A la Barcelona d’entre els anys 90 i el 2015 es van inflar dues menes de bombolla: immobiliària (vegeu els films En construcción, de José Luis Guerín, i Mercado de futuros, de Mercedes Álvarez) i turística (conversió de la ciutat en un imant per turisme barat o bé per un turisme ric que deixa els diners no en el conjunt de la ciutat, sinó en un circuit tancat d’hotelers i altres interessos privats). L’ajuntament es va lliurar sense pudor a la lògica més capitalista, segons la qual uns quants s’enriqueixen privatitzant en el seu interès els recursos públics i a costa de la resta dels ciutadans. Segons aquesta lògica, els ciutadans han d’acceptar amb passivitat i pacíficament l’espoliació dels seus recursos mentre el preu dels lloguers i el cost de la vida augmenten exponencialment i els turistes es passegen per la ciutat com a cal sogre.

¿Què s’escau amb els barcelonins que no passen per l’adreçador, els que no obeeixen, ni van vestits com mana el criteri de normalitat, ni es limiten a treballar, pagar impostos i indicar als turistes com arribar a les adreces que els demanen, els que fan nosa perquè obstrueixen o dificulten el desenvolupament fluid d’aquesta lògica capitalista? Ciutat morta ens en dóna un testimoni cru, molt dur, a partir d’un episodi concret que va malbaratar o fins i tot posar fi a les vides de persones innocents, i posa en evidència un entramat de corrupció en què van participar totes les instàncies de poder: política, judicial i policial. Des de les esferes més altes i elegants de l’ajuntament i els tribunals de justícia fins als més sòrdids baixos fons de les masmorres de la guàrdia urbana.

¿Què s’escau amb els barcelonins que no passen per l’adreçador, els que no es limiten a treballar, pagar impostos i indicar als turistes com arribar a les adreces que els demanen?

La nit del 4 de febrer de 2006 hi va haver una forta càrrega policial al centre de Barcelona, al barri de Sant Pere, Santa Catalina i la Rivera del districte de Ciutat Vella. En un antic teatre abandonat i ocupat hi havia una festa multitudinària a altes hores, molt molesta per a tots els veïns. Es va produir un enfrontament violent entre la guàrdia urbana i alguns dels assistents a la festa: intercanvis de cops de porra i llançament d’objectes contundents. En algun moment de la batussa un dels policies, que anava sense casc, va rebre un fort impacte al cap que el va deixar en un estat de coma del qual no es recuperaria. Immediatament* es va practicar un seguit de detencions: tres joves sud-americans que en aquell moment caminaven pel carrer dels fets (Sant Pere més Baix), i que no eren al lloc elevat de l’edifici des d’on s’estaven llançant objectes, i un noi i una noia que ni tan sols eren en aquell carrer ni en aquell barri, sinó que havien assistit a un hospital del barri de la Barceloneta, a la vora del mar, perquè els atenguessin de les ferides que s’havien fet en caure d’una bicicleta en què circulaven aquella nit.

El motiu principal de les detencions dels cinc joves era el seu aspecte peculiar: pentinats estranys, piercings, arracades grans. L’aparença física no hauria de ser cap motiu de detenció. Però sense cap prova ni directa ni indirecta que demostrés alguna vinculació entre un d’aquests joves i l’agressió a l’agent, tots cinc van ser menats a dependències policials i interrogats brutalment, amb agressions i tortures. Aquestes darreres van quedar constatades per fotografies i testimonis, és innegable que es van produir. A través d’un procediment completament irregular, amb falsificació de proves, es va presentar una denúncia contra els tres joves sud-americans i la parella de la bicicleta. Una jutgessa posicionada des del primer moment contra els acusats, prescindint fins i tot d’aparentar la imparcialitat i l’objectivitat que se suposa en l’exercici de la seva professió, va ser expeditiva en la condemna dels cinc acusats.

