“THE ACT OF KILLING” (2012): La insuportable banalitat del mal

ActOfKilling1
Cartell promocional del film.

La novetat d’aquest documental excel·lent i duríssim és doble: d’una banda, en el pla temàtic, remet a un episodi històric molt greu que molt poca gent coneix, el de les matances massives a Indonèsia els anys 1965 i 1966, prop d’un milió de persones assassinades en un dels pitjors genocidis de la història; d’altra banda, en l’aspecte formal, és un film experimental que reinventa i modifica la concepció del documental, amb un plantejament que no s’havia dut mai a la pràctica, i en aquest sentit és un dels tres o quatre films de realitat més originals i innovadors (juntament amb The Thin Blue Line, d’Errol Morris, Tierra sin pan, de Luis Buñuel i uns quants, pocs, més).

No he vist un film tan intens, surrealista i espantós en com a mínim una dècada… sense precedents a la història del cinema – Werner Herzog.

Els fets històrics

Indonèsia –un enorme arxipèlag que és el quart país més poblat de món i té enormes dipòsits de cobejats recursos naturals– va patir fa mig segle, en el context de la Guerra Freda entre el capitalisme nord-americà i el comunisme soviètic, una salvatge onada d’assassinats polítics. La lluita neuròtica entre els dos blocs havia arribat al paroxisme, i a l’arxipèlag l’enorme força del Partit Comunista (PKI), molt majoritari i la segona organització comunista a tot el món després de la xinesa, preocupava molt els Estats Units, els quals, però, no s’hi volien implicar directament amb l’enviament de tropes perquè ja tenien un bon embolic enorme al Vietnam, on havien mort desenes de milers de nord-americans pobres (i encara més de vietnamites). Per això el 1965 els Estats Units i altres potències occidentals van donar un decidit suport al cop d’Estat del general Suharto, cap de l’Exèrcit indonesi, que va enderrocar el president nacionalista i antiimperialista (no socialista) Sukarno i va instaurar un règim de terror. Confiaven que els fes la feina bruta de suprimir el comunisme a les illes estalviant-los al mateix temps l’enuig de tacar-se les mans. No era, és clar, que els governants estatunidencs volguessin protegir els seus ciutadans pobres (i majoritàriament negres) d’una nova guerra de guerrilles com la de Vietnam, la vida dels pàries tant se’ls en fumia; però la creixent pressió de la ciutadania, sobretot del jovent, contra la guerra de Vietnam feia inviable obrir un nou front al sud-est asiàtic. Suharto, doncs, va emergir com el seu home a Indonèsia, i va emprendre una purga exhaustiva de dirigents i membres del PKI. La persecució de comunistes (reals o suposats) es va mantenir durant tot el sanguinari període de Suharto (fins al 1998), però va assolir el màxim de violència al començament, el 1965-1966, amb exterminis massiu, expedicions punitives a les diverses illes i camps de concentració. Els Estats Units, el Regne Unit i Occident en general van mantenir aquest règim exterminador, que, tot sigui dit de passada, va donar via lliure a grans companyies nord-americanes, britàniques i europees perquè saquegessin lliurement els abundants recursos naturals de l’arxipèlag (petroli, or, diamants, coure…). Encara avui Indonèsia proporciona a Occident una enorme força de treball en forma de mà d’obra tan barata i maltractada que ja és esclavitud.

Tot això es desconeix a Europa i als Estats Units. La gent raonablement informada està assabentada del que va passar a Vietnam, potser a Cambodja, però fora dels lectors d’uns quants periodistes outsiders (Mark Curtis, John Pilger…) i historiadors acadèmics (John Roosa), no se’n sap pràcticament res. A diferència del que ha passat en altres països –Ruanda, Sud-Àfrica, Alemanya–, a Indonèsia no hi ha hagut processos ni comissions per aclarir la veritat i buscar la reconciliació, ni judicis, ni monuments a les víctimes. De fet, els assassins continuen al poder, i viuen entre luxes i amb una impunitat total.

