“GASLAND” (2011): La catàstrofe del fracking: un altre pas de rosca per al planeta i els seus habitants

El penúltim invent de les grans companyies nord-americanes per lucrar-se a costa dels recursos i la salut del planeta i dels seus congèneres consisteix a fer perforacions “no convencionals” per extreure gas natural i petroli del subsòl, i s’anomena fracturació hidràulica o perforació horitzontal, si bé és més conegut com a fracking. Bàsicament, aquestes perforacions es fan injectant a pressió materials en el terreny per tal d’eixamplar les fractures de la roca que hi ha per damunt del gas i el petroli, perquè així aquests puguin emergir a la superfície. El fracking ha permès a les grans companyies del gas i el petroli accedir a enormes reserves de gas natural atrapades al subsòl, i això ha convertit els Estats Units en una potència energètica i ha propiciat la recuperació econòmica del país. Els Estats Units són avui el primer productor mundial de petroli (tot i que els serveix de ben poc: vegeu la nota final d’aquest post). El problema és que aquests avantatges tenen un cost ecològic terrible ja a curt termini i amenacen molt greument la supervivència al planeta. El que s’injecta en cada pou són milions de litres d’aigua barrejats amb productes químics tòxics per a la terra, l’aigua, els humans, els altres animals i les plantes. Gasland, que és un documental però sembla més aviat una pel·lícula de terror, mostra els efectes catastròfics del fracking, i ens permet entreveure el que ens espera als humans i al planeta si no sorgeix ben aviat algun polític honest que el prohibeixi per a sempre. El film se centra en les conseqüències del fracking a tot el territori dels Estats Units. Zones naturals senceres s’estan convertint en fètids abocadors d’aigües residuals, els rius i els aqüífers estan contaminats, enverinats.

Gasland, que és un documental però sembla més aviat una pel·lícula de terror, mostra els efectes catastròfics del fracking.

Un dia de maig de 2008 Josh Fox va rebre a la seva casa rural a la vora del riu Delaware, a la frontera de l’estat de Nova York i Pennsilvània, una carta en què una companyia de gas li oferia un dineral (100.000 dòlars) a canvi que permetés fer extraccions a la seva propietat. Segons els prospectors, la propietat de Fox es troba damunt l’enorme Jaciment Marcellus, qualificat com “l’Aràbia Saudita del gas natural”. Fox, que viu a la casa construïda pels seus pares i té sensibilitat ambiental, va rebutjar l’oferta: no volia tenir altes torres de ferro bombant hidrocarburs al seu terreny. Fox era conscient de la polèmica que hi havia entorn el fracking, que s’estava practicant massivament al seu país des de feia anys, i va voler indagar el fenomen i a més deixar-ne constància. Va iniciar un documental –primer tot sol i deprés amb la col·laboració de tres càmeres i un muntador– sobre aquesta pràctica industrial i els seus efectes. Va visitar cases particulars i terrenys de persones que havien acceptat la mateixa oferta que li havien fet a ell, i el descobriment resulta esborronador. A Colorado, Wyoming, Utah, Texas i altres estats (fins a vint-i-quatre) on el fracking és generalitzat, va trobar gent afectada per greus problemes de salut (neurològics, digestius, de circulació) derivats de la contaminació causada pel fracking a l’aigua superficial i subterrània, l’aire i la terra.

A Colorado, Wyoming, Utah, Texas i altres estats (fins a vint-i-quatre) on el fracking és generalitzat, va trobar gent afectada per greus problemes de salut (neurològics, digestius, de circulació) derivats de la contaminació causada pel fracking a l’aigua superficial i subterrània, l’aire i la terra.

Fox entra a les cases d’aquests afectats, que li mostren l’estat temible de l’aigua que els surt per l’aixeta: no és tan sols que tingui pòsits foscos que espanten només de veure’ls al fons dels gots, sinó que fins i tot l’aigua que raja per l’aixeta, si és exposada a la petita flama d’un encenedor, s’incendia i crea una gran flama. Això és degut a la gran quantitat de substàncies químiques que s’han barrejat amb l’aigua d’ús domèstic: a més de tòxiques, són inflamables. I això és el que la gent s’ha estat ficant al cos durant mesos i anys. D’aquí provenen les esmentades malalties cròniques i, en alguns casos, les morts. Les companyies estatunidenques, amb la connivència dels governs estatals i del Govern federal (llegiu primer administració Bush Jr. i després administració Obama), han estat subministrant als seus conciutadans aigua tòxica i inflamable que els ha causat malalties cròniques. Aquesta aigua també ha causat una degradació ambiental terrible.

