El gener de 2013, la periodista nord-americana Laura Poitras va començar a rebre missatges de correu electrònic encriptats d’algú que protegia el seu anonimat darrere el pseudònim “citizenfour”, i que afirmava que posseïa proves concloents sobre programes de vigilància il·legal duts a terme pels serveis d’espionatge dels Estats Units i d’altres països, sobretot el Regne Unit. La precaució extrema de citizenfour estava justificada, ja que la informació que assegurava que posseïa deixava en un lloc moral pèssim les principals potències mundials. Aquella promesa de revelació indicava una tornada a la situació de la Guerra Freda (1945-1989), en què els Estats vigilaven i controlaven tots els moviments dels seus ciutadans “per motius de seguretat”. Si el que insinuava citizenfour era cert, els Estats Units i els altres països involucrats tenien tots els motius per evitar com fos que aquella informació sortís a la llum. El comunicant pseudònim n’era conscient, i anava amb peus de plom en l’aproximació a la periodista. No es volia permetre ni un moviment en fals.

Si el que insinuava citizenfour era cert, els Estats Units i els altres països involucrats tenien tots els motius per evitar com fos que aquella informació sortís a la llum.

Al cap de cinc mesos d’arribar els primers missatges, Poitras i els periodistes Glenn Greenwald i Ewen MacAskill (del diari anglès The Guardian) van volar a Hong Kong, on el misteriós personatge s’havia refugiat esperant beneficiar-se de la peculiar situació legal d’aquesta regió. Hi van descobrir que citizenfour era Edward Snowden, de vint-i-nou anys, ex treballador d’una empresa que col·laborava en les tasques d’intel·ligència (espionatge) del Govern nod-americà. Poitras va filmar aquella trobada clandestina i les següents. Citizenfour narra la revelació dels secrets d’Estat de Snowden, en una habitació d’hotel de Hong Kong, sobre l’espionatge il·legal dels Estats Units, i les repercussions que la denúncia ha tingut per a ell i per a la resta de ciutadans de l’anomenat (més erròniament que mai) món lliure.

El que Snowden va explicar als tres periodistes, i a través d’ells al món, era gravíssim, encara que molts ho haguessin sospitat en algun moment. El Govern dels Estats Units, a través de la National Security Agency (NSA) i en col·laboració amb el Govern del Regne Unit, estava aplicant un programa per tenir informació detallada de totes les comunicacions informàtiques i telefòniques de tots els ciutadans de tot el món. Qualsevol cosa que es digués o es teclegés per telèfon, o s’escrivís en un correu electrònic, qualsevol consulta d’internet, era enregistrada i classificada pels serveis d’espionatge estatunidencs. De manera que aquests ho saben gairebé tot de les empreses i els ciutadans d’arreu del món. Des de l’11 de setembre de 2001, els successius governs nord-americans (Obama i els demòcrates igual que Bush i els republicans) justifiquen totes les seves accions militars i d’espiontage il·legals amb el pretext indiscutible de la “guerra contra el terrorisme”. El cert, però –com es demostra en aquest documental, i en aquest cas com ja sabíem–, és que aquest programa té l’efecte molt més ampli de localitzar qualsevol individu que resulti ideològicament molest per al règim i de conèixer les accions i les intencions de qualsevol ésser i organització humans. Snowden explica amb dades tècniques com es du a terme aquesta vigilància global. I ens explica que estem tan vigilats com si algú ens hagués col·locat d’amagat un micròfon a totes les habitacions de casa, a la butxaca de la camisa. Tal com adverteix Snowden, “Estem constuint l’arma d’opressió més gran de la història de la humanitat”.

Tal com adverteix Snowden, “Estem constuint l’arma d’opressió més gran de la història de la humanitat”.

Els constructors d’aquesta arma estan molt molestos per la revelació. La “guerra contra el terror” legitima, segons ells, qualsevol intrusió en la privacitat de les persones, la creació d’un arxiu global d’antecedents en què tothom està fitxat amb les seves accions i idees. Només caldrà que s’aprovi alguna llei que permeti detenir o matar algú a partir d’aquest dipòsit de dades per trobar-nos en un malson d’estat militar i policial global. Al documental apareix un judici en què els clients de la companyia telefònica AT&T la denunciaven per haver vulnerat la privacitat de les seves converses. Un advocat al servei de l’Estat prova d’argumentar que aquesta qüestió és competència del govern i que no s’ha de tractar en un jutjat. Un jutge íntegre i independent (que ja deu estar fitxat) li replica afirmant el paper del poder judicial en l’Estat democràtic de dret. És l’única garantia de contenció que el poder ofereix als ciutadans per protegir-los de si mateix. Si aquesta contenció és enderrocada, l’impuls omnívor de l’Estat abassegarà la llibertat i la privacitat de tothom.

La “guerra contra el terror” legitima qualsevol intrusió en la privacitat de les persones, la creació d’un arxiu global d’antecedents en què tothom està fitxat amb les seves accions i idees.

Qualsevol persona conscient hauria de sentir-se molt alarmada. Quan Barak Obama (a qui es va atorgar un premi Nobel de la Pau que els anys han demostrat que estava tan poc justificat com el que es va donar a Henry Kissinger) apareix al documental afirmant que el Govern ja estava investigant les irregulatitats d’aquest espionatge global, del qual sosté que no estava informat, la seva credibilitat i capacitat de convicció és nul·la, inexistent. Al film apareixen també el Director d’Intel·ligència Nacional i el de l’Agència de Seguretat Nacional mentint al Congrés quant a l’abast de l’espionatge del Govern a ciutadans nord-americans.

