www.justvision.org/myneighbourhood

Trailer: https://www.youtube.com/watch?v=QtScEbTMDWE

PROMESAS (Promises), Justine Shapiro, B.Z. Goldberg i Carlos Bolado, EE UU i Israel, 2001, 106 min.

pr

Durant els anys 1997, 1998 i 2000 -períodes de relativa calma- dos dels directors, Shapiro i Goldberg, va viatjar per comunitats palestines, a un assentament israelià a Cisjordània i per alguns barris de Jerusalem. En aquests llocs, volien conèixer nens palestins i israelians, i descobrir les seves impressions sobre la guerra, la pau i l’Altre. Van entrar en contacte amb set nens d’entre 9 i 13 anys, de tots dos bàndols, que van entrevistar sobre qüestions de les seves vides i les seves expectatives quant al futur.

Tot i que els nens viuen a només 20 minuts de distància entre ells, habiten en universos diferents. Tenen una vida molt agradable a Jerusalem Oest i a l’assentament, i molt mancada als campaments de refugiats. Experimenten la contradicció d’estar creixent com a persones i la imposició de l’odi per part dels adults. Promises no és un film fàcil ni reconfortant. A les entrevistes afloren animositats ja incubades. Shlomo es un nen jueu ultraortodox, i estudia la Torá 12 hores al dia; Moishe és un coló israelià d’extrema dreta; els nens palestins han vist l’assassinat i l’empresonament d’amics i familiars per Israel. Sorprenentment, els nens prenen la iniciativa de trobar-se i parlar entre ells, i en les converses es posen de manifest tant les diferències insalvables com les possibilitats de corregir l’enfrontament cultural.

Promises és un il·luminador experiment sobre allò que els antropòlegs i els filòsofs anomenen l’Altre, i aquí podríem dir el radicalment Altre. El film conclou amb un epíleg, gravat 2 anys després que la resta del film, en què els nens, que ja tenen entre 13 i 15 anys, reflexionen sobre l’experiència d’haver entrat en contacte amb el seu Altre, cosa que gairebé mai ocorre a l’Orient Mitjà.

Web: http://www.promisesproject.org/

Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=9Ryzl0CE5fc

Altres

Permission to Narrate, estudiants de la Universitat Bir Zeit, Palestina, 12 min.

Breu document de 12 minuts fet pels estudiants de la Universitat Bir Zeit, al poble de Birzeit, prop de la ciutat de Ramallah, als Territoris Palestins. Explica els enormes obstacles que els joves palestins han de superar per seguir uns estudis superiors. La seva universitat ha estat tancada per l’exèrcit israelià fins a 15 vegades, la més prolongada durant 4 anys, no reben pràcticament finançament ni material per poder dur a terme els seus estudis. L’existència de la universitat és en la precarietat més absoluta.

Israel i els Estats Units posen totes les dificultats imaginables perquè els joves palestins no puguin formar-se, i en especial per impedir-los que coneguin la història i la geografia del seu país, brutalment transformades en la guerra de 1948, l’ocupació de 1967 i l’estat de setge en què viuen d’ençà d’aleshores. La intenció és esborrar la memòria col·lectiva del poble palestí sobre el seu propi passat, una altra modalitat de neteja ètnica.

AQUÍ Y ALLÍ (Ici et ailleurs), Jean-Luc Godard i Anne-Marie Miéville, França, 1976, 53 min.

ici

Aquesta pel·lícula de 1976 no és un documental, sinó un film assaig, una indagació experimental sobre la recepció a Occident de notícies filmades sobre Palestina.

Els directors inicien el film el 1970 arran d’una petició de l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP). Filmen els palestins dels camps de refugiats, i la seva preparació per la lluita política i armada un cop han constatat que Israel -després de convertir per invasió militar Palestina en Territoris Ocupats- només entén la raó de la força.

