Índex
1) Les entranyes del franquisme
“Canciones para después de una guerra” (Basilio Martín Patino, 1971)
“Caudillo” (Basilio Martín Patino, 1974)
“Queridísimos verdugos” (Basilio Martín Patino, 1973)
2) Pervivències del franquisme
“Los colonos del caudillo” (Franco’s Settlers) (Lucía Palacios i Dietmar Post, 2013)
“12 d’octubre: Cultura de l’odi i legítima autodefensa” (Metromunster, 2017)
“A la sombra de la cruz” (Alessandro Pugno, Italia, 2013)
3) La impunitat
“El silencio de otros” (Almudena Carracedo i Robert Bahar, 2018)
“La causa contra Franco” (Franco on trial) (Lucía Palacios i Dietmar Post, 2018)
“La tinta negra” (Sebastián Arabia, 2011)
“Lesa humanitat” (Héctor Fáver, 2017)
Vegeu també El franquismo que no cesa: 3 films de Martín Patino.
Sigui per por a represàlies o per manca d’interès, encara no s’ha fet un estudi de conjunt sobre com el cinema (de ficció i no ficció) ha tractat el greu problema de l’extrema dreta espanyola. Vet aquí un intent en el camp del documental, que mira de contribuir a combatre la indiferència, l’oblit i la impunitat que envolten aquest període esfereïdor de la història contemporània. La democràcia real no serà possible fins que no es tracti per fi el genocidi perpetrat pel franquisme, amb ànim de cercar veritat, justícia i reparació.
En una nova época d’auge de l’extrema dreta a tot Europa, convé coneixèr-ne la història i l’evolució.
1) Les entranyes del franquisme
“Canciones para después de una guerra” (Basilio Martín Patino, 1971, 105′)
Sinopsi: Original film de muntatge que combina les cançons populars més emblemàtiques de la guerra civil i de la llarga dictadura amb imatges significatives dels fets ocorreguts en aquestes etapes. Sense comentaris didàctics en off, sense títols ni subtítols en pantalla, sense cap mena de discurs ideològic explícit, la combinació hàbil i reflexiva de sons i imatges produeix una reveladora semblança dels períodes.
Interès: La manca de comentaris didàctics obliga l’espectador a assumir un paper participatiu, a interpretar el que està veient i sentint. L’efecte de la pel·lícula és evocar la misèria, la ignorància, l’autoritarisme i la intimidació dels anys 40 i 50, i instar a posicionar-s’hi. La forta impressió que deixa aquest film sobre la iconografia i la mentalitat dominants d’una llarga època -una amalgama de militars, clergues, fanàtics, nens uniformats, dones devotes i símbols de la Falange- es deu en gran part a l’experimentalisme formal del director. És un film d’avantguarda, a pesar del seu tema caspós i truculent.
Algunes combinacions de cançons i imatges que s’estableixen al film: Cara al sol: Final de la guerra civil. Gestos de “nacionales” amb el braç alçat. Ya hemos pasao: desfilades militars pels carrers de Madrid. Supressió de plaques i ròtuls republicans. Canción del legionario: desfilada franquista de la victòria. Retrats de Franco als carrers. Desfilades nazis. Carrasclás: Retorn dels soldats franquistes del front. Imposició de medalles y proclamacions patriòtiques. Tiro Liro: pàgines de la premsa d’exaltació nacionalista i persecució de republicans. Corrides de toros. Himno de Acción Católica: signatura del Concordat amb el Vaticà. Franco i Pío XII. Limosna de amor: Valle de los Caídos. Príncep Juan Carlos I de petit.
Vegeu documental aquí.
“Caudillo” (Basilio Martín Patino, 1974, 104′)
Sinopsi: Compilació d’imatges sobre Franco, el “caudillo victorioso” que dirigiria Espanya durant 36 anys, en connivència amb els poders econòmics. Caudillo consisteix en una semblança biogràfica del general gallec fins a la seva victòria del 36, i en una imatge panoràmica de la guerra civil. El retrat de Franco i els seus es contraposa a les imatges del bàndol republicà. El director no simula assumir una posició neutral i objectiva, i pren un partit decidit pel republicanisme.
Interès: Igual que Canciones para después de una guerra, Caudillo està feta d’imatges d’arxiu reciclades. El treball de Martín Patino és de moviola, conceptual: construeix un text fílmic coherent i intel·ligible amb imatges antigues i disperses. Un dels seus grans encerts és reflectir la sobreimpressió entre el dictador i l’Estat: tots dos queden coimplicats com els membres d’un binomi matemàtic, com les ratlles blanques i negres d’una zebra, en què no se sap què és el fons i què el primer pla. Junt amb les agressions al bàndol republicà, el film recull la parafernàlia i la simbologia franquistes i falangistes, amb els víctors, els crits de “presente”, la iconografia de l’honor militar i les exaltacions patriòtiques de tota mena. Altres imatges de relleu: col·lectivització dels libertaris, bombardejos de Gernika, Franco mussitant ridículament un discurs memorizat per la seva filla… És una pel·lícula de muntatge reflexiu, que quan per fi va poder estrenar-se (el 1977) va rebre grans elogis de la crítica, com ara al festival de Berlín.
Vegeu documental aquí.