El documental mostra de manera contundent la complicitat de polítics, jutgessa i policies en aquestes acusacions. Que van arreplegar els primers que van trobar: els tres joves que passejaven pel carrer i el noi i la noia que havien caigut de la bicicleta i havien anat a un hospital perquè els curessin les ferides. Que aquella nit, als tres primers els van apallissar salvatgement uns agents de la guàrdia urbana que un periodista ben informat i digne de crèdit (David Fernàndez) qualifica de hooligans violents, i que han rebut denúncies d’altres víctimes dels seus maltractaments (al documental els agents apareixen presentant fals testimoni en un judici per una d’aquestes acusacions).

Els cinc joves van ser condemnats: dels tres sud-americans, dos van estar dos anys i mig a la presó i l’altre, cinc. La noia i el noi de la bicicleta també van ser empresonats. Quan ella va sortir al carrer en règim de semillibertat, molt afectada i deprimida per tot el que li havia passat, es va suïcidar llançant-se des d’una finestra. Només dos dels quatre supervivents es van avenir a donar el seu testimoni al documental; els altres dos estaven massa traumatitzats per comparèixer davant les càmeres.

La pregunta que sorgeix de seguida a la consciència: com era possible? Barcelona, la ciutat modèlica i de moda en les rutes turístiques, que es presentava com a moderna i tolerant, tenia una colla de sicaris violents als baixos fons que gaudien de la cobertura del poder polític i judicial. La segona pregunta: per què van atrapar aquests nois en concret? La tercera: el que va passar aquella nit va ser accidental i aïllat o bé s’integra en una pràctica i un pla generals?

Barcelona, la ciutat modèlica i de moda en les rutes turístiques, que es presentava com a moderna i tolerant, tenia una colla de sicaris violents als baixos fons que gaudien de la cobertura del poder polític i judicial.

Els nois els van detenir, a més de per ser en el lloc equivocat a l’hora equivocada (els tres primers; els de la bicicleta ni tan sols això), per l’aspecte. La guàrdia urbana barcelonina va enxampar i maltractar els cinc joves per les aparences físiques. No tenia cap argument. Tal com explica el metge forense que es va ocupar del cas, l’objecte que va colpejar l’agent no va poder ser llançat des del lloc on es trobaven els tres, a peu de carrer, perquè per les simples lleis físiques l’impacte hauria tingut un altre angle. Segons l’examen forense, el van llançar des d’un lloc elevat, molt probablement des d’una finestra del teatre ocupat on hi havia la festa.

Va ser un accident aïllat? Per les diverses denúncies que s’han presentat contra els agents, sabem que no. Aquests tenien l’hàbit d’agredir salvatgement els sospitosos (és a dir, les persones que ells consideraven sospitoses: podia ser qualsevol, segons ho determinés l’atzar). Com és que ningú de les altes esferes no va prendre mesures contra aquestes pràctiques? Cap càrrec de la guàrdia urbana ni de l’ajuntament no va fer res. I no poden negar que ho sabessin: durant molt temps la mare d’un dels nois, i altres persones, es van plantar cada dia davant la casa de la vila per denunciar la situació.

L’inefable alcalde de Barcelona d’aquell moment, el nominalment socialista Joan Clos (després ministre espanyol d’indústria i ambaixador a Turquia), va declarar imprudentment l’endemà dels fets que, segons els informes, l’objecte s’havia llançat des d’un lloc elevat; després se’n va desdir i va deixar la decisió en mans de la jutgessa. Així doncs, l‘alcalde apartava la mirada quan trobava familiars i amics dels empresonats reclamant-ne l’alliberament. No va demanar cap explicació d’un cas ple d’irregularitats. I, com ja s’ha dit, la jutgessa va ser hostil als acusats des del primer moment: va acceptar proves no concloents, no va escoltar arguments exculpatoris, va ser obertament parcial. Segons els autors de la pel·lícula, “en aquell judici no es jutjava individus, sinó tot un col·lectiu. Es tractava d’un enemic genèric construït per la premsa i els polítics de la Barcelona modèlica. Barcelona, la ciutat que acabava d’estrenar la seva anomenada ‘ordenança de civisme’, una llei higienista, marc legal perfecte per als plans de gentrificació d’alguns barris cèntrics, destinats al turisme”.