Godard i Miéville tornen a França amb moltes hores de metratge. Però després d’una esgarrifosa matança de palestins no són capaços de muntar les imatges: no poden construir una exposició coherent d’una situació brutal, no volen legitimar les atrocitats de l’exèrcit israelià convertint-les en un relat assimilable. Senten que el que ha ocorregut és, precisament, inassimilable.

Els sis anys següents, Godard no deixa de reflexionar sobre les imatges que han recollit als campaments. Sap que molts dels palestins que apareixen a les seves imatges són morts, i que en certa mesura ell, com a cineasta, en pot assegurar la pervivència. Finalment opta per editar les imatges, afegint-hi les fictícies i escenificades d’una família francesa mitjana mirant la televisió. Reben les informacions sobre el món -sobre Palestina- a través d’un mitjà controlat pel poder. Encara que pugui existir la il·lusió d’accedir a les realitats del món, el que fan és absorbir un discurs ideològic construït molt deliberadament.

La resta de la pel·lícula consisteix en una anàlisi de la recepció de notícies a través dels mitjans de comunicació, la propaganda, la publicitat. Dels efectes sobre la relació de la gent amb el món. I també sobre la tasca del cineasta, que fa de pont entre allò filmat (l’allà) i l’espectador (l’aquí). Un film assaig sobre la consciència i la responsabilitat del testimoni, doncs.

ici4
Rodatge (allà) i…
ici2
visionat (aquí).

BLAGUES A PART: UN VOYAGE EN PALESTINE, Vanessa Rousselot, 2010, Palestina i França, 54 min.

bl

El darrer documental que comentarem aquí proposa una perspectiva diferent per accedir a la vida i la interioritat dels palestins. Es tracta de descobrir si existeix, i en cas afirmatiu com és, l’humor palestí. La jove directora (28 anys en rodar el film) recorre bona part de Cisjordània -les ciutats de Nablus, Betlem, Ramallah, Hebron, el campament de refugiats de Deheishe-, es comunica amb Gaza per Skype -ja que no pot obtenir un permís d’entrada a la Franja- i entra a la ciutat israeliana de Haifa per parlar amb palestins i demanar-los que li expliquin acudits. Així de senzill: em podries explicar un acudit? La seva intenció és descobrir si a pesar de la tragèdia, de les severes condicions de vida quotidiana, conserven encara el sentit de l’humor. L’humor es concep aquí com a vitalitat, com a energia existencial. Mentre hi hagi humor hi ha encara desig de viure. Descobrir si existeix un humor palestí equival a comprendre si els palestins desitgen continuar vivint tot i el duríssim càstig que pateixen.

La resposta és afirmativa. Tot i que la reacció inicial de molts entrevistats a la pregunta de si coneixen un acudit palestí és de desconcert -la nostra situació no és per explicar acudits, o bé la nostra situació ja és un mal acudit-, Rousselot acaba descobrint un humor crític, o resistent, o resignat, o tendre: l’humor palestí té molts matisos i vessants. L’essencial és l’existència d’aquest humor, símptoma innegable de capacitat de resiliència, d’instint de supervivència.

El meu acudit preferit dels que s’expliquen és una història verídica. Un palestí ja gran viu tot sol i té un fill tancat en una presó israeliana. L’home vol plantar patates, i escriu al fill, demanant-li consell sobre com preparar la terra perquè ja és massa vell per llaurar-la. El fill li contesta per carta que per res del món remogui la terra de l’hort, perquè hi té armes amagades. L’exèrcit israelià intercepta la carta, i des de l’endemà mateix centenars de soldats es dediquen a cavar i garbellar la terra, a la cerca de les armes, però no n’hi troben cap. El pare escriu al fill: “Els soldats han remogut tota la terra i no han trobat les armes. Ara què faig?”. El fill contesta: “Ara ja pots plantar les patates. Era l’única manera d’ajudar-te que se’m va acudir”.

Ha estat una gran idea anar a descobrir l’humor dels palestins, la seva vitalitat. A Palestina hi calen persones vives, no màrtirs morts.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s