“Queridísimos verdugos” (Basilio Martín Patino, 1973, 109′)
Sinopsi: Als anys 70 -concretament fins al 74- es va mantenir vigent a Espanya la pena de mort. Aquest film entrevista tres dels darrers quatre botxins del franquisme (el quart seria el fill d’un d’ells, del qual va ser successor). Tots tres es van avenir a participar al documental per diners, i van parlar molt més que no els convenia perquè els van donar alcohol abundant mentre els filmaven. Un exercia el seu ofici funest a Madrid, el segon a Catalunya, Aragó i Navarra, el tercer a Andalusia.
Interès: El film mostra que els botxins -homes dissortats, ignorants i analfabets- són el braç executor del règim, les clavegueres del sistema, els baixos fons del tot necessaris del franquisme. En la seva estratègia innovadora de posar en evidència els violents a partir de les seves pròpies paraules, avança quatre dècades el plantejament d’un dels documentals més innovadors de tota la història, The Act of Killing (2012), de Joshua Oppenheimer, sobre els botxins d’Indonèsia a l’era de Suharto. Tanmateix, el botxí espanyol més lamentablement famós no apareix en aquest documental, sinó a El silencio de otros i Lesa humanitat (vegeu més endavant): Antonio González Pacheco (Billy el Niño), avui jubilat amb una pensió òptima i condecorat pel Govern espanyol.
Vegeu documental aquí.
2) Pervivències del franquisme
“Los colonos de Franco” (Franco’s Settlers) (Lucía Palacios i Dietmar Post, 2013, 112′)
Sinopsi: Excel·lent exemple de microhistòria. Mostra l’evolució del poble manxec anomenat Llanos del Caudillo, creat per Franco a partir del no-res i poblat per gent atreta mitjançant subvencions governamentals. Igual que aquest, uns 300 assentaments més van ser creats artificialment al camp de Castella, amb l’objectiu d’omplir d’adeptes al règim la geografia mesetària. El recorregut per “la història d’aquest poble sense història” (com diu l’alcalde de Llanos del Caudillo) es converteix en símbol d’Espanya des del triomf dels feixistes fins avui, de la convivència quotidiana amb l’amnèsia i el silenci.
Interès: Aquesta pel·lícula va ser concebuda com a contribució al debat imprescindible sobre la dictadura a Espanya. Per això es va organitzar com a “cinema ambulant” i es va acompanyar de debats. Entre 2012 i 2016 es va projectar a Berlín, Buenos Aires, Barcelona, Bilbao, Donostia, Madrid, La Habana i altres llocs destacats. Però continua pendent de finalització a causa de problemes econòmics.
En el camp documental, el paral·lelisme més clar que es pot establir amb aquest film de microhistòria és el clàssic Le chagrín et la pitié (filmat el 1969), de Marcel Ophuls, que explica l’ocupació nazi de França, i el col·laboracionisme francès, a partir del que va succeir a la població de Clermont-Ferrand.
“12 d’octubre: Cultura de l’odi i legítima autodefensa” (Metromunster, 2017, 58′)
Sinopsi: Arran d’un cas judicial en què el fiscal demana fins a 17 anys de presó per a sis activistes antifeixistes que es van enfrontar a Barcelona a un grup de neonazis el 12 d’octubre de 2013, el documental reflexiona sobre l’existència d’ideologies violentes i fòbiques a la sociedad actual. Es vinculen aquests corrents agressius amb l’espanyolisme, exaltat oficialment cada 12 d’octubre en el dia de la hispanitat. A partir del testimoni i els pensaments dels sis activistes encausats, de filòsofes (Judith Butler i Fina Birulés), antropòlegs (Manuel Delgado), periodistes (Montse Santolino i Jordi Borràs), artistes (Daniela Ortiz i Grada Kilomba) i advocats, es qüestiona l’entramat ideològic de l’anomenada hispanitat, i es posa en evidència l’odi, la discriminació, la legitimació i la glorificació de la violència que aquest concepte conté molt poc dissimuladament. Es mostra que aquest espanyolisme que impregna tots els estaments -des de bandes de carrer fins a la política, la judicatura, la policia, l’exèrcit i la corona- està directament vinculat al franquisme.
Interès: Argumentació raonada de diverses idees seminals que, pel fet d’afectar qüestions fonamentals, mereixen ser destacades: la violència és inherent a l’estat, no accidental; el feixisme és el braç armat del capitalisme, que hi recorre quan no li funciona la seva versió amable; Espanya va crear el 1978 el Día de la Hispanidad (herència del Día de la Raza, que durant el franquisme se celebrava el 18 de juliol) per forjar una afirmació i un orgull nacionals legitimadors no tan sols del genocidi i el colonialisme a Sud-amèrica, sinó de la discriminació de grups minoritaris i vulnerables (sobretot immigrants); l’estat es reserva l’ús de la violència “legítima” per eliminar qualsevol indici de protesta i oposició… La conclusió és que els diversos poders de l’estat protegeixen el feixisme perquè els resulta un instrument útil. Un nou encert de Metromuster, productora que ja ha tractat diversos episodis conflictius i omesos a la premsa dominant als seus documentals anteriors Ciutat morta, Tarajal: Desmuntant la impunitat a la frontera sud i Idrissa: Crònica d’una mort qualsevol.
Persones assassinades per feixistes durant el període democràtic a l’estat espanyol:
Vegeu documental aquí.
1 2
Docs & the World 