Docs Barcelona 2017 (II) (català)

Índex

Angry Inuk (Canadà): El món contra els inuit

Classe valenta (Catalunya): El llenguatge de la política

El silencio de los fusiles (Colòmbia): El difícil procés de pau a Colòmbia

 

Angry Inuk

Angry 5

¿Pot un vegetarià per motius ètics i ambientals posar-se del costat d’uns caçadors i en contra d’associacions animalistes? En aquest cas, després de veure aquesta pel·lícula, sí. Vet aquí el poder del documental independent: mostrar situacions des d’un angle diferent a la perspectiva que es dóna als mitjans oficials. Aquest documental informatiu i alhora activista és una mostra excel·lent de la capacitat il·luminadora del cinema de realitat.

Els inuit (singular inuk), habitants de les zones ártiques de Canadà, Grenlàndia i Alaska -els mal anomenats esquimals, un terme despectiu que significa “devoradors de carn crua”- viuen en una regió del món de clima extrem, on no hi creixen arbres ni gaires plantes. El principal recurs natural que han tingut al llarg de tota la seva història han estat les foques. Han estat el seu aliment bàsic, els han proporcionat pells per confeccionar-se la roba i també per vendre-la al mercat exterior. Les foques són per ells, doncs, un mitjà ja no tan sols de vida, sinó de simple supervivència.

Des de fa quaranta anys, les organitzacions animalistes d’arreu del món van emprendre campanyes publicitàries contra la cacera comercial de foques, i en especial de cries de foca, que es duia a terme en una regió del Canadà. No la feien els inuit, sinó blancs que no tenien cap escrúpol a matar les cries amb porres per alimentar la indústria pelletera. Es va produir una situació molt similar a la que, al segle XIX, hi va haver als Estats Units amb els bisons: una cultura indígena que depenia d’un animal autòcton i que el caçava de manera ètica i sostenible va veure com els blancs invasors el massacraven amb finalitats industrials. Les campanyes de les associacions animalistes van adoptar la protesta contra la matança en aquella regió del Canadà com a bandera de la lluita en defensa dels animals. Les cries de foca van esdevenir un emblema del moviment animalista.

Aquesta iniciativa va despertar les bones consciències del món occidental. Es va llançar una campanya ben organitzada, que va incloure famoses actrius de cinema, per denunciar la cacera. Ningú es va amoïnar a explicar que els inuit caçaven les foques d’una altra manera, que no afectava la població global d’aquesta espècie ni molt menys la posava en cap perill d’extinció: de fet, en les darreres dècades aquesta població ha augmentat molt.

La campanya va tenir l’efecte d’impulsar prohibicions sobre molts aspectes del comerç de foca, sobretot per part de la Unió Europea. Aquestes mesures van expulsar la comunitat inuit de l’economia global des del començament dels anys 80. Les prohibicions incloïen una excepció per als inuit, a qui es reconeixia el dret a caçar foques; però la campanya contra els productes derivats de les foques, en especial els abrics, va fer que la roba que els inuit venien al Canadà i a l’estranger passés a ser mal vista i perdés gran part del seu valor.

El film mostra com el moviment contra la cacera de foques està impedint els inuit practicar el seu estil de vida tradicional, i els està empenyent cap a la pobresa més extrema. La situació és cada cop més tràgica. Els índexs de suïcidi entre els inuit han augmentat molt, així com la desnutrició. Igual que va passar a altres poblacions del món, com ara els aborígens australians, molts acaben depenent de les prestacions socials del Govern.

Ara hi ha projectes per extreure recursos fòssils -petroli, gas, carbó- del territori inuit. El món occidental, que obté satisfaccions per a la seva consciència amb les campanyes contra la cacera de foques, causarà una degradació ambiental espantosa a l’Àrtic. Reduirà brutalment moltes poblacions.

Alethea Arnaquq-Baril, la directora inuk del film, presenta tota aquesta situació de manera clara i documentada. Denuncia la inconsciència i el desconeixement dels Governs que legislen sobre la cacera sense estar mínimament informats sobre la situació real a l’Àrtic. Mira d’establir un debat públic amb les associacions animalistes, però es troba que aquestes defugen qualsevol intent d’aclarir els fets, que no volen aparèixer als mitjans al seu costat. El seu propòsit és continuar amb les campanyes mediàtiques, sense escoltar la veu dels habitants de l’Àrtic que en pateixen les conseqüències. Les associacions no contesten els missatges que els envia per correu electrònic, debats televisius són anul·lats a l’últim moment, fins i tot una manifestació programada és suspesa en saber-se que hi assitirà una delegació d’inuit per analitzar el problema amb elles.

