Docs Barcelona 2017 (I) (català)

Índex

Last Men in Aleppo (Síria): Sobreviure i rescatar entre bombardejos

All Governments Lie (Estats Units): L’imprescindible periodisme d’investigació

The Woman and the Glacier (Lituània, Estònia): La sublim soledat de la muntanya

Aquesta és la primera entrega d’una sèrie de ressenyes sobre documentals vistos al Festival Docs Barcelona 2017.

Last men in Aleppo

Last Men 1

Film duríssim sobre la terrible existència dels civils a Alep, la segona ciutat més poblada de Síria, bombardejada sistemàticament i implacablement per l’aviació de Bashar al-Assad i pels seus aliats russos. Situada al nord del país, molt a prop de la frontera amb Turquia, Alep va ser entre 2012 i 2016 escenari d’una batalla entre les tropes del règim dictatorial d’al-Assad (i el seu amic Putin) contra l’oposició formada per l’Exèrcit Lliure Siri (FSA) i forces vinculades a organitzacions terroristes. Tots dos bàndols van ser brutals en les seves accions armades, i qui va pagar la seva brutalitat va ser la població civil, blanc de tirotejos i bombardejos. La gent d’Alep va haver de triar entre romandre en una ciutat assetjada, arriscant la vida a cada instant, o fugir-ne, cap a Turquia (que ha tancat les fronteres i ha arribat a un acord amb la Unió Europea per fer de tap i frenar el moviment de desplaçats) o embarcar-se cap a les illes gregues i cap al no-res. Ja no se sap què és el foc i què les brases.

Fa temps que els opositors d’Al-Assad van abandonar Alep o van morir, però els bombardejos han continuat. La situació fa pensar en aquells versos del Rei Lear shakespeareà: “Som per als déus com les mosques per a nens entremaliats: ens maten per divertir-se”; si substituïm déus per assassins, tenim una descripció precisa del que passa a Alep.

Last men in Aleppo segueix la vida d’algunes persones que han optat per quedar-se. Concretament, els anomenats “Cascos Blancs”, una organització de civils –la majoria ex estudiants i treballadors de la construcció– que han assumit la tasca d’assistir als llocs bombardejats per intentar salvar tantes vides com puguin i rescatar la gent atrapada entre la runa dels edificis, o si més no recuperar els cadàvers. Encara més concretament, segueix tres cascos blancs: Khaled, Subhi i Mahmoud, que van ser uns dels fundadors de l’organització. La càmera els mostra en el seu dramàtic dia a dia, mirant cap al cel quan senten el soroll dels motors sobrevolant-los, expectants al bombardeig imminent. Quan aquest es produeix, de manera aleatòria, en qualsevol punt de la ciutat, en qualsevol edifici, s’afanyen en un jeep atrotinat fins al lloc on ha impactat el projectil, i aparten la runa com poden a la cerca de supervivents: de vegades poden retirar la runa amb les mans, de vegades necessiten una excavadora. Són imatges duríssimes. De vegades treuen persones vives; altres treuen cadàvers. Veiem en primer pla com porten en braços nens morts, el cap penjant sense força cap enrere, els membres suspesos. És esfereïdor, horrible. Entre els enderrocs troben membres separats dels seus cossos, peus, braços, cames. Un pare porta en braços el seu fill mort. A un altre, una bomba n’hi mata tres en un instant.

L’esgotament moral i emocional dels cascos blancs és enorme. Després de cada intervenció necessiten fumar un cigarret, explicar-se uns als altres quantes persones han pogut salvar, quants morts han tret. Tracten d’aferrar-se als vius rescatats, però el que més els marca són els morts que han transportat amb els seus braços.

El film enregistra algunes converses entre els tres salvadors, en els temps morts i expectants entre bombardeig i bombardeig. La desesperació i la desesperança els esclafen. Es pregunten on són els seus germans àrabs, per què no fan res els dirigents dels països veïns. Un diu que tot el món s’ha ajuntat per bombardejar-los. En un moment veuen a la televisió com compatriotes i conciutadans malviuen en campaments de refugiats prop de la frontera turca sense cap assistència.

En els 100 minuts de metratge hi ha poca evolució argumental. Es va repetint el cicle infernal: bombardeig, extracció de vius i morts dels enderrocs, aflicció, bombardeig. La roda d’Ixió, la roca de Sísif, l’àguila que devora cada dia les entranyes de Prometeu. En el temps de la pel·lícula l’espectador pot experimentar, en una dosi mínima, el desgast anímic que fa cinc anys que mina els habitants d’Alep encara vius. Hi ha un desenllaç parcial: un dels tres cascos blancs és assassinat per una bomba. Els seus amics el porten enlairat, entonant cants religiosos. No sabem si la religió islàmica els pot ajudar a acceptar el que els estan fent.

