LGTB+ (1): Els millors documentals

Aquest post és el primer d’una sèrie dedicada a documentals sobre el moviment LGTB+ i la lluita feminista. Segueix-nos per rebre’n les noves notificacions.

Ara que els troglodites van ocupant posicions de poder arreu del món, és el moment de defensar els drets de totes i de tots.

“El celuloide oculto” (Celluloid Closet), Rob Epstein i Jeffrey Friedman, Estats Units, 1995

The Celluloid Closet Movie Poster

Sinopsi: Basat en un llibre de recerca publicat el 1981 per l’activista LGTB+ Vito Russo, aquest film repassa com el cinema ha tractat, al llarg de cent anys, l’homosexualitat masculina i femenina: normalment negant-la o dissimulant-la, però també ridiculitzant-la o compadint-la, i també castigant-la (allà on es reconeix obertament, sovint acaba en malaltia i en mort).

Gràcies a aquesta recerca exhaustiva, el documental pot assenyalar i mostrar fragments de més de cent pel·lícules referides d’alguna manera a gais i lesbianes. I això analitzant-ne no tan sols els continguts visuals i sonors explícits, de quan el tema va començar a ser tractat obertamente a partir dels anys 90, sinó també els subtexts, allò implícit i latent, però perceptible, dels films anteriors. A més dels clips cinematogràfics, la qüestió es tracta en entrevistes a persones nord-americanes relacionades amb la cultura i l’homosexualitat, actrius i actors, com ara Shirley MacLaine, Tom Hanks, Tony Curtis, Susan Sarandon, Gore Vidal i Harvey Fierstein, entre altres.

Alguns dels films més coneguts entre els inclosos al documental són: Quina fera de nena (Bringing Up Baby, Howard Hawks, 1938), Rebecca (Alfred Hitchcock, 1940), El falcó maltès (The Maltese Falcon, John Huston, 1941), Dies perduts (The Lost Weekend, Billy Wilder, 1945), Gilda (Charles Vidor, 1946), La soga (Rope, Alfred Hitchcock, 1948), Els senyors prefereixen les rosses (Gentlemen Prefer Blondes, Howard Hawks, 1953), Johnny Guitar (Nicholas Ray, 1954), Rebel sense causa (Rebel Without a Cause, Nicholas Ray, 1955), La gata sobre la teulada de zinc (Cat On a Hot Tin Roof, Richard Brooks, 1958), Ningú no és perfecte (Some Like It Hot, Billy Wilder, 1959), Ben Hur (William Wyler, 1959), De sobte, l’últim estiu (Suddenly, Last Summer, Joseph L. Mankiewicz, 1959), Espàrtac (Spartacus, Stanley Kubrick, 1960), Cabaret (Bob Fosse, 1972), Víctor, Victòria (Victor Victoria, Blake Edwards, 1982), La meva preciosa bugaderia (My Beautiful Launderette, Stephen Frears, 1985),  Cor salvatge (Wild at Heart, David Lynch, 1990), My Own Private Idaho (Gus Van Sant, 1991), El silenci dels anyells (The Silence of the Lambs, Jonathan Demme, 1991), Tomàquets verds fregits (Fried Green Tomatoes, Jon Avnet, 1991), Thelma i Louise (Thelma & Louise, Ridley Scott, 1991), Filadèlfia (Philadelphia, Jonatahn Demme, 1993).

Pel·lícules posteriors que es podrien afegir al documental: Les hores (The Hours, Stephen Daldry, 2002), Brokeback Mountain (Ang Lee, 2005), La vida d’Adèle (La vie d’Adèle, Abdellatif Kechiche, 2013), Moonlight (Barry Jenkins, 2016).

Interès: És un molt bon documental, que enllaça els fragments de la multitud de pel·lícules de manera fluida i sense interrupcions de l’exposició. Mostra la gosadia creixent dels directors per anar fent explícit allò que les societats no acceptaven i volien mantener als marges. El cinema va ser l’art més popular del segle XX (encara ho és del XXI?), i cal estudiar-lo no tan sols com a reflex de les mentalitats de cada moment, sinó també com a eina formadora d’actituds.  Els autors d’aquest film ja havien tractat la qüestió homosexual en dos documentals anteriors premiats amb Òscars: The Life of Harvey Milk i Common Threads: Stories From the Quilt, i hi tornarien a Paragraph 175 (vegeu tot seguit).

“Párrafo 175” (Paragraph 175), Rob Epstein i Jeffrey Friedman, Estats Units, 2000

paragraph car

Sinopsi: Ara en fa 85 anys, entre 1933 i 1945, el règim nazi va intentar suprimir l’homosexualitat en la seva campanya grotesca per destil·lar una raça ària pura. Va arrestar més de 100.000 gais de famílies cristianes i es calcula que en va tancar entre 10.000 i 15.000 en camps de concentració. Paragraph 175 entrevista alguns dels pocs homosexuals que van sobreviure a la persecució dels nazis i encara eren vius en el momento de filmar-se el documental: hi participen sis dels deu que continuaven amb vida a les caballes del segle XX. L’extermini dels homosexuals pels esbirros de Hitler ha estat un tema moltíssim menys tractat al cinema i la literatura que el de la matança dels jueus. Els testimonis dels homes i dones hi intervenen ens permeten accedir a aquest episodi de l’Holocaust, esborronador i molt sovint omès.

Ens assabentem que, si bé Berlín era un paradís per als homosexuals als anys 20 del segle passat, durant la República de Weimar -només cal pensar en l’ambigüitat expressda per Marlene Dietrich en la seva manera de vestir, i en els bars i cabarets de l’època– un article del codi penal redactat al segle XIX (el paràgraf 175 del títol) castigava durament l’anomenada sodomia.