El documental

The Act of Killing recupera la memòria dels assassinats massius de mitjans anys seixanta. Però no ho fa a la manera d’un reportatge, donant informació de fons i dades abstractes, sinó des de dins. Els directors han volgut mostrar l’horror des de l’interior, però no des de l’interior de les víctimes, que ja no hi són, ni dels testimonis, ni dels familiars o amics, sinó dels botxins. Troben uns quants dels torturadors de fa mig segle, ara ja ancians o gairebé, i els proposen que parlin dels seus assassinats, fins i tot que recreïn davant les càmeres els seus mètodes criminals. Davant la sorpresa primer dels directors, i després dels espectadors, els botxins accedeixen de molt bon grat a rememorar els crims. Resulta que uns individus que han matat milers de persones amb les seves pròpies mans, cara a cara, no tan sols no experimenten cap mena de remordiment ni recança, sinó que a més a més n’estan orgullosos. Això requereix una explicació, és clar.

“Com tots els grans documentals, The Act of Killing requereix una altra manera de mirar la realitat. Comença com un panorama oníric, un intent de permetre els criminals representar el que van fer, i aleshores passa una cosa impressionant. El somni s’esvaeix i es transforma en malson i després en amarga realitat” – Errol Morris.

Abans que res, cal situar-se en el terreny de l’amoralitat: els assassins ancians són éssers del tot aliens a qualsevol noció del bé i el mal. El seu espai vital és premoral, anterior als plantejaments axiològics. Aquesta constatació és de la màxima importància perquè ens demostra, com sempre, que l’ètica és una construcció conscient i deliberada, no un sentit innat de les persones: no es neix ètic, ni s’hi creix si no és que algú o alguna institució inculca uns valors morals. Els sicaris de Sumatra del Nord eren i són individus desproveïts de consciència moral que només tenen un referent estètic: les pel·lícules de gàngsters nord-americanes. Quan el règim de Suharto es va posar a eliminar comunistes i sospitosos de comunisme, aquests sàdics van tenir l’oportunitat d’emular la brutalitat dels seus herois de la pantalla. Agredien salvatgement les seves víctimes fins a matar-les imitant escenes d’aquelles pel·lícules de gàngsters que havien vist mil vegades al cinema.

La gran innovació de The Act of Killing és posar els assassins a representar els seus propis crims i, a partir d’aquesta escenificació de la memòria dels botxins, fer explícita la maldat.

Els directors de The Act of Killing, en adonar-se del buit moral d’aquests subjectes i de la seva fal·lera pel cinema violent de sèrie B, van concebre una estratègia per entrar a la ment dels assassins i veure l’horror sense filtres. Els van proposar que fessin una pel·lícula per mostrar els seus mètodes, com mataven gent indefensa. Bona part de les 2 hores i 40 minuts que dura la versió llarga del film (el muntatge del director) consisteix en el procés del rodatge d’una pel·lícula de violència per part dels membres dels esquadrons de la mort indonesis. Així doncs, hi ha una pel·lícula dins una pel·lícula, segons l’estructura del Quixot, en què hi ha novel·les breus dins la novel·la general, i de Hamlet, en què hi ha una tragèdia dins la tragèdia. D’aquestes obres amb diversos nivells, que són com nines russes, els francesos en diuen mise en abyme. És com un joc de miralls, estructures dins estructures. La gran innovació de The Act of Killing es posar els assassins a representar els seus propis crims i, a partir d’aquesta escenificació de la memòria dels botxins, fer explícita la maldat. Es tracta d’un plantejament revolucionari que ofereix uns resultats extraordinaris per al coneixement.

 

act killing 2
Un dels veterans botxins demostra com matava les seves víctimes escanyant-les amb un cable.
act killing 5
Recreació d’un interrogatori amb tortura. Aquestes imatges que veiem a The act of killing també estan sent gravades per a la pel·lícula que els boxins roden sobre les seves pròpies accions.
act killing 3
Recreació d’una matança en un poblet de Sumatra.