Cal esmentar que el film està molt ben fet, amb bona fotografia i una estructura coherent. Fins i tot en les situacions més terribles i aberrants la dignitat del cinema de realitat continua consistint en oferir un testimoni seriós, respectuós amb les víctimes i amb els espectadors.

Un altre film sobre Síria en aquest blog: Silvered Water. Syria Self-Portrait.

All Governments Lie

Govern 1

Documental dedicat al periodisme independent d’investigació, una força ja no tan sols necessària sinó imprescindible en la nostra era de grans conglomerats de comunicació i de tergiversacions contínues als mitjans oficials. És sabut que hi ha una creixent acumulació de mitjans en mans d’uns pocs grups d’interessos, que els fan dir allò que els convé. La proliferació de canals de televisió no implica que hi hagi diversitat i pluralitat informativa: ben al contrari, la majoria de mitjans escriu al dictat dels seus propietaris, sense interposar cap filtre crític, sense verificar les fonts. Com diu un dels participants en aquest film, “només hi ha dues menes de periodista: els que es preocupen pel que fan i els que no. La majoria no se’n preocupen”. La majoria ja fa prou de mantenir el seu lloc de treball sense amoïnar ningú poderós, i es limita a fer de caixa de ressonància dels missatges que els donen ja elaborats des dels llocs de direcció. Els mitjans dominants s’han convertit als Estats Units en el mitjà de propaganda del Govern i dels grups de poder empresarials.

La situació no és nova: Noam Chomsky i Edward S. Herman ja la denunciaven el 1988 en el seu estudi Manufacturing Consent: The Political Economy of the Mass Media, el qual va ser adaptat a format documental, amb el mateix títol, el 1992. Però s’ha agreujat fins a extrems impensables en l’era de la post-veritat, quan ja no hi ha responsabilitat per la mentida pública i la tergiversació. Així ho ha entès el periodista i cineasta canadenc Fred Peabody, que fa uns anys va decidir establir-se com a independent en vista que els mitjans on havia treballat fins aleshores s’anaven convertint en instruments de difusió ideològica i fonts d’entreteniment.

La seva idea inicial per a aquest film va ser fer una biografia d’I. F. Stone (1907-1989), un periodista que va lluitar per publicar la veritat sobre les diverses situacions en què hi havia involucrat el Govern dels Estats Units, i que per això mateix va haver d’abandonar els mitjans oficials i escriure i editar entre 1953 i 1971 un butlletí setmanal independent, el famós I. F. Stone’s Weekly, un referent per a tota la professió periodística perquè en les seves pàgines es va combatre des de la discriminació racial al país i la violenta repressió totalitària que va significar el macartisme. Peabody volia captar l’esperit de Stone com a inspiració per a les noves fornades de periodistes. Després es va adonar que el missatge resultaria molt enriquit si mostrava en el film els Stones de l’actualitat, els periodistes independents que arrisquen la feina i la vida per treure a la llum la veritat, a pesar de totes les coaccions i amenaces. Així, All Governments Lie combina l’evocació de la figura de Stone amb les entrevistes als principals periodistes nord-americans que avui dia mantenen viu l’ideal del periodisme com a contrapoder ètic i responsable.

Molts dels entrevistats són figures conegudes en l’àmbit del periodisme independent estatunidenc. Amy Goodman, des de 1996 editora i presentadora del noticiari radiofònic, televisiu i d’internet Democracy Now!, una via principal d’informació responsable i contrastada; Jeremy Scahill, informador de conflictes tan sagnants com els de l’antiga Iugoslàvia, Afganistan, Irak i Somàlia, així com cofundador i director del mitjà de notícies independent online The Intercept (Scahill ja ha aparegut en aquest blog, al post sobre Dirty Wars); Glenn Greenwald, també cofundador i director de The Intercept, periodista i advocat, l’home que va portar la investigació i la revelació de les informacions proporcionades per Edward Snowden sobre la vigilància secreta estatal (Citizen Four); Matt Taibi, periodista de la revista Rolling Stone, l’únic d’aquest film que publica en un gran mitjà mainstream i que tot i així ha preservat la seva independència; John Carlos Frey, director de documentals dedicat a posar al descobert la brutalitat de la vida a la frontera dels Estats Units amb Mèxic, les violacions del dret laboral que comet el seu propi país, i del qual presenciem els mètodes de treball que li han permès localitzar fosses comunes a Texas; Chris Hedges, que va documentar les atrocitats comeses per l’exèrcit estatunidenc en la invasió d’Irak; Ana Kasparian, presentadora i productora de The Young Turks, el programa de notícies online més vist del planeta; Tom Engelhardt, periodista, professor i analista dels mitjans; el famós realitzador Michael Moore, que aquí no admirem tant com els altres participants en aquest film a causa de l’afany de protagonisme que el porta a convertir-se en showman de les seves pel·lícules, i a fer espectacles de l’anàlisi de qüestions greus, de manera que no contribueix a crear un segment de ciutadania crítica. I tot un seguit de joves periodistes que estan il·luminant diversos aspectes ignorats als mitjans dominants: imperialisme i globalització neoliberal, racisme, l’abandó de Nova Orleans després del pas de l’huracà Katrina… En definitiva, tot allò que la indústria de l’entreteniment i la propaganda encoberta volen ometre dels noticiaris, esdevinguts xous.

