“LAMPEDUSA IN WINTER” (2015): Abandonats a la Mediterrània

Lamp1
Cartell promocional del film.

Gràcies al festival de cinema online Atlántida, organitzat per Filmin, es poden veure aquests dies de juliol de 2016 bons films sobre els problemes més greus i les situacions humanes més desesperades que es pateixen actualment a la Mediterrània. Walls mostra la dura realitat de la tanca de Melilla i la compulsa amb els murs que separen els Estats Units i Mèxic, Sud-Àfrica i Zimbawe. District Zero posa el focus en el gran camp de refugiats de Zaatari, a Jordània, on es repassen els records de refugiats sirians a partir de les targetes dels seus telèfons mòbils. Lampedusa in Winter enregistra la vida a la petita illa italiana del títol, on la població local coexisteix difícilment amb els desplaçats que hi van arribant a bord de les embarcacions més precàries i insegures.

Les primeres dècades del segle XXI seran recordades, molt probablement, pel brutal maltractament que Occident –Europa i els Estats Units– ha infligit a les poblacions migrants d’arreu del món. L’excel·lent documental Lampedusa in Winter serà un testimoni de primer ordre per no oblidar fins on ha arribat l’egoisme, la indiferència i l’amoralitat dels països enriquits respecte els empobrits. De com es van desentendre per complet dels problemes enormes –misèria, fam, guerres, desesperació– que sovint havien originat ells mateixos amb el capitalisme desregulat. De com van voler mirar cap a una altra banda quan, fent bo el refrany que qui sembra vents recull tempestes, les masses de desposseïts trucaven a les seves portes després d’arriscar la vida.

Lampedusa in Winter serà un testimoni de primer ordre per no oblidar fins on ha arribat l’egoisme, la indiferència i l’amoralitat dels països enriquits respecte els empobrits.

Lampedusa és l’illa italiana més meridional, tant que es troba més a prop de la costa africana (113 km) que de Sicília (205 km). És petita, uns 20 quilòmetres quadrats -11 km de llarg per 2/3 d’ample-, escassament poblada (uns 5.000 habitants) i pobra: malviu de la pesca, i del turisme a l’estiu. Per acabar d’adobar les greus mancances de tota mena que pateixen els illencs, Lampedusa és, junt amb les illes gregues, una receptora principal d’immigració desesperada. Els que arriben a Lampedusa provenen sobretot del nord d’Àfrica, i fugen de països immersos en conflictes violents o en la misèria: Tunísia, Líbia, també Síria, Somàlia, Eritrea. Normalment els recullen a alta mar els guardacostes italians, que els porten a l’illa, on passen una temporada abans de ser enviats a centres d’internament d’estrangers (cies) i altres dependències de la Itàlia peninsular.

Lampedusa és tristament famosa per les constants arribades de barcasses plenes de desplaçats i perquè, a poques milles del seu port, hi va haver un dels naufragis més esgarrifosos dels molts que es produeixen a la Mediterrània, l’octubre de 2013, quan es va enfonsar una barcassa procedent de Líbia amb més de cinc-centes persones a bord, de les quals en van morir com a mínim 366, amb un nombre indeterminat de desapareguts. Diversos vaixells pesquers van desatendre les seves peticions d’ajuda, i cap autoritat no va enviar cap mena de suport oficial. La barcassa es va incendiar quan hi van encendre un foc per cridar l’atenció i que els anessin a buscar. Hi havia hagut altres naufragis prop de Lampedusa, i n’hi continuaria havent, però cap de tan multitudinari.

No havia servit de res la prèvia visita del Papa Francesc I a l’illa, uns mesos abans, el juliol d’aquell mateix 2013, en què en un commovedor discurs havia protestat contra la indiferència de tothom davant la tràgica arribada quotidiana de gavarres a Lampedusa, i per naufragis anteriors: “¿Qui de nosaltres ha plorat per la mort d’aquests germans i germanes, de tots els que viatjaven a les barques, per les joves mares que portaven els seus fills, per aquests homes que buscaven qualsevol cosa per mantenir les seves famílies? Som una societat que ha oblidat l’experiència del plor […] La il·lusió per les coses insignificants, provisionals, ens porta cap a la indiferència pels altres, cap a la globalització de la indiferència. […] ¿Qui és el responsable de la sang d’aquests germans? Ningú. Tots responem: jo no he estat, jo no hi tinc res a veure, són altres, jo no. Avui ningú no se sent responsable, hem perdut el sentit de la responsabilitat fraterna, hem caigut en el comportament hipòcrita. […] Mirem el germà mig mort al caire de la vorera i potser pensem: pobret, i continuem fent via, no és cosa nostra, i així ens sentim tranquils. […] Et demanem ajuda per plorar per la nostra indiferència, per la crueltat que hi ha al món, en nosaltres i en tots els que des de l’anonimat prenen decisions socioeconòmiques que obren la via a drames com aquests”.