Els veterans botxins fan de guionistes, realitzadors i actors del seu film. El director de The Act of Killing els permet prendre totes les decisions argumentals i “artístiques”, sense cap mena d’imposició ni orientació. Són ells qui conceben les escenes, en preparen la representació, els vestits, els decorats, els efectes especials. Mostren com pujaven gent al terrat d’un edifici i l’escanyaven amb cables metàl·lics, com van atacar un poblat i en van cremar les cases, i matar els habitants, com apallissaven en els interrogatoris. Es vanten d’haver violat nenes. Entre les recreacions “documentals” insereixen fragments de “ficció”, en els quals filmen coses igual de terribles que les recreades. L’efecte de les filmacions és nauseabund, i encara més quan es té en compte que les atrocitats representades es van perpetrar de debò. Però al mateix temps les imatges tenen l’interès de fer explícit el mal amoral en estat pur, en acció. Allò que hem llegit en els llibres d’història sobre matances i exterminis, que sovint es queda en una abstracció descarnada, ara esdevé pura actuació, actualització, performance. Veiem com els assassins representen els seus propis crims.

act killing 8
Enmig de les atrocitats que recreen, els assassins insereixen unes estranyes imatges d’unes ballarines i ells entrant en un enorme peix metàl·lic. El significat d’aquesta escena, si és que en té cap, l’ha d’esbrinar l’espectador mateix.

Estan contents de poder assolir la fama amb la seva pel·lícula. Volen fer un bon film, volen lluir-s’hi. Visionen les diverses preses en pantalles i comenten críticament el que veuen, anticipen quin efecte pot tenir en els espectadors. Valoren les diverses dosis d’humor, aventura, violència. Es complauen amb el sadisme. És la vacuïtat absoluta, l’amoralitat perfecta.

act killing 6
Els botxins visionen la seva pel·lícula i comenten l’efecte que pot fer en els espectadors.

Les dues úniques vegades en què el director els pregunta si no lamenten haver causat tan mal, es defensen denunciant la violència dels comunistes. Mostren una pel·lícula feta pel règim de Suharto sobre suposades brutalitats d’aquests darrers, representades per actors. Un esmenta a més les moltes salvatjades comeses pels Estats Units amb total impunitat, com ara el Guantánamo de Bush Jr. i Obama. Només un dels botxins admet que les víctimes l’assetgen en malsons, que no es pot desempallegar dels records. Els seus companys li recomanen que es deixi de romanços, que va fer el que calia i el que li demanaven. Com per aconseguir un efecte catàrtic i dissipar els fantasmes, en una de les escenes oníriques del film l’ancià turmentat és assaltat per un fantasma.

The Act of Killing mostra que la violència és una cultura a Sumatra. Els assassins presumeixen dels seus crims i són admirats per la gent. Apareixen en un programa de sobretaula de la televisió pública indonèsia parlant tranquil·lament de les seves tortures, entre les felicitacions i el reconeixement de la presentadora. Un dels botxins diu que la gent hauria de tenir present la història, de recordar el passat. Aquesta és la frase més impressionant del film. Normalment les crides a tenir present la història van encaminades a mirar d’evitar que es repeteixin les atrocitats, però en aquest cas és un advertiment perquè tothom vagi amb compte si no vol patir represàlies: és una amenaça que té darrere la força de l’Estat i els seus executors. Els partits polítics són paramilitars. N’hi ha un de dominador que amb el seu nom surrealista –Partit dels Empresaris i dels Treballadors– ja dóna una idea del nivell democràtic de la societat indonèsia.

act killing 6
Els botxins es passegen amb impunitat per Sumatra.

L’efecte de la pel·lícula –fins i tot en visionats successius– és devastador. Però encara més que les salvatjades representades –pells arrencades, cops de puny, escanyaments amb cables, bassals de sang– el que impressiona més és la insensibilitat moral dels assassins en evocar les seves accions. No tan sols la impunitat que tenen a Indonèsia, on viuen molt bé, sinó la manca de qualsevol escrúpol i remordiment. No és només que complissin ordres, com argumentaven els oficials nazis quan els van jutjar (aplicant allò que la filòsofa Hannah Arendt va anomenar “la banalitat del mal”), sinó que van xalar de valent imitant el sadisme dels gàngsters.

Hi ha uns quants bons documentals que s’han ocupat de tortures. Un, fins i tot, S.