2) Pervivències del franquisme (continuació)
“A la sombra de la cruz” (All’Ombra della Croce) (Alessandro Pugno, Itàlia, 2013, 73′)
Sinopsi: Film sobre la vida dels 50 nens (de 9 a 12 anys) i els docents religiosos interns a la badia de la Santa Cruz del Valle de los Caídos (al Valle de Cuelgamuros, Serra de Guadarrama, municipi de San Lorenzo de El Escorial, comunitat de Madrid). Es tracta d’una escola de l’Opus Dei en règim intern que imparteix un ensenyament basat en els principis més estrictes del nacional-catolicisme, que impliquen, entre altres coses, el negacionisme de la biologia moderna, del canvi climàtic, de la democràcia contemporània i de l’estat aconfessional. El film segueix el desenvolupament de la vida dels nens en aquest lloc apartat, la seva gradual assimilació de les doctrines de l’Opus i la ideologia retrògrada dels monjos.
Interès: Mostrar com viuen i què interioritzen els nens que estudien en aquest col·legi ultrareligiós. No hi ha intervencions en off ni textos sobreimpresos que donin informació sobre la institució (no s’informa, per exemple, que el Valle de los Caídos va ser construït per esclaus polítics, ni que 50.000 republicans hi són enterrats, ni que és l’únic mausoleu de dictador europeu que es manté dret -avui no queden monuments a Hitler ni a Mussolini-, ni que la institució es beneficia de subvencions públiques). El director, doncs, ha optat per enregistrar aquest microunivers de manera neutra, sense comentaris orals ni visuals. Tota la informació sobre aquest lloc macabre l’ha de posseir l’espectador. Només algunes imatges -la làpida de la tomba de Franco a l’interior de la basílica, algunes inscripcions en lloses que revelen la ideologia feixista- adverteixen del clima de fons d’aquest reducte i viver de catolicisme reaccionari.
Vegeu tràiler aquí.
3) La impunitat
“El silencio de otros” (Almudena Carracedo i Robert Bahar, 2018, 96′)
Vegeu ressenya completa del documental aquí.
Sinopsi: El documental més recent sobre la impunitat dels crims del franquisme és el que ha tingut més repercusió, tot i que ni de bon tros tanta com la que el tema requereix. En l’hora i mitja de metratge es repassen les atrocitats comeses per la dictadura, tant en el període de sublevació militar contra el Govern republicà legítim (1936-1939) com en la dictadura subsegüent. Es destaquen tres línies de crims: l’assassinat de civils ja acabada la guerra (s’estima que a les fosses comunes sense obrir hi queden les despulles de més de cent mil persones executades a sang freda), les tortures comeses a la infame Dirección General de Seguridad de Madrid, situada a la Puerta del Sol, i el robatori de nadons de famílies republicanes acabats de néixer i el seu traspàs clandestí a famílies adeptes al règim. L’horror d’aquesta galeria de desaparicions forçades, tortures, violacions, afusellaments i apropiació de persones deixa l’espectador escandalitzat per la impunitat (l’aprovació tàcita) amb què l’han sancionada els polítics i els magistrats espanyols al llarg de les dècades transcorregudes.
Interès: Film molt ben estructurat que combina exposició històrica, anàlisi jurídica i testimoni vivencial. Sap trobar un equilibri entre les reflexions de persones destacades en la defensa dels drets humans de les víctimes i els seus descendents (per exemple, Carlos Slepoy, coordinador de la querella oberta a l’Argentina contra els crims de la dictadura espanyola, en vista que a Espanya no és possible jutjar-los) i el testimoni vivencial de persones torturades i de descendents de persones assassinades. Aquí tenen especial rellevància els casos narrats per José María Galante, quatre vegades detingut i torturat brutalment, i empresonat durant anys, i el d’una anciana que evoca els seus pares al voral de carretera sota el qual sap que hi ha una fossa comuna amb les seves restes, i les de molts altres assassinats. Tots dos casos són emblemàtics de la impotència de les víctimes: Galán viu a Madrid a poca distància de l’home que el va torturar repetidament, malanomenat “Billy el Niño”, que no tan sols no ha hagut de respondre davant la justícia per la seva pràctica de botxí del règim, sinó que ha estat condecorat pel Govern; i l’anciana, María Martín, mor sense haver pogut redimir la mort dels seus pares.
Vegeu tràiler aquí.
“La causa contra Franco: ¿El Núremberg español?” (Franco on trial) (Dietman Post i Lucía Palacios, 2018, 90′)
Sinopsi: Seguiment de la “Querella Argentina”, la causa instruïda el 2013 per la jutgessa María Servini (també protagonista d’El silencio de otros), que va emetre ordres de detenció internacional contra 24 ex-càrrecs franquistes i va escoltar el testimoni de moltes víctimes de crims de la dictadura, cosa que cap representant de l’estat no havia volgut fer (llevat del jutge Garzón, que seria inhabilitat pel seu intent d’investigar aquests crims). Aquest film relata el primer viatge de la jutgessa argentina a Espanya el 2014, i combina imatges contemporànies de les seves indagacions i les declaracions davant seu de víctimes i botxins amb material d’arxiu que ofereix context als actuals intents d’impartir justicia i reparació. Tal com indica el subtítol, el film planteja si és possible instituir contra la dictadura franquista un judici com els que hi va haver a Nuremberg contra els dirigents nazis. A més de la jutgessa Servini, al film hi reflexionen historiadors, advocats i querellants.