La conclusió que apunta el film és que les campanyes contra la cacera de foques han esdevingut una indústria en si mateixes, que dóna molts diners a les associacions: els donatius de la gent emocionada per les imatges de cries de foca mortes són enormes. Per això les associacions eviten plantejar el problema amb rigor, i s’estimen més mantenir les campanyes emocionals, encara que això suposi la desaparició de la cultura i la vida inuit.

 

Classe valenta

classe 1

Un film sorprenent: inicialment havia de ser un treball de llicenciatura d’uns estudiants d’audiovisuals de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i prou, però l’ambició del director i el productor, així com l’assessorament de professors i professionals del cinema, l’ha convertit en una pel·lícula amb un nivell cinematogràfic suficient per projectar-se en sales.

Es tracta d’un experiment de semiologia i política en què s’examina com funciona el sistema i la maquinària de comunicació que hi ha darrere els partits polítics. La idea és posar en circulació –és a dir, introduir en la retòrica dels mitjans de comunicació i dels partits, i en la mateixa societat– una expressió i un concepte: “classe valenta”. En els darrers anys ja han sorgit fórmules similars, i de tots els colors de l’espectre, que han acabat sent eslògans coneguts per tothom: “casta”, “portes giratòries”, “trama”, “España va bien”… El que es pretén aquí és seguir la difusió del concepte des de la seva creació fins a la seva integració en el discurs quotidià de tots els sectors de la política. Aquest seguiment permet conèixer la rebotiga dels partits, allò que es prepara entre bastidors.

El resultat és molt satisfactori. La recerca condueix l’espectador pels aparells de “comunicació” política, mostra els tècnics que creen el discurs dels partits. Apareixen think tanks (laboratoris d’idees), assessors en comunicació, estrategues de campanya i la resta d’integrants de la complexa estructura d’especialistes en l’elaboració de missatges i eslògans. Segur que no hi ha ningú tan ingenu que es pensi que allò que diuen els polítics és fruit de l’espontaneïtat i la inspiració improvisada de cada moment, però potser no se sol tenir prou en compte el grau de preparació prèvia de cada missatge per part de sociòlegs, politòlegs, semiòlegs, experts en comunicació i altres tècnics. El film mostra bé tot aquest procés.

Els creadors d’idees i discurs de tots els sectors polítics, gent que normalment resta a l’ombra després d’haver fet la seva feina, reflexionen sobre els requisits que han de tenir un eslògan i un concepte polític per prosperar enmig de la multitud de missatges i informacions propagats cada dia pels mitjans. L’espectador s’adona que aquests especialistes saben molt bé què fan, i que en la seva competició crua (encara que revestida d’educació civilitzada) per fer triomfar els seus lemes tenen en compte nombrosos factors estadístics i d’altres menes. Tot s’analitza en detall.

Al capdavall, assistim a un estudi semiològic i lingüístic. L’experiment mostra com una fórmula pot treure el cap a la superfície dins l’arapeïdíssima selva de missatges polítics, molt sovint esdevinguts missatges publicitaris.

La producció ha fet una encertada tria de participants. D’una banda hi ha els professionals de comunicació dels partits; de l’altra, analistes que observen el funcionament d’aquesta comunicació des de fora. Els membres del primer grup solen ser gent discreta, els del segon tenen presència pública com a escriptors, periodistes o polítics. Entre aquests segons hi ha gent tan destacada com el lingüista cognitiu nord-americà George Lakoff, conegut per les seves anàlisis del llenguatge simbòlic i de l’ús de les metàfores en la construcció i comprensió de la realitat; l’escriptor i activista britànic Owen Jones, col·laborador del diari The Guardian (un dels mitjans de comunicació independents que queden), que fa una intel·ligent descripció de com l’estratègia de comunicació de la dreta s’ha imposat a la de l’esquerra; el polític Íñigo Errejón, que explica com s’introdueixen noves fórmules i perspectives en el discurs polític; l’escriptor francès Christian Salmon, que examina com la maquinària publicista de la política formateja i enganya els ciutadans; la catedràtica de llengua espanyola de la Universitat de Barcelona Estrella Montolío, que explica quins recursos retòrics s’empren en els discursos polítics; i el periodista Iñaki Gabilondo, que en l’epíleg del film reflexiona sobre la transformació de les estructures polítiques, periodístiques i socials produïdes en el món contemporani.

Paral·lelament a les intervencions reflexives, el film mostra com tres joves actors es dediquen a porpagar el lema “classe valenta” a còpia de proclamar-lo en mítings, manifestacions i trobades d’estudiants. De manera que veiem com surt a la llum al carrer, fora del circuit professional de la maquinària de difusió dels partits.