L’únic senyal de respecte i de pietat que han mostrat les companyies i els governs ha consistit en algunes compensacions en forma d’aparells de purificació de l’aigua (del tot insuficients per eliminar els químics nocius) i les ja esmentades ofertes econòmiques per dur a terme prospeccions i extraccions, en contractes on figura una clàusula de confidencialitat: els afectats es comprometen a no fer públic el que passa als seus terrenys a canvi de percebre les quantitats estipulades.

Fox no tan sols parla amb els particulars que es van avenir a signar el contracte per permetre el fracking als seus terrenys. També parla amb científics, polítics i algun directiu de companyies (per bé que, com s’indica als títols de crèdits, la gran majoria de CEOS es van negar a aparèixer al documental). Fins i tot assisteix a una subcomissió del Congrés en què es debat la necessitat que les companyies facin públics els components que aboquen al subsòl i als aqüífers. Perquè la composició química del material del fracking és un secret d’estat, que cap dels responsables no està obligat a revelar. Les substàncies químiques que contaminen l’aigua del subsòl entren a les llars de persones desvalgudes, que no tenen a qui recórrer (encara que, en teoria, en el suposat estat de dret, el poder legislatiu i judicial haurien de fer-los costat). Es coneix part dels components, i fa por: agents cancerígens, causants de malalties i malformacions congènites i de desordres en el sistema nerviós. En diverses anàlisis químiques independents que apareixen en pantalla s’enumera per ordre alfabètic una gran quantitat de productes químics tòxics continguts a l’aigua. La llista és enorme, i tots són noms de productes que ningú que estimi la vida no voldria portar dins el seu organisme.

Els responsables d’aquest desgavell són els de sempre: les grans companyies energètiques nord-americanes i els polítics.

Els responsables d’aquest desgavell són els de sempre. Les grans companyies energètiques nord-americanes (encapçalades per Halliburton). Els polítics: al començament del segon mandat de Bush Jr., el nefast vicepresident Dick Cheney (alt executiu de Halliburton i arquitecte entre altres coses de la guerra d’Irak i responsable de tantes morts) va fer un tripijoc legal perquè les companyies del gas quedessin exemptes de la Llei d’Aigua Neta aprovada a començament dels anys setanta, que protegia l’aigua potable com a bé comú, i així les companyies van poder començar a fer perforacions i a injectar enormes quantitats d’aigua barrejada amb substàncies químiques tòxiques fins al subsòl. Obama ha mantingut la impunitat absoluta de les companyies.

La impotència de les persones afectades per la contaminació de l’aigua causada per les companyies, amb el suport dels Governs federal i estatals, és indescriptible; el cinisme, la crueltat i la inconsciència dels alts executius i gran part dels polítics, també. Tot i negar-se a revelar les substàncies químiques injectades al subsòl i als aqüífers, les companyies han negat –sense presentar proves– qualsevol responsabilitat seva en la degradació ambiental i en les malalties humanes. Cap govern no els ha demanat explicacions. Les anàlisis independents han arribat a conclusions clares sobre la composició de l’aigua: és altament nociva per al medi ambient i les persones. Les companyies s’han defensat adduint un estudi de la Universitat de Texas que els eximia de responsabilitats. La Universitat va invalidar aquest estudi després de descobrir que el principal investigador tenia interessos financers en la indústria del gas natural, interessos que va ocultar en l’informe. Aquest investigador va haver de dimitir el seu càrrec a la Universitat de Texas, igual que el director de l’estudi. Altres estudis que negaven la connexió entre les perforacions i la contaminació han resultat estar mancats de fonaments científics i finançats per la indústria. Aquesta col·laboració il·legítima del món acadèmic amb l’empresa privada, amb incentius econòmics que constitueixen sens dubte conflictes d’interessos, és molt habitual als Estats Units. Queda retratada al documental Inside Job.

