Life and debt és un excel·lent documental que mostra els efectes devastadors de la globalització capitalista en la vida humana i natural de Jamaica. Com a tants altres països, una situació econòmica dolenta la va empènyer a demanar un préstec al Fons Monetari Internacional (FMI) i al Banc Mundial (BM), i això, com l’experiència ha demostrat, és sortir del foc per caure a les brases, o aplicar un remei encara pitjor que la malaltia. És passar de la mancança econòmica a l’esclavitud. Les institucions financeres internacionals (FMI, BM, la branca d’aquest darrer cínicament anomenada Banc Interamericà de Desenvolupament), les grans companyies internacionals i el govern dels Estats Units es conxorxen per abalançar-se com un estol de voltors sobre la ferida de Jamaica, i la rapinya deixa un cadàver col·lectiu compost de molts cossos: els habitants d’aquesta petita illa caribenya.

Life and debt reflecteix les dificultats extremes que tenen els jamaicans per sobreviure en les condicions més precàries. La seva vida individual i comunitària no depèn de les decisions que puguin prendre personalment o col·lectivament: les seves activitats estan supeditades a mesures econòmiques que s’adopten en luxosos despatxos remots, de gent que probablement no ha trepitjat mai l’illa, per a la qual Jamaica forma part d’una realitat virtual que només existeix per enriquir-la il·limitadament. Com si fos un videojoc.

Life and debt reflecteix les dificultats extremes que tenen els jamaicans per sobreviure en les condicions més precàries.

El contingut del film és tan dur i indignant que, perquè els seus vuitanta minuts resultin suportables, la directora havia de trobar alguna estratègia narrativa, alguna manera de presentar l’impresentable. Cal destacar que l’ha trobada i que ha encertat plenament en la seva elecció. Si bé fa servir recursos típics del documental tradicional, amb moltes entrevistes, els combina amb dos mecanismes molt originals: d’una banda, va seguint l’estada a l’illa d’un grup de turistes nord-americans que hi han anat a passar unes bones vacances, en un circuit d’hotels de luxe i de paisatges idíl·lics escollits, un luxe que es contraposa a la dura realitat dels autòctons; de l’altra, hi ha uns fragments escenificats de tres jamaicans adults asseguts al voltant d’una foguera, que conversen sobre la situació del seu país i les circumstàncies que hi han conduït. Els tres fils argumentals –les entrevistes tradicionals, el tour dels turistes i les converses dels tres jamaicans– s’entrellacen expertament per mostrar una visió de conjunt de l’estat de l’illa. El documental es completa amb una narració en veu en off –llegida per l’escriptora Jamaica Kincaid, adaptant el seu llibre A Small Place– que sovint recorre a la ironia (sobretot quan comenta la visita dels turistes) i abundant música reggae que dóna “color local”, si bé cal estar ben atent a la lletra, de contingut polític i comentari social: es tracta de la cançó de protesta jamaicana.

De les declaracions dels participants -sobretot de Michael Manley, l’ex primer ministre jamaicà que va demanar l'”ajut”- en podem concloure que els préstecs internacionals, les polítiques “d’ajustament estructural” i els principis del lliure comerç són un engany global per convertir els països en servents segrestats i practicar tota mena d’extorsions amb impunitat. Avui Jamaica deu a les institucions esmentades un dineral exhorbitant, i la xifra no para d’augmentar a causa dels elevadíssims interessos dels préstecs. Qui conegui el funcionament habitual d’aquests préstecs no se sorprendrà en saber que, a pesar de l’acumulació creixent del deute, les suposades i promeses millores econòmiques no s’han produït enlloc: el “desenvolupament” no ha desembarcat a l’illa. Com sempre, els diners del préstec no arriben a la societat i es queden en mans d’uns quants, mentre la gent humil ha d’eixugar el deute tant a còpia de tornar diners com d’aplicar les mesures econòmiques estructurals que els dictin des de fora del país.

Els préstecs internacionals, les polítiques “d’ajustament estructural” i els principis del lliure comerç són un engany global per convertir els països en servents segrestats i practicar tota mena d’extorsions amb impunitat.

La narradora ens explica que, a mesura que passa el temps sense que es pugui pagar el deute ni els interessos desbocats, les exigències es van tornant més rigoroses a cada negociació. Es devalua la moneda nacional i per tant s’incrementa el preu de les divises, augmenten les taxes dels interessos, es rebaixen els sous amb l’argument (mil vegades refutat per l’experiència) que aquesta mesura incentivarà l’ocupació i la producció, es retalla la despesa social del govern (van minvant les prestacions en sanitat i educació), es desvien recursos públics cap al sector privat… De resultes de les mesures imposades pels organismes internacionals i els Estats Units, la indústria i l’agricultura jamaicanes han quedat destruïdes, el país ha perdut la sobirania o capacitat d’autogovern, ha d’obeir el que li manen fins i tot quan resulta evident que li és perjudicial. Jamaica ha quedat convertida en un mercat per absorbir productes nord-americans i en una zona de mà d’obra tan barata que es pot anomenar esclavitud.