Aquesta declaració conté la doble clau del cas. Com demostra el documental, i ja hem indicat, d’una banda es va perseguir dissidents antisistema, que feien nosa als elegants dirigents de la ciutat. De l’altra, es va aplicar una agressiva estratègia encaminada a buidar el centre de la ciutat amb vista a enderrocar edificis vells i poder-n’hi construir de nous que enriquirien uns quants grups d’interessos. És molt estrany que es permetés que el teatre abandonat fos ocupat: normalment se n’hauria foragitat immediatament els ocupants. Encara ho és més que es permetés que s’hi fessin festes tota la nit, que no es fes res per evitar sorollades i l’espectacle desagradable de gent borratxa tirada pel carrer, un malson per als veïns. Un membre del moviment ocupa explica el motiu d’aquesta permissivitat: la gent que s’havia instal·lat al teatre i que hi muntava escàndols no pertanyia a aquest moviment, caracteritzat en general per l’actitud pacífica i la col·laboració amb els veïns en l’organització d’actes i accions de la vida comunitària. El que pretenia l’Ajuntament deixant que els ocupants del teatre s’enemistessin els veïns era crear un corrent d’opinió contrari al moviment okupa en general a fi d’eradicar-lo i expulsar-lo del centre de la ciutat.

El que pretenia l’Ajuntament deixant que els ocupants del teatre s’enemistessin els veïns era crear un corrent d’opinió contrari al moviment okupa en general a fi d’eradicar-lo i expulsar-lo del centre de la ciutat.

L’imprevist amb què es va trobar l’Ajuntament va ser que la nit del 4 de febrer de 2006, en la batussa, algú va ferir l’agent des del teatre. I resulta que, com que el teatre era propietat de l’Ajuntament, aquest hauria estat responsable subsidiari dels fets. Això explica en bona part l’interès a imputar persones que no eren dintre l’edifici: l’actuació matussera de l’alcalde, la jutgessa i els agents sàdics. El documental acaba lligant les tres línies –persecució dels antisistema, estratègia per buidar d’okupes el centre de la ciutat, tàctica exculpatòria de l’Ajuntament– per explicar per què cinc innocents van passar anys a la presó, amb danys emocionals tan greus que una d’ells es va suïcidar.

Ciutat morta acaba lligant les tres línies: persecució dels antisistema, estratègia per buidar d’okupes el centre de la ciutat, tàctica exculpatòria de l’Ajuntament.

Ciutat morta se centra molt en aquesta jove, Patricia Heras, de qui es construeix un retrat a partir dels testimonis dels amics. No va resistir l’impacte de l’agressió. Com la resta de nois, va haver de passar dos anys esperant el judici, buscant diners per poder-se pagar un advocat, i tot seguit va patir tres anys d’empresonament.

Ningú que estigui mínimament assabentat de com van anar les coses a Barcelona durant aquells anys no pot quedar completament sorprès dels fets exposats en aquest valent documental; però així i tot, el grau de corrupció, cinisme i crueltat implacable que es posa de manifest en la maquinària i la lògica del poder resulta esborronador, esfereïdor. Cal agrair als autors del documental que ens hagin mostrat la rebotiga de l’aparador on s’exhibia la “marca” Barcelona, els bastidors ocults i obscens (“fora d’escena”) del teatre on es desenvolupava la comèdia d’una ciutat transformada en pura representació.

FITXA

Direcció i guió:	Xavier Artigas, Xapo Ortega
País:	Catalunya
Llengua original:	català i castellà
Durada:	120 minuts
Tràiler:	https://vimeo.com/71703409
Pel·lícula completa:	https://vimeo.com/116564245