La col·laboració dels polítics s’estén als mitjans de comunicació, que al capdavall estan en mans dels grans grups d’interessos. Fox mostra que un grup de ciutadans de Nova York molt preocupats pels efectes del fracking en el subministrament d’aigua a la seva ciutat va encarregar un estudi independent que encara els va preocupar més; el grup va convocar una roda de premsa per informar de la situació; no hi va comparèixer cap periodista de cap gran mitjà. Només hi va anar Fox.

Quina oposició es pot plantejar a l’avidesa abassegadora de les companyies? Com es poden defensar als Estats Units, com ens podrem defensar a Europa, a Àfrica, a Àsia quan la descarnada lògica del negoci s’estengui a aquests continents? Fox mostra que l’única via és fer pressió popular coordinada: que els particulars facin un front comú i surtin de l’aïllament que els condemna al fracàs. Mostra també que queden alguns polítics íntegres, que no s’han deixat subornar ni intimidar per les pressions (segurament enormes) del lobby de l’energia. En una subcomissió del Congrés que apareix al documental, alguns d’aquests polítics honrats posen entre l’espasa i la paret alts directius d’aquestes companyies, que queden retratats com a personatges amorals, mancats de tota mena d’escrúpols i d’arguments quan algú els exigeix explicacions. El gran problema és que gairebé cap polític no els les exigeix.

Entre els molts testimonis que parlen a Gasland n’hi ha un d’especial entitat. És un granger i ranxer de Wyoming anomenat John Fenton, que denuncia la degradació ambiental, la destrucció del paisatge, la contaminació de l’aigua, el mal estat dels animals que beuen aquesta aigua. Fenton es nega a abandonar la seva terra, que també ho va ser dels seus avantpassats i que tenia la intenció de transmetre als seus fills. Fenton, un home honrat i irat, ha esdevingut un dels líders a escala internacional en la lluita contra el fracking.

Cal agrair a Fenton, Fox i a tothom que està embarcat en la resistència contra aquesta nova agressió al planeta que ens donin a conèixer els esgarrifadors riscos que implica el fracking. Tenen una indústria molt potent i violenta en contra seva, que disposa a més del suport de molts polítics i mitjans de comunicació. Pel bé de tothom, cal implicar-se i comprometre’s en aquesta lluita desigual: l’amenaça és de debò. Els aqüífers i l’aigua supeficial no es podran netejar de les substàcies químiques tòxiques. L’efecte hivernacle de les substàncies expulsades a l’aire serà irreversible. La destrucció dels paisatges i els ecosistemes, probablement definitiva. Les malalties contretes per les persones, fatals i potser mortals.

El documental en si, com s’ha avançat, està ben treballat i des del punt de vista formal és atractiu. Fox es protegeix sovint del terror amb un escut fet d’ironia, d’humor fi. La cinematografia –a càrrec del mateix Fox– és molt bona, tant la fotografia com el muntatge. A diferència de molts documentals dedicats a temes ambientals, que prescindeixen de la reflexió sobre la manera de presentar els problemes i ho centren tot en el tema en si, Gasland no oblida en cap moment la seva condició de pel·lícula, de vehicle d’informació i coneixement. La música popular que acompanya tot el film i que continua sonant fins a l’últim instant dels títols de crèdit funciona com una crida a l’activisme, a la implicació, al compromís, en la millor tradició de la lluita nord-americana pels drets civils.

Nota: Si bé els Estats Units són el principal productor mundial de petroli, els mitjans d’extracció no convencional que fan servir són molt més cars que les tècniques emprades a països com Iran, Irak i Aràbia Saudita, que no necessiten gastar tants diners per obtenir el seu petroli convencional i per tant poden vendre’l molt més barat. El resultat és que els Estats Units no són un competidor seriós per ells, i han hagut de reduir la seva activitat de fracking, que no els surt a compte. Però no sense abans haver enverinat els seus propis aqüífers.

FITXA

Direcció i guió:	Josh Fox
Productora:	HBO Documentary Films, International WOW Company
País:	Estats Units
Llengua original:	Anglès
Durada:	107 minuts
Web:	http://www.gaslandthemovie.com/home
Tràiler	https://www.youtube.com/watch?v=BtpSgqUZ3oA