Interès: Predecessor d’El silencio de otros, és el primer film que s’ocupa de la “Querella Argentina” i relata les dificultats que troben els que proven d’aclarir i denunciar els crims del franquisme, tapats i perdonats des de la Ley de Amnistía de 1977. Un documental ben narrat, documentat i conjuntat a partir dels testimonis dels múltiples participants.
(Fotografies de dalt a baix i d’esquerra a dreta: la jutgessa argentina María Servini; atac aeri italià i alemany sobre Màlaga; presos republicans en un dels 185 camps de concentració creats després de la guerra civil.)
“La tinta negra” (Sebastián Arabia, 2011, 109′)
Sinopsi: Reportatge sobre l’intent frustrat del magistrat Baltasar Garzón de jutjar per primer cop els crims del franquisme, i el seu afany -desbaratat per les instàncies superiors de la magistratura- de fer efectiu els drets a conèixer la veritat, a la justicia i a la reparació de las víctimes i els seus descendents. Per explicar com es va desenvolupar la investigació de Garzón, jutge de l’Audiència Nacional, i els obstacles que li va anar posant el poder judicial espanyol per evitar que destapés els crims de la dictadura, es recullen els testimonis i reflexions de persones destacades en la lluita contra la impunitat, com José Antonio Martín Pallín (jutge emèrit del Tribunal Suprem i ex-fiscal del Tribunal Suprem), Carlos Slepoy (advocat especialitzat en drets humans), Carlos Jiménez Villarejo (ex-fiscal anticorrupció), Mar Soriano (coordinadora de la Plataforma d’Afectats pel robatori de nens); Emilio Silva (president de l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica); José María Pedreño (president de la Federació Estatal de Fòrums per la Memòria), i Esteban Beltrán (director d’Amnistia Internacional, secció espanyola).
Interès: El document té la virtut de no quedar-se en un homenatge a Garzón (el magistrat incòmode per al poder polític que va destapar els casos de terrorisme d’estat GAL i de la trama de corrupció Gürtel, i que va activar la judicatura universal per jutjar el genocida xilè Pinochet, a més d’altres actuacions no tan lloables). En l’enorme cabal d’informació aportada, queden algunes reflexions:
· No és posible passar automàticament d’una dictadura a una democràcia, cal una acció judicial que determini la responsabilitat dels crims, validi els drets de les víctimes i permeti tancar un període negre.
· Garzón va ser el primer representant de l’estat a reconèixer els crims del franquisme. Poc després el Tribunal Suprem -amb predomini aclaparador de magistrats conservadors i fins i tot afins al règim anterior- el va apartar de la carrera judicial.
· Els crims de lesa humanitat comesos per la dictadura espanyola, redimits en virtut de la llei d’amnistia de 15 d’octubre de 1977, no prescriuen ni poden ser amnistiats segons el dret internacional.
· La Llei de memòria histórica de 2007, aprovada pel Govern Zapatero, va ser una estratègia per rentar la cara del poder polític respecte a las atrocitats del franquisme, però a la pràctica era del tot inoperant.
· El fet que el 99 % de jutjats d’instrucció s’inhibeixi enfront del coneixement cert de l’existència de fosses comunes amb cadàvers és insòlit, i podria constituir prevaricació i delicte d’encobriment.
Vegeu tràiler aquí.
“Lesa humanitat” (Héctor Fáver, 2017, 99′)
Sinopsi: Examen de la impunitat inaudita que han tingut els criminals franquistes durant les anomenades democràcia i transició. Contraposa aquesta exempció de responsabilitats possibilitada per la Lley d’Amnistia de 1977 amb judicis a altres règims assassins (judicis de Nuremberg, judicis a comandaments militars de Cambodja). També es contraposa l’existència de monuments memorials contra l’oblit (com ara el Parque de la Memoria a la vora del Río de la Plata) amb la persistència del Valle de los Caídos a Cuelgamuros, on els cadàvers del dictador Franco i del fundador de la Falange reposen sarcàsticament sobre els de 50.000 republicans. Es mostra la continuïtat entre la dictadura franquista i la monarquia, que va jurar els Principios Fundamentales del Movimiento Nacional, així com la connivència dels sucessius Governs espanyols amb aquesta impunitat (no tan sols la coneguda dels Governs del PP, sino la dels anomenats socialistes).
Interès: Ajuda a entendre com és de greu la impunitat dels crims contra la humanitat a Espanya, contrastant-la amb situacions històriques viscudes en altres països que també han patit dictadures assassines.
Imatges:
Instal·lacions que avui mantenen viva la memòria de genocidis a Cambodja, Argentina i Alemanya:
En canvi, els monuments que avui queden a Espanya referits al període franquista exalten el dictador genocida i els seus col·laboradors, com el Valle de los Caídos, subvencionat amb diners públics.
Docs & the World 