No cal sentir-se membre de l’Església catòlica, ni ignorar la corrupció que omple les seves finances, per fer-se ressò de les paraules de Francesc. Les va pronunciar tres mesos abans del naufragi d’octubre de 2013, quan la situació ja era insostenible. Ho ha continuat sent d’ençà d’aleshores. El món ha continuat amb la seva indiferència.

Lampedusa in Winter deixa ben clar que el Govern italià no té cap interès en la sort dels habitants locals ni en la dels nouvinguts, que tots dos són una nosa, una pedra a la sabata de la qual no sap com desempallegar-se. Aquest documental cinematogràfic, rodat amb sentit artístic –composició de plans, muntatge reflexiu, ritme pausat, ferma estructura narrativa– mostra, tal com anuncia el títol, l’illa en l’estació hivernal, quan la seqüència de les coses s’alenteix: no hi ha ni turistes ni allaus d’immigrants en embarcacions precàries. La població ha de fer front a diversos i greus problemes: el ferri que comunica Lampedusa amb Sicília ha estat destruït en un incendi i de moment no hi ha cap mitjà que pugui transportar les captures de la pesca (la principal font d’ingressos dels illencs), cosa que els condemna a extremar encara més la seva misèria; hi ha un grup de vint-i-tants desplaçats subsaharians encallats a l’illa des de fa tres mesos, esperant que les autoritats italianes prenguin alguna decisió respecte a ells. Aquests dos greus problemes pertorben la vida de la petita comunitat, que mira de trobar-hi alguna sortida a força de debats assemblearis (dominats pels pescadors) on totes les variants de la crisi afloren o es queden molt a prop de la superfície: indignació per l’abandó en què viuen els lampedusians, desatesos pel Govern italià, davant l’adversitat de la crisis econòmica i de l’arribada de persones desplaçades. Al capdavall, illencs i africans són dos grups que malden per aconseguir una difícil supervivència, una lluita en què no reben cap suport oficial. Estan deixats de la mà de Déu. El temps transcorre sense que comparegui ningú amb una solució.

 

Lamp4
Els desplaçats africans fan temps a Lampedusa, esperant que les autoritats decideixin assignar-los a algun centre d’acollida. Mentrestant, s’estan al carrer i a les places.
Lamp5
Assemblea de pescadors en què es debaten els problemes de l’economia local. El principal, la pèrdua del ferri que transportava la pesca fins a Sicília, on es podia vendre. Aquest pescador es queixa -sense raó- que el Govern dóna més ajuda als desplaçats que als treballadors locals.

Lampedusa in Winter narra l’evolució d’aquestes dues vides paral·leles, dels dos intents de treure el cap per damunt de l’aigua i no ofegar-se. Es limita a mostrar allò que s’esdevé dins l’illa i en les aigües circumdants, no fa cap referència (en forma d’explicació exterior a la història) a les administracions italiana i europea, que en tot moment es mantenen com un silenci i una absència.

Els pescadors es reuneixen diverses vegades per debatre com reclamar al Govern italià un vaixell en condicions que els permeti vendre les seves captures a Sicília i a la península. Disposen del suport i la intel·ligència de l’alcaldessa, que intenta fer de mediadora entre ells i el Govern italià. Quan aquest i la companyia pesquera els ofereixen un vaixell tronat i petit, una veritable banyera que és un insult i mitja sentència de mort, els pescadors acorden fer una acció de protesta i impedir-li atracar al moll, a fi de pressionar per obtenir-ne un altre.

A055_C015_02252T
L’alcaldessa de Lampedusa llegeix un manifest de protesta per la manca d’un vaixell suficient per transportar a Sicília les captures dels pescadors illencs.

Els africans, mentrestant, van passant dies, anant a la seva, subsistint gràcies als aliments que els ofereix la caritat d’alguns lampedusians. Són una presència gairebé només física, ja que amb prou feines parlen anglès i encara menys italià. Però aquesta presència és un recordatori d’allò que molts s’estimarien més oblidar: que existeixen i necessiten ajuda.