Els nazis van ampliar aquell paràgraf de manera que inclogués no tan sols la sodomia, sinó també mirades i gestos, i qualsevol denuncia o sospita. Les lesbianes no van ser tan castigades perquè es considerava que la seva “anomalia” era transitòria i corregible, i que eren imprescindibles per a la reproducció de la raça. El documental suggereix que, si de tots els detinguts i enviats a camps de concentració, en van sobreviure 4.000, és probablement perquè eren cristians.

Els “desviats” van ser internats en camps tristament cèlebres: Auschwitz, Buchenwald, Dachau i Mauthausen. Van ser sotmesos a les cambres de gas, a tortures i a experimentacions mèdiques.

Tal com expliquen els sis participants, els homosexuals van haver d’amagar-se com van poder. Uns es van casar i van tenir familia, altres es van enrolar a l’exèrcit i altres, acabada la segona guerra mundial, van establir-se a Israel.

Interès: Molt bon film que rescata un capítol de la història soterrat per l’homofòbia dominant. Les víctimes gai dels nazis no van rebre cap reconeixement, reparació o compensació del Govern alemany. I fins i tot se’ls deduïa de les pensions el temps que van estar als camps de concentració. Aquest documental és una gran aportació per corregir aquest oblit i maltractament.

 

“Word Is out: Stories of Some of Our Lives”, Mariposa Film Group, Estats Units, 1977

word car

Sinopsi: 26 homes i dones gai estatunidencs es posen davant la càmera -a la dècada dels 70!- i declaren la seva condició d’homosexuals, i la seva voluntat de ser reconeguts i respectats socialment. Després d’anys d’angoixa a causa de l’agressivitat i la intransigència ambientals, d’ocultar la seva naturalesa i de fer veure que es conformaven a la norma, aquestes persones van decidir parlar amb sinceritat per reclamar tolerància per la diversitat en una societat patriarcal i violentament homogeneïtzadora.

Els participants narren els traumes de descobrir que no responien als patrons familiars i socials, d’haver de viure a la clandestinitat, del moment crucial de sortir de l’armari, de la seva resistència al menyspreu dels clixès. Totes les intervencions són alegres, generoses, de persones que han lluitat per acceptar-se i fer-se respectar tal com són, i que miren d’ajudar-ne altres en una societat hostil.

Interès: Va ser el primer llargmetratge documental sobre els gai fet per gais, i un dels primers a tractar l’homosexualitat com un fet natural. Va desmuntar molts tòpics mitjançant la senzilla estratègia de mostrar les persones tal com eren, en la seva diversitat i pluralitat humanes, i en la seva dignitat.

Film no tan sols important i necessari, sinó d’un coratge immens. Es va estrenar el 1977, quan l’homofòbia era tan generalitzada i “natural” a tot arreu que ni tan sols tenia nom. Tot just al cap de vuit anys del primer esclat d’orgull gai a l’Stonewall (vegeu a continuació), aquest film va marcar una fita a la història no tan sols del moviment LGTBI, sinó dels drets humans. Cal destacar l’actitud positiva i vitalista dels participants, que s’estan de caure en lamentacions i retrets. Amb la seva valentia van contribuir a canviar el món i les mentalitats.

Un dels directors del film és Rob Enstein, que posteriorment dirigiria els ja comentats Celluloid Closet i Paragraph 175.

“La rebelión de Stonewall” (Stonewall Uprising), Kate Davies i David Hailbroner, Estats Units, 2010

stonewall 1

Sinopsi: Els anys 60 l’Stonewall, un bar sòrdid de Christopher Street, al West Village de Manhattan -parets esquitxades d’alcohol i finestres tapades amb contraxapat-, era l’únic lloc de Nova York on les i els homosexuals podien reunir-se i ballar en públic. (Imaginem com havia de ser la resta dels Estats Units, excepte algun raconet de la costa californiana!) Aleshores l’homosexualitat era consideraba una malaltia mental, i les relacions físiques entre persones del mateix sexe eren il·legals en 49 dels 50 estats.

Era habitual que la policia fes redades als bars on es trobaven clandestinament les i els gais, evaqüessin els locals  i en detinguessin els propietaris. La nit del 28 de juny de 1969 la patrulla antivici va entrar a l’Stonewall amb porres i amenaces, amb la intenció de tancar el local i practicar uns quants arrestos. Davant la seva sorpresa, la gent que hi ballava s’hi va tornar. I amb tanta convicció i contundència que primer van foragitar els sis agents incrèduls, que van tocar els dos cames ajudeu-me, i després van plantar cara als reforços arribats en autocars. En aquell moment ja s’havien afegit a la revolta moltes persones que no eren inicialment a l’Stonewall.

Aquell acte de desobediència ha estat anomenat “el moment Rosa Parks” del moviment LGTBI, va marcar-ne l’inici, i per tant té una gran rellevància històrica.

El film mostra com a rerefons d’aquell esclat molts documents televisius sobre el violent clima homòfob que regnava als Estats Units als anys 50 i 60: assistim a una veritable persecució als mitjans de difusió de masses, amb referències a teràpies d’aversió, esterilitzacions, castracions i lobotomies.

Interès: El documental entrevista alguns dels presents a l’Stonewall, que recorden amb orgull (i astorats per la seva pròpia audàcia) aquella nit de revolta. Tot i l’escàs material que es conserva d’aquella nit històrica -amb prou feines un grapat de fotografíes borroses-, aconsegueix reconstruir-la amb rigor a partir de les entrevistes. Les paraules d’un policía retirat que tanquen el documental són molt aclaridores: “Sabies que estaven infringint la llei. Però quina mena de llei era aquella?” Vet aquí el fonament de la desobediència civil.

 

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s