Els autors de la pel·lícula no s’han acontentat amb fer un seguit d’entrevistes segons el model clàssic de talking heads, i li han donat tractament cinematogràfic. Els tècnics i especialistes apareixen emmarcats dins de pantalles de televisió, un recurs que té l’efecte de recordar-nos que vivim en l’era de la comunicació tecnològica. I els analistes independents poden explicar-se sense limitació de temps, desenvolupar la seva argumentació sense que ningú els talli. Aquest és probablement el gran encert del film, en un temps en què tot són missatges breus de twitter i lemes concisos. Un film sobre el llenguatge ha estat prou coherent per permetre que el llenguatge compleixi la seva funció social més noble, la de ser l’àmbit de la reflexió i la comprensió.

 

El silencio de los fusiles

silencio 1

Aprofundit reportatge sobre el procés de pau a Colòmbia (2012-2016), l’intent de posar fi a una guerra de guerrilles iniciada el 1948 i que és un dels conflictes armats més salvatges del món: segons les estimacions s’ha cobrat vuit milions de vides.

El film consisteix en un seguit d’entrevistes amb els protagonistes de les negociacions de pau, tant per part del Govern –el president Juan Manuel Santos, guardonat amb el Premi Nobel de la Pau el 2016; nombrosos facilitadors i intermediaris– com per part de dirigents de les guerrilles de les FARC, molts d’ells exiliats a L’Havana. El documental aconsegueix el seu objectiu: oferir una imatge complexa i rica, construïda a partir de multitud de perspectives, del procés de pau i dels nombrosos i enormes obstacles que ha de superar. La directora, Natalia Orozco, experimentada en la cobertura de guerres, aconsegueix mostrar amb equanimitat la dificultat de la situació, sense intervenir en excés ni resultar intrusiva o tendenciosa.

Quatre anys de filmació i muntatge d’imatges mostren el desenvolupament de les negociacions entre Govern i guerrilles. Després de l’època d’Álvaro Uribe (2002-2010), el president partidari de mà dura amb les guerrilles i representant de l’oligarquia tradicional, arriba al poder Juan Manuel Santos, encara avui president, representant d’una classe rica emergent que vol desplaçar l’estament hegemònic des de la independència de Colòmbia. Es tracta, doncs, de la lluita entre els dos sectors poderosos del país.

El conflicte, com mostra el film, és bàsicament rural. Les dues grans ciutats colombianes, Bogotà i Cartagena, el viuen i veuen per la televisió, reben les informacions oficials que el Govern subministra als noticiaris i no tenen un coneixement real de la situació. Els combats, les morts, són al camp.

La complexitat de la situació queda ben reflectida, amb els seus diversos actors: Govern, FARC, organitzacions paramilitars que sovint actuen en connivència amb l’Estat i que són finançades per grans empresaris, i els sectors urbans conservadors contraris a buscar una sortida pactada a la guerra i decidits a obstruir qualsevol progrés en aquest sentit. Es mostren les causes del conflicte: les enormes desigualtats econòmiques i socials, el tracte brutal infligit als camperols, el latifundisme. S’assenyalen les barbaritats comeses per tots dos bàndols, el salvatge vessament de sang. Hi apareixen les accions criminals dels paramilitars, els atacs amb grans recursos armamentístics de l’Exèrcit i també els excessos de les guerrilles. Es tracten qüestions tan controvertides com els segrestos, els assassinats, el reclutament de menors, el cultiu de coca i els impostos que se li graven. La directora evita qualsevol al·legat partidista.

S’analitza l’estratègia del president actual, que li ha valgut un Premi Nobel (un premi que tampoc no garanteix res, tenint en compte que l’han rebut dirigents tan militaristes com Henry Kissinger). Santos no és un pacifista: va ser ministre de defensa amb Uribe, i ja com a cap de Govern va ordenar l’assassinat del cap de les FARC, Alfonso Cano. Però a diferència del seu predecessor en el càrrec, està disposat a negociar la fi de la guerra amb les FARC. Però segons sostenen els representants d’aquestes, les negociacions van començar amb l’exigència d’una rendició incondicional i una entrega de les armes sense cap contraprestació, cosa que no era cap negociació.

Els diversos intermediaris i facilitadors van aconseguir acostar les posicions en un seguit de converses fetes a L’Havana sota l’empara del Govern cubà. Finalment, el setembre de 2016, es va arribar a un difícil acord que es va presentar als colombians perquè el ratifiquessin en plebiscit. Decebedorament, el resultat de la consulta va ser negatiu, per un estret marge, cosa que va menar a una nova ronda de negociacions amb la inclusió de les objeccions dels crítics.

Aquest film seriós i molt documentat ofereix una imatge real de l’enorme complexitat del conflicte colombià, i de com serà de difícil resoldre’l.

Silencio 2
El president colombià Santos, una guerrillera de les FARC i el dirigent de les guerrilles Timochenko.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s