El testimoni d’aquests periodistes independents és reforçat per les opinions d’analistes aliens a la professió, com l’incombustible lingüista i intel·lectual Noam Chomsky, el veterà Carl Bernstein, un dels dos reporters que el 1972 van fer esclatar l’escàndol del Watergate.

Una visió panoràmica del periodisme independent, avui més necessari que mai com a recurs per mantenir una societat civil crítica, activa i rebel, que no es deixi dominar encara més dins les estructures de poder autoritari cada cop més esteses pel planeta. Es tracta d’un tasca col·lectiva basada en la fiabilitat i la credibilitat, encaminada a la difícil i lenta construcció d’un món més ètic.

Tant de bo algú faci un film similar sobre periodistes centre i sudamericans –tan sovint assassinats quan es tornen molestos–, europeus, asiàtics i africans. Estan lluitant contra la violència i la corrupció en el nostre interès.

Altres films sobre societat civil crítica nord-americana en aquest blog: The People Speak i The People Speak (2).

Altres films sobre periodisme independent en aquest blog: Citizenfour i Dirty Wars.

The Woman and the Glacier

Woman 1

Bellíssim film poètic centrat en la científica lituana Aušra Revutaite, que ha viscut trenta-dos anys a la serralada de Tian Shan, a l’Àsia Central (entre el Kazajstan, el Kirguistan i la regió xinesa de Xinjiang). No és un documental informatiu, gairebé ningú no hi parla, no s’hi donen dades de cap mena ni s’hi argumenta res. Es mostra la vida d’un ésser humà en un paratge de soledat extrema, a 3500 metres d’altitud, amb l’única companyia d’un gos, Atlas, un gat i llibres. Revutaite estudia el canvi climàtic tal com es manifesta i s’enregistra en l’evolució de la glacera Tuyuksu, des d’un refugi-observatori creat en l’era soviètica. Ha escollit una vida de soledat i silenci, serenitat i contemplació, en un espai muntanyenc impressionant: alts cims rocosos, vessants coberts de gel, passos subterranis per on rius circulen enmig de minerals resplendents. El blau del cel és més clar, el vent se sent com una presència invisible, les roques són inapel·lables en la seva duresa, les arestes de les crestes es retallen inaccessibles contra l’atzur.

L’existència pausada i conscient de la científica es mostra mitjançant una encertada cinematografia. El director, el lituà Audrius Stonys, mostra el món de Revutaite a través de plans fixos i plans seqüència, imatges llargues i minucioses, ininterrompudes, que aconsegueixen captar el prolongat temps geològic de les muntanyes, molt superior a l’humà, incommensurable amb la precipitació angoixada del món modern. Així, la cinematografia, l’espai natural i la vida serena de la científica es fusionen per crear un film poètic pausat, delicat, transcendent. Poètic, és clar, no significa afectat ni pintoresc: no hi ha ni una imatge de postal, “bonica” en un sentit fàcil i barat.

Els plans de la vida a les alçades tenen com a contrapunt estrany i intrigant els d’un home que toca un instrument de corda tradicional a la vora d’una carretera. Què vol indicar el director amb aquests talls? No queda clar, l’espectador ho ha d’intuir, més que raonar. És més obvi el final, en què un ximple puja amb un 4×4 a una de les muntanyes de la serralada sense cap respecte per l’entorn, cridant i fent números: el contrast amb l’actitud respectuosa, de silenci reverent, de Revutaite no podria ser més marcat. L’home bàrbar, aliat amb la tecnologia, ha profanat l’espai sagrat de la muntanya, del món natural.

Una altra interpolació són les imatges d’arxiu, metratge en blanc i negre, d’antigues expedicions a la mateixa serralada, de científics d’altres temps al mateix observatori. La juxtaposició d’imatges en color actuals i de les antigues origina la sensació de diferents capes de temps superposades en un mateix escenari, com a sedimentacions geològiques,

Allò que queda a la memòria són les sòbries, serenes imatges dels vessants abruptes, roca pelada sense gens de vegetació, de les diverses configuracions del gel i de l’aigua líquida, del serè blau del cel, del rostre de Revutaite, treballat pel temps com la roca, i com aquest film esplèndid.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s