“SILVERED WATER. SYRIA SELF-PORTRAIT” (2014): Cinc anys de matança i dolor

silvered water 1
Cartell promocional del film.

El primer documental cinematogràfic que es distribueix des de l’inici de la guerra de Síria, el 2011, és esborronador i alhora valent. Esborronador perquè posa davant els ulls imatges que la memòria preferiria no retenir, i que en algun moment obliguen fins i tot a tancar els ulls, perquè resulten insuportables: són imatges preses per sirians anònims, amb telèfons mòbils i petites càmeres, de nens i nenes morts, d’adolescents torturats, de gent de tota mena sotmesa a humiliacions i agressions, de cadàvers deixats enmig del carrer envoltats de bassals de sang. Valent perquè fa front no tan sols a aquestes imatges enviades per internet i als fets realíssims als quals remeten, sinó a la responsabilitat de veure-les, d’acceptar que la consciència les enregistri, i de fer una pel·lícula amb aquest material terrible.

silvered water 2
Paisatge sirià.

La immensa majoria dels europeus ha optat per desentendre’s d’aquesta guerra brutal durant els cinc anys que ja fa que dura, una matança que a més d’una quantitat de morts difícil de precisar –es parla de 270.000– ha empès fora de Síria més de sis milions de persones, i ha originat dins el país més de quatre milions de desplaçats. Els emigrats seran una vergonya eterna per a Europa, que s’ha negat a acollir-ne uns centenars de milers arribats després d’arriscar la vida travessant la Mediterrània en barcasses precàries o barques pneumàtiques sobreocupades, i que davant l’anomenada “crisi dels refugiats” només ha tingut la reacció de buscar arguments legals per expulsar-los cap a Turquia. Silvered Water. Syria Self Portrait mostra de quin horror tracten de fugir aquestes persones abans de ser retornades per la indiferència europea.

Silvered Water. Syria Self-Portrait mostra l’horror del qual tracten de fugir els siris.

Un dels dos directors, Ossama Mohammed, viu refugiat a París, on ha recollit multitud d’imatges gravades amb telèfon mòbil i càmeres senzilles que li envien per internet des de Síria. La principal corresponsal és Wiam Simav Berdixan, cineasta i mestra kurda que ha obert una petita escola a Homs, una de les ciutats més castigades per la guerra. Tots dos, en les seves respectives situacions vitals, són dues versions diferents de la consciència, dues perspectives morals. El refugiat a París és la reflexió llunyana, l’evocació adolorida que en alguns moments se sent culpable per haver marxat, i que no pot deixar de mirar les imatges, d’intentar organitzar-les en un muntatge impossible, perquè la brutalitat es resisteix a crear un sentit: si s’aconseguís muntar una pel·lícula “ben feta” la violència en quedaria fora, resultaria domesticada i rebaixada. Per això, en la versió definitiva, Mohammed ha optat per conservar molts fragments tal com van quedar gravats en els artefactes domèstics que els van enregistrar, sense “arreglar-los” ni embellir-los, amb respecte per la realitat terrible que ha originat els documents.

Si s’aconseguís muntar una pel·lícula “ben feta” la violència en quedaria fora.

Mohammed és doncs la consciència reflexiva, culpabilitzada per no ser en el lloc dels fets, per no poder alleujar el dolor dels seus compatriotes: representa totes les consciències que han de pensar la tragèdia siriana des de fora. Berdixan, la mestra d’Homs, representa el pur instint de supervivència, però no individual i particular, sinó comunitari: és pura solidaritat, generositat, compromís. És qui més imatges ha aportat a aquest film col·lectiu. Quan va poder sortir de Síria per presentar el film al festival de Cannes, li van oferir quedar-se a França; es va estimar més tornar a Homs. En un moment de la pel·lícula, Mohammed confessa en veu en off que la va animar a anar-se’n de Síria per acostar-la a la seva pròpia fugida, per extreure-la de l’heroïcitat silenciosa amb la qual ell no es podia comunicar, i fer-la passar a la seva pròpia llunyania, on la comunicació sí seria possible. La distància entre l’exiliat i la dona que ha decidit romandre al país no és física, sinó moral.

silvered water 3
Els directors de la pel·lícula.

Mohammed ens parla d’un noi sirià que li va demanar suport per muntar un cine-club al seu barri de Damasc. El va conèixer, ens diu, en una projecció d’Hiroshima mon amour, una gran pel·lícula d’Alain Resnais de 1959. Aquesta referència cinematogràfica no és gratuïta, sinó que ens dóna la clau del documental. A Hiroshima mon amour un japonès i una francesa, que han tingut una breu relació amorosa, miren de comprendre i assimilar en comú la traumàtica experiència de la guerra, de transformar les vivències en records, en memòria, per així fer-les suportables, per poder-se posar en contacte amb el seu propi interior i així ser capaços de viure i emergir de l’obsessió. Tota la pel·lícula està feta de les veus en off dels dos protagonistes, que evoquen les seves experiències en un intent de conjurar-les. Però aquestes vivències incomunicables són fiblades en l’interior de cada consciència: al llarg de la pel·lícula es va repetint la frase “Tu n’as rien vu”, “No has vist res”, perquè el que ha viscut cadascú és una creu que ha de carregar tot sol. També les dues veus de Syria Self Portrait, la de Mohammed i la de Berdixan, ressonen en el buit de la soledat sobre les imatges de les atrocitats. Es busca el sentit que tanqui, que faci tolerables les vivències, però el sentit es resisteix a emergir. El que la pel·lícula mostra, al capdavall, és la impossibilitat d’assumir les atrocitats. Per això no hi ha cap intent d’explicar la guerra des d’un punt de vista històric o polític, d’interpretar la brutalitat. Les úniques reflexions que fan les veus en off són de tipus moral, sobre el fracàs i la frustració de la consciència.

