Amb el molt innovador documental The Act of Killing (2012), Joshua Oppenheimer i els seus col·laboradors exploren la ment d’alguns dels assassins que van perpetrar el genocidi d’Indonèsia el 1965 (per a la informació històrica, consulteu el post sobre aquest documental). La mirada del silencio complementa i completa The Act of killing: al mateix temps que continua indagant en la memòria dels sicaris, mostra també els familiars de les víctimes, els supervivents, que eren del tot absents al primer film. Si The Act of Killing posava al descobert els records i les fantasies de botxins amorals mitjançant el procediment d’invitar-los a escriure, dirigir i representar una pel·lícula sobre els seus crims –un plantejament experimental que dóna un resultat delirant i esgarrifós, però il·luminador–, La mirada del silencio segueix un mètode en aparença, però només en aparença, més tradicional. Fa entrevistes a assassins indonesis, tant a executors físics com a dirigents que ordenaven les matances. Però tot i el format en principi tradicional de les entrevistes, aquesta segona part del díptic d’Oppenheimer aplica també una manera nova de fer documental. Perquè resulta que la persona que entrevista els botxins és el germà petit d’una de les víctimes, un optometrista (oculista especialitzat) anomenat Adi Rukun, que en el moment de rodar-se la pel·lícula té uns quaranta anys.

Adi concerta les trobades amb la majoria d’ells amb la proposta de comprovar l’estat de la seva visió. Mentre els emprova diverses lents, els va fent preguntes sobre el que va passar el 1965, i finalment els revela la seva identitat de germà d’assassinat, tot plegat filmat per Joshua Oppenheimer i un altre director que s’ha estimat més romandre en l’anonimat per evitar represàlies. L’entrevistador manté la calma en tot moment, fins i tot quan percebem la ira i la indignació en la seva expressió, fins i tot les vegades que expressa verbalment una acusació. És tot molt contingut en el pla de l’expressió, i alhora insuportablement tens en el pla dels significats latents. La reacció dels entrevistats, quan comprenen que la trobada és un pretext per fer-los parlar dels seus actes, sol ser de desconcert, i tot seguit d’irritació. A Indonèsia no s’ha jutjat mai el genocidi –un milió de persones assassinades arran de l’acusació de ser “comunistes”–, i els assassins que encara són vius tenen poder i diners (sovint els que van robar a les seves víctimes). Per això els sorprèn que algú se’ls planti al davant amb la intenció d’aclarir els fets i buscar responsabilitats. Gairebé ningú no s’hi havia atrevit, ni a Indonèsia mateixa ni a l’estranger, en bona part perquè els governs occidentals (Estats Units i Regne Unit, sobretot) van ser còmplices i instigadors d’aquesta matança de comunistes reals i suposats. En rigor, al començament de les entrevistes els assassins estan orgullosos de si mateixos, fins i tot es vanten dels seus crims, que són aprovats i aplaudits per la classe dirigent indonèsia; només quan s’adonen que l’optometrista els està acusant s’irriten i es tornen violents.

Les entrevistes d’un germà d’assassinat als seus assassins constitueixen un element prou sorprenent, tant com el de les escenificacions dels records i les fantasies dels botxins fetes per ells mateixos a The Act of Killing. Tots dos plantejaments ofereixen resultats inesperats, aclaridors, sobre la psicologia dels botxins (no se’n pot dir pensament), una visió interior que no s’hauria pogut obtenir de cap manera en un reportatge o amb una exposició neutra i exterior.

La mirada del silencio conté altres dispositius molt encertats, que creen diversos efectes no tan sols cinematogràfics, sinó de coneixement general. El visionat per part d’Adi de vídeos en què assassins de fa mig segle evoquen amb orgull els seus crims –un dels quals el del seu germà– ens permet sentir que veiem la situació a través dels seus ulls, ens convida a posar-nos en el seu lloc. Les declaracions dels carnissers davant la càmera d’Oppenheimer i del co-director anònim (un dels quals fins i tot ha publicat un llibre il·lustrat sobre les seves execucions) donen un esglaiador aire de realitat al film. Els fragments en què apareixen els pares, ella una dona encara molt lúcida, ell un vellet escanyolit, senil i invàlid, que no recorda el fill mort, ni el viu, mostren l’aflicció dels familiars, d’una manera gens sentimental ni fàcil.