Snowden paga, com ja preveia, la seva acció valenta i honesta amb l’assetjament de les forces de l’Estat.

Snowden pateix la persecució del Govern nord-americà, que com és habitual li garanteix un judici just si s’entrega: l’espia estatal vol jutjar el ciutadà rebel com a espia i agressor a la “seguretat nacional”. Snowden paga, com ja preveia, la seva acció valenta i honesta amb l’assetjament de les forces de l’Estat. Ha de viure clandestinament i en la soledat d’un eremita primer a l’amagatall de l’hotel de Hong Kong, després acollit per Rússia (no sense abans passar dies aïllat a l’aeroport de Moscou perquè el seu país li ha cancel·lat el passaport). En l’exili de Rússia ha viscut durant els darrers dos anys amb la seva companya. I no és que Rússia pugui vantar-se de tenir un historial gaire net pel que fa a respecte pels drets humans… La sang freda de Snowden és sorprenent, admirable. Qualsevol altre hauria caigut en la paranoia, en la mania persecutòria. No fa cap exhibició del seu coratge. Es limita a fer un servei al seu país, al món.

Laura Poitras –que ja havia molestat el Govern dels Estats Units amb el documental My country, my country, sobre la guerra d’Irak– ja estava inclosa en una “llista d’observació”, i ha presentat una denúncia per haver estat detinguda i interrogada diverses vegades en aeroports nord-americans quan intentava entrar al seu país. El company de Glenn Greenwald també va ser retingut durant hores, sense cap càrrec concret, en un aeroport anglès. Són només dues de les tàctiques intimidatòries i dissuasòries del Govern suposadament democràtic dels Estats Units.

Segurament és la revelació periodística més escandalosa de la història.

Citizenfour no és un film rodó. Té llacunes, fils no lligats, no respon totes les qüestions que planteja. Tant se val. Ha mostrat una realitat terribe, i n’ha enregistrat el procés de denúncia i descobriment gairebé en temps real. És un document únic, històric, sobre el que segurament és la revelació periodística més escandalosa de la història. L’hora central de la pel·lícula (de les gairebé dues que en dura) se centra en Snowden a l’habitació de l’hotel de Hong Kong, amb un plantejament de cinema observacional: la directora es manté al marge dels fets, no fa preguntes i deixa que les formuli Greenwald. L’informàtic i els dos periodistes de The Guardian són conscients de la transcendència històrica de les seves converses, i dels riscos que han assumit voluntàriament. Quan Greenwald comença a publicar articles sobre les revelacions i a aparèixer a la televisió, Snowden manté l’anonimat. Després tots dos decideixen desvelar el seu nom tant perquè vol donar la cara com perquè desitja animar a altres a enfrontar-se al poder estatal. (Glenn Greenwald ha publicat el llibre No Place To Hide sobre tot el procés d’aquesta revelació, que conté informacions no incloses al documental.)

La darrera mitja hora de la pel·lícula consisteix en un seguit de conseqüències de la denúncia de Snowden. Hi ha una roda de premsa de Greenwald al Brasil en què reflexiona sobre els perills de l’espionatge massiu per a la vida de les persones; declaracions d’informàtics i caps d’empreses d’internet sobre les coaccions polítiques en la xarxa; la reunió desinteressada d’un equip d’advocats per acordar una estratègia de defensa de Snowden. L’escena final és una trobada entre Snowden i Greenwald en què s’intercanvien informacions greus sobre l’espionatge global nord-americà, i ho fan a través de notes escrites que la càmera no capta per no revelar el nom d’un informador. El que sí que queda clar és que el president dels Estats Units, el premi Nobel Barak Obama, està assabentat de les operacions clandestines i il·legals. Snowden té una expressió d’esbalaïment i incredulitat en conèixer les noves revelacions.

Convé citar aquí dues preguntes que es fa el crític Roger Ebert després de veure el documental per tercera vegada. “Per què cap membre de Congrés no ha defensat Snowden, que és un heroi per a tanta gent del país i encara ho serà més quan l’hagin vist més espectadors? Per què els governs d’Alemanya i el Brasil, dos països poderosos ultratjats per les revelacions de Snowden, no li han ofert asil?” Hi ha, és clar, moltes més preguntes que cal formular i mirar de respondre. Això requereix implicació i participació dels ciutadans en la vida pública, per molt que el poder vulgui que restin apàtics, passius, indefensos, aïllats i insolidaris.

El 1948 George Owell va escriure 1984, una novel·la futurista del subgènere distòpic en què un gran poder observava i controlava implacablement els seus súbdits per assegurar que cap d’ells no fes res perjudicial. La tecnologia ha permès que aquest malson esdevingui realitat a escala planetària. En el moment en què s’escriuen aquestes línies, en què es llegeixen, hi ha algú vigilant, enregistrant, classificant.

N.B.: Segurament Estat Islàmic i els seus atemptats ens obligaran a renunciar a part de la nostra privacitat i llibertat a canvi de seguretat. Però cal tenir present que el programa d’espionatge informàtic nord-americà és anterior a la irrupció d’aquesta organització terrorista, i que probablement es farà servir amb finalitats molt discutibles.

FITXA

Direcció:	Laura Poitras
País:	Estats Units, Alemanya, Regne Unit
Llengua original:	anglès (portuguès i alemany)
Durada:	114 minuts
Web:	https://citizenfourfilm.com/
Tràiler:	https://citizenfourfilm.com/trailer