El que la pel·lícula mostra, al capdavall, és la impossibilitat d’assumir les atrocitats.

Inútil descriure les imatges, cal veure-les, acceptar veure-les, sense tancar els ulls o abandonar la projecció. Veure els cossos sense vida de nens i nenes, a un adolescent en calçotets obligat a llepar la bota del seu torturador abans que li clavi una puntada a la cara, a homes colpejats i obligats a besar fotografies de Bachar El-Asad, manifestacions pacífiques dissoltes a trets de metralladora, la sang pertot arreu, un gat amb una pota esguerrada arrossegant-se pels carrers en runes d’Homs, un gos famèlic al qual els ossos estan ja a punt de travessar la pell, un nen que parla amb la tomba de son pare mort i hi posa flors, el mateix nen caminant pels carrers d’Homs, sota la mirada d’un franctirador invisible, en un trajecte en què l’espectador tem que li disparin en qualsevol moment.

silvered water 4
Un nen camina per la semidestruïda Homs, sota l’observació d’un franctirador ocult.

La veu de Mohammed ens parla dels nens i joves torturats a la ciutat de Deraa el febrer de 2011, l’episodi que ha esdevingut l’emblema de l’inici de les tortures a Síria fa cinc anys: un grup de joves va escriure en una paret que la gent volia que el règim d’El-Asad caigués (“És el teu torn, doctor”), la policia van detenir l’endemà 18 joves (10 menors d’edat), els van torturar –des de cops a descàrregues elèctriques a arrencar les ungles–, alguns els van matar i tot. Quan els pares d’un van anar a reclamar el seu fill els policies els van dir que era mort, que en fessin un altre, que ells els el podien fer. Veiem imatges de la manifestació de protesta a Deraa per la tortura i l’assassinat dels joves, i com la policia militar la va dissoldre a trets, i va augmentar el nombre de morts.

(El cap de la policia, cosí d’El Asad, va dir a tots els pares que s’oblidessin dels seus fills. Dels 18 detinguts, només quatre continuen avui [20 de març de 2016] a Síria, combatent, alguns en grups islamistes; quatre han mort a la guerra; els altres han fugit del país, i deuen sobreviure com poden en qualsevol dels inhumans camps de refugiats.)

silvered water 5
Manifestació a Deraa en protesta per assassinats i tortures de joves innocents. La concentració va acabar en trets de la policia militar contra els manifestants desarmats.

Al film hi apareix un soldat sirià que es va negar a disparar contra uns manifestants tal com li ordenaven els seus superiors, esbirros d’El-Asad, i en canvi es va afegir a ells renunciant a les armes: demana als soldats sirians que no disparin contra els seus compatriotes indefensos. Hi surten els nens de l’escola de Berdixan, cantat i rient, encara que algun tingui un ull embenat. Són petits rajos de bondat enmig de la foscor absoluta. També per ells cal veure aquesta pel·lícula.

El film es va projectar en una sessió organitzada per recaptar fons per ACNUR i Metges sense Fronteres a Síria. En una explicació posterior es van donar moltes informacions bàsiques que permeten entendre més bé la pel·lícula i, sobretot, la situació a Síria. La guerra va esclatar perquè els sirians protestaven contra la corrupció del país, on la família d’El-Asad i els seus afins acaparen més de la meitat de la riquesa total: es va torturar i assassinar gent que ni tan sols volia fer caure el règim, sinó que tan sols demanava reformes. Estat Islàmic va entrar a Síria quan ja feia dos anys que hi havia guerra. La guerra no és un enfrontament entre el règim oficial d’El-Asad i Estat Islàmic, amb l’afegit de l’Exèrcit Lliure de Síria, com volen fer creure els mitjans de difusió; és una agressió constant d’assassins sanguinaris amb diferents uniformes contra civils indefensos. Fa cinc anys que dura, i Europa es vol treure de sobre la gent que fuig d’aquesta barbàrie.

FITXA

Direcció: Ossama Mohammed i Wiam Simav Berdixan
País: Síria
Llengua original: Àrab
Localitzacions: Homs, Deraa (Síria), París
Durada: 92 minuts
Tràiler:  https://www.youtube.com/watch?v=CPaERAgs2uY

One thought on ““SILVERED WATER. SYRIA SELF-PORTRAIT” (2014): Cinc anys de matança i dolor

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s