El conjunt d’aquests diversos nivells compon una visió molt rica i complexa dels fets de 1965, i de les seves conseqüències, que es volen entendre des de totes les perspectives possibles. Aquest és, el capdavall, l’objectiu del díptic sobre la matança de 1965: arribar a una comprensió total de l’atrocitat, mirar-la des de tots els angles (no només del de les víctimes, amb el qual l’espectador s’identifica espontàniament, sinó des del repugnant i sanguinari dels assassins), amb la finalitat de fer justícia encara que sigui mig segle després.

L’objectiu del díptic sobre la matança de 1965: arribar a una comprensió total de l’atrocitat, mirar-la des de tots els angles (no només del de les víctimes, sinó des del repugnant i sanguinari dels assassins).

Però, a més d’aquesta encomiable i arriscada finalitat jurídica i històrica, el díptic en té una altra de més profunda, de més filosòfica. Vol i aconsegueix mostrar l’experiència de la violència humana des de dins, no amb l’habitual retrat superficial de bons i dolents, que resulta tan tranquil·litzador per a l’espectador (que després ja no hi ha de pensar més), sinó mostrant la crueltat, l’amoralitat i el dolor com a trets inherents a la humanitat, una revelació que acaba esdevenint insuportable. Tant la impunitat i la inconsciència dels assassins com el patiment sord i la por dels supervivents són fenòmens summament desagradables que no hauria pogut revelar de cap manera un reportatge que es quedés en l’estadi pla dels fets i les dades. La gran aportació d’Oppenherimer i els seus col·laboradors en aquests dos films és descobrir el que hi ha a la ment dels integrants de tots dos bàndols.

La família del mort descobreix com el van matar a través dels vídeos de deu anys enrere que Oppenheimer mostra al germà en què els esbirros evoquen l’assassinat. El van esbudellar de manera que li sortien els intestins, li van fer diversos talls amb matxets, i finalment li van tallar el penis perquè es dessagnés. Com els de molts altres “comunistes”, en van llançar el cadàver al riu Serp, que va arribar a anar tan ple de morts que ningú no se’n volia menjar els peixos.

A partir del descobriment de l’horrible mort del germà, produïda dos anys que nasqués ell, Adi decideix començar les entrevistes als sicaris i als seus caps, acompanyat per les càmeres dels directors. Sap el nom dels assassins. L’únic que cal és anar a parlar amb ells. Aquest pas requereix un coratge enorme, tant perquè encarar els assassins del germà resulta traumàtic com per la probabilitat que els assassins que encara ocupen el poder prenguin represàlies violentes. Adi fa el pas, valerosament. Va parlant amb els assassins mentre els examina la vista. Fa preguntes que cal ser molt valent per presentar a gent violenta, i les fa amb un to de veu contingut, que oculta només parcialment la indignació.

En el decurs de les converses van aflorant moltes informacions factuals: que els assassins bevien sang de les víctimes “per no tornar-se bojos”, que els comunistes eren malvats perquè “no creien en Déu i se n’anaven al llit amb diferents dones”, que l’exèrcit indonesi del general Suharto, si bé portava les víctimes fins al lloc on les executaven, deixaven fer la feina a civils, per tal d’evitar acusacions de la comunitat internacional.

Una evolució habitual de les converses és el pas dels entrevistats des d’una inicial posició d’orgull i satisfacció pels seus actes a una actitud de defugir responsabilitats un cop saben que l’optometrista és germà d’un dels morts. Un dels entrevistats li adverteix que aquestes preguntes li haurien costat molt car fa cinc dècades, i li pregunta de quin poble és, de quina regió; Adi no li dóna aquesta informació perquè sap que costaria la seva vida i la de la seva família.

I en aquestes converses es diuen coses com ara “Si són males persones les pots esquarterar” i “Ho vam fer perquè els americans ens van ensenyar a odiar els comunistes”. Un dels entrevistats és un oncle matern d’Adi, i per tant del seu germà assassinat, que va vigilar aquest darrer a la presó la nit abans que el matessin. Adi li pregunta per què ho va fer, si no se sent responsable. L’oncle diu que no, que ell no el va matar, que només complia ordres, que protegia l’Estat.

A La mirada del silencio no hi ha més violència que la de les explicacions. Però com que l’espectador atent es representa les imatges a partir d’aquestes descripcions, potser el resultat encara és més nauseabund que si existissin imatges d’arxiu, o es fessin recreacions com a The Act of Killing. Com que la ment crea activament les escenes a partir de les paraules, i no es limita a rebre passivament unes imatges, potser les viu amb més intensitat, i potser li costarà més de desempallegar-se’n. Allò que queda fora de l’escena (l’obscè), però s’endevina i atrau i repel al mateix temps, són brutalitats sàdiques efectives, esdevingudes. Les explicacions dels sicaris són com una pantalla translúcida, que deixa veure parcialment alhora que difumina i tapa.