Stephanie Black ens ofereix una contundent anàlisi dels efectes de la globalització en els països que hem de deixar d’anomenar pobres i hem de qualificar, pròpiament, d’empobrits.

Life and debt mostra els efectes concrets que aquest saqueig té en les vides de les persones reals, allò que per a les institucions no té cap importància i que més aviat resulta prescindible. Augment espectacular de la desocupació, de la corrupció en els llocs destacats de govern, increment de l’analfabetisme, desmantellament de la sanitat pública, encariment dels aliments inassumible per a la majoria de la població, que s’apropa a una situació de fam estructural, creació d’abismes entre rics i pobres, augment de la violència. Descobrim que dos dels pocs sectors econòmics que han prosperat d’ençà de la concessió del préstec han estat el de la construcció de taüts i el dels cossos de seguretat privada, amb homes i gossos ensinistrats per emprar la violència quan convingui.

L’activitat econòmica tradicional de l’illa s’ha enfonsat fins a gairebé desaparèixer. La importació massiva de llet en pols produïda per grangers estatunidencs subvencionats va enfonsar la indústria làctia local (veiem com s’aboca a terra el contingut de grans dipòsits de llet). Les grans companyies bananeres americanes –Chiquita, Dole, Del Monte–, que en altres països paguen sous de gana que poden arribar al dòlar diari a canvi de catorze hores de treball esgotador, bloquegen l’exportació al continent de bananes jamaicanes, que s’envien a preus rebentats a Anglaterra. La producció d’hortalisses ha estat sabotejada des de dalt, i les polítiques de subsidi als productes de l’horta nord-americans impedeixen que els agricultors locals puguin competir amb els seus preus baixos.

L’empobriment de la societat jamaicana ha arribat a l’extrem de crear-se “zones lliures” tancades i protegides amb filats elèctrics, en què els sectors més desafavorits de l’illa, sobretot dones, treballen en fàbriques en condicions infrahumanes i sous irrisoris. Confeccionen roba amb material que ha arribat a l’illa en vaixells i que se’n va cosit sense deixar ni un impost al país. Aquestes treballadores cobren 30 dòlars a la setmana pel seu treball embrutidor i esgotador, i d’aquests 30 encara els en dedueixen impostos en concepte de jubilacions i educació que, és clar, no responen a cap prestació real. Com declara una treballadora, sovint tornen a casa sense ni cinc després d’haver-se esllomat. Els sindicats estan prohibits, les extorsions i les amenaces amb armes són freqüents. De vegades arriben vaixells amb treballadors xinesos que substitueixen els locals… La perversió de l’explotació dels desvalguts pels poderosos és il·limitada, no s’atura mai. La pobresa de les barriades de Kingston, la capital, i d’altres llocs és absoluta.

La duríssima realitat de Jamaica contrasta amb les vacances  dels turistes nord-americans. Instal·lats en un hotel de luxe –que aboca a l’oceà els excrements del seu clavegueram, en una imatge emblemàtica de l’actitud dels rics del món–, es dediquen a prendre el sol, a beure daikiris, a fer competicions de consum de cervesa, a passejar-se en jeep protegit entre els jamaicans (tan pacífics, tan conformes amb la seva pobresa, tan somrients, diuen els guiris). La veu de Jamaica Kincaid, molt suau i irònica, untuosa en la seva imitació d’una guia turística que presenta el país als turistes encantats, va relatant el desastre humà en què les institucions financeres han sumit l’illa. Informa els turistes de les coses que no podran veure, ja que en el seu circuit tancat de package tour se’ls estalvien els detalls desagradables (“Quan segueu a menjar el vostre deliciós àpat, val més que no sapigueu que gran part del que menjareu ha estat transportat en vaixell des de Miami”…). La ironia i el to de la narradora creen una distància respecte els fets que permet continuar mirant el documental, tot i la quantitat d’injustícies i crueltats que s’hi presenten. És probable que qualsevol espectador de posició mitjanament benestant s’acabi veient reflectit i acusat en aquests turistes somrients de ventres prominents, camises de palmeres i barrets de palla.

Un dels molts encerts del documental és anar contraposant les declaracions d’un alt càrrec de l’FMI –que s’expressa amb un lleguatge abstracte, tècnic, asèptic, i descriu molt favorablement les mesures econòmiques imposades per la seva institució i els altres agents de la globalització neoliberal– amb la realitat de la vida dels jamaicans, abocats a una pobresa i unes mancances extremes. Caldria recordar aquest contrast entre la mentida abstracta i la realitat concreta cada cop que se sentin les declaracions cofoies d’algun dels agents de l’extorsió, l’espoliació i l’abús sistemàtics.

Ja al final del film un agricultor jamaicà que produeix per a l’autoconsum i l’intercanvi, al marge de l’economia oficial, insta els seus compatriotes a fer el mateix, a viure amb consciència, a recuperar l’orgull. És un consell avui dia vàlid per a tots els treballadors del món.

Stephanie Black ens ofereix un excel·lent film de denúncia, una contundent anàlisi dels efectes de la globalització en els països que hem de deixar d’anomenar pobres i hem de qualificar, pròpiament, d’empobrits.

FITXA