En un primer moment, les dues comunitats sobreviuen una al marge de l’altra: els pescadors perduts en les seves reclamacions de vaixell, els africans esperant una decisió sobre el seu destí. La situació d’immobilitat i estancament (d’aïllament en l’illa) arriba a ser asfixiant. Hi ha poques vies de comunicació, si fossin dues esferes de conjunts matemàtics l’espai d’intersecció seria petit. La intersecció la formen sobretot una dona anomenada Paola, que és la que fa d’interlocutora amb els africans, mitjançant l’anglès que saben ella i alguns d’ells, i uns quants joves activistes que miren de crear una consciència favorable, o com a mínim compassiva, respecte a l’abandó d’aquesta pobra gent. En una trobada d’activistes de diferents països es diu que la indiferència cap als immigrants ha arribat al punt de, sovint, no prestar-los suport ni ajut en situacions de manifest perill per a les seves vides: reclamen que aquest mínim, si més no, es compleixi, tan baix ha caigut la cooperació i la humanitat.

Potser els desplaçats esperaven trobar, en arribar, una terra d’abundància i benestar. El que troben a Lampedusa és una comunitat pesquera que lluita per sobreviure, i que no els rep amb els braços oberts.

El relat de Lampedusa in Winter està molt ben estructurat, a partir d’uns elements narratius entrelligats. El dj de l’emissora de ràdio local dóna les informacions de fons parlant davant el micròfon per a l’audiència mentre va posant música: explica la destrucció del primer ferri que connectava l’illa amb Sicília, la inacció del Govern italià, la pressió dels pescadors, etc. Les repetides imatges dels alts penya-segats illencs i de les onades trencant-hi poden tenir una funció metafòrica (la fortalesa inexpugnable d’Europa davant els immigrants), però també intensifiquen la sensació del pas del temps. Els diversos entrenaments de l’equip de futbol juvenil local reflecteixen la vida quotidiana que no queda ofegada pels problemes econòmics i d’immigració. Les assemblees dels pescadors, amb assistència i direcció de l’alcaldessa, mostren l’evolució de la crisi, amb diverses intensitats d’angoixa i conflicte. Les seqüències del vaixell guardacostes italià –una dotació del tot insuficient si es té en compte la gravetat del problema– donen testimoni dels migrats recursos que les autoritats destinen a qüestions humanitàries. El sermó del mossèn per als escassos feligresos que té en aquesta illa oblidada per Déu expressen la perspectiva religiosa davant la calamitat. En la rua de carnaval els illencs es disfressen i imaginen durant una estona que són uns altres éssers, de vides menys marcades per la mancança i el dolor. Totes les facetes del complex políedre de la vida a Lampedusa, microcosmos que sintetitza la creixent desemparança dels sectors empobrits d’Europa i dels desplaçats que tracten d’entrar-hi, estan perfectament integrades en aquest documental il·luminador.

Lamp6
Operació de rescat d’una barcassa de desplaçats.

 

El film comença amb una foscor absoluta: és de nit i una veu de dona parla per ràdio en àrab amb una altra dona d’una barcassa abandonada a la deriva, la portaveu d’uns refugiats, que explica que són siris. La primera li dóna instruccions sobre el que han de fer, i li diu que avisarà de seguida els guardacostes perquè els recullin, que no perdin la calma. No se sap què passa amb aquests primers desplaçats. Al final de la pel·lícula hi torna a haver una seqüència en negre, i aquest cop sí veiem com una llanxa, del tot insuficient, recull africans d’una barcassa, i els trasllada a Lampedusa. Allà els reben uns agents dotats de vestits aïllants i de màscares protectores, que els enumeren i en prenen les dades. Un dels agents, que s’ha d’adreçar a un africà, es treu la màscara per comunicar-s’hi. Potser aquesta imatge final esdevé una metàfora d’allò que hauria de fer Europa per no acabar de perdre tota la seva condició ètica.

A continuació, apareixen els títols de crèdit. El director dedica el seu film a Europa, i tot sembla indicar que aquesta dedicatòria és irònica, sarcàstica i recriminatòria. Però també podria ser una darrera crida a la consciència.

¿Hi ha, en el nostre oceà d’indiferència, algunes illes de compassió? Sí, i el documental les mostra: Paola, que diu que l’acció humanitària és un deure que tenim, ja no cap als desplaçats, sinó en primer lloc cap a nosaltres mateixos (per no deixar de ser consciències morals); els joves activistes internacionals que viatgen a Lampedusa i miren de trobar solucions o pal·liatius improvisats davant l’absència d’autoriats; l’alcaldessa, que acaba comprenent que les dificultats dels illencs i les dels desplaçats són conseqüències paral·leles d’una mateixa depredació econòmica i social.

Lamp3
Els nouvinguts es posen proteccions tèrmiques.

FITXA

Director: Jakob Brosmann
País: Àustria, Itàlia, Suïssa
Llengua original: Italià
Localizació: Lampedusa
Durada: 93 minuts
Web i tràiler: http://www.taskovskifilms.com/?film=lampedusa-in-winter

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s