Com que la ment crea activament les escenes a partir de les paraules, i no es limita a rebre passivament unes imatges, potser les viu amb més intensitat, i potser li costarà més de desempallegar-se’n.

No tot són entrevistes, imatges antigues de botxins vantant-se de les seves accions i Adi mirant en un televisor aquests vídeos. Hi ha també converses d’Adi amb la seva mare (especialment dolorós el moment en què li explica que el seu germà va participar en la mort del seu altre fill), amb la seva dona (que descobreix tard que el marit està parlant amb assassins i acusant-los, i li retreu que s’estigui jugant la vida sense pensar en la família). També hi ha una escena actual d’una escola indonèsia on un professor adoctrina els nens sobre els fets de 1965, i els explica que els comunistes eren gen malvada i violenta que es mereixia el que els va passar. I un tall surrealista d’un informatiu emès per la cadena CNN, en què un enviat especial a Indonèsia entrevista algú que explica que els comunistes estaven tan fastiguejats de si mateixos que van demanar per pròpia iniciativa ser empresonats o morts, i que ara van a treballar de bon grat, si bé a punta de pistola, a les fàbriques de companyies nord-americanes, com a la del gegant dels pneumàtics Goodyear, que s’han establert a Indonèsia. Aquesta peça pseudoinformativa va aparèixer a la televisió estatunidenca, i és un dels fragments més extravagants de tot el film, que no n’està gens mancat.

Que Adi sigui oculista i que provi d’obligar els seus entrevistats a mirar i veure el que van fer sembla una metàfora deliberada, però resulta que és una d’aquelles coincidències amb què la realitat supera la ficció. En el fons, ningú no hi vol veure bé, ningú vol mirar bé. Ni tan sols el pare d’Adi, gairebé invident, no desitja que li curin la vista. Potser la vida resulta més suportable sense veure-hi gaire.

Sí hi ha una metàfora innegable en els diminuts insectes, encara en estat larvari, que apareixen en diversos moments de la pel·lícula, maldant per sortir de la closca on són tancats: Aquesta imatge transcendeix la seva mera fisicitat,tot i que el significat no sigui unívoc (como no ho era, a The Act of Killing, un enorme peix metàl·lic on entreven els botxins delirants). Representen els insectes la veritat que s’esforça per sortir a la llum, la societat indonèsia que vol emergir de la seva clausura traumàtica? Una altra cosa?

La mirada del silencio és un gran film, molt conscient del llenguatge cinematogràfic. Les escenes es construeixen amb plans i contraplans de ritme perfectament mesurat, en que s’alternen el rostre d’Adi i els dels botxins, una alternança que origina moments d’enorme tensió. També hi ha plans fixos, en què la càmera roman en la cara d’un dels dos. I es capten sàviament els silencis, de quan ja no hi ha res a dir perquè el crim ha quedat al descobert, i el sadisme, i la impunitat, i ja només queda indiferència o dolor. El “silenci” que figura al títol pot referir-se a la impunitat que es pretén eliminar amb aquest film, però també al·ludeix al mutisme que omple els temps morts de les converses, dolorosament. És possible que cap altre realitzador no hagi aconseguit omplir tant el silenci, fer-lo tan dens i espès, des dels temps d’Ingmar Bergman. Aquests silencis estan puntejats, en diferents volums, por cors de grills difícils d’apreciar en una primera visió.

El tercer possible significat del “silenci” del títol es refereix al dels indonesis que van patir pèrdues terribles i no han pogut parlar fins ara, a causa de la justificada por a la violència. Adi, amb el seu admirable valor, trenca aquest silenci i posa un exemple per a molts supervivents, tant indonesis com d’altres països. Un exemple extremament rigorós, difícil i arriscat.

 

The Act of Killing observava els assassinats des del punt de vista dels carnissers; La mirada del silencio els observa des de la perspectiva dels supervivents: però el conjunt d’aquests dos magnífics films no es limita a la història indonèsia que aconsegueix fer aflorar, sinó que ateny una naturalesa humana més general, en la qual, incòmodament, participa en alguna mesura l’espectador.

FITXA

Direcció:	Joshua Oppenheimer i Anònim
País:	Noruega, Dinamarca… (10 països)
Llengua original:	Indonesi
Localitzacions:	Indonèsia
Durada:	103 minuts
Web i tràiler:	http://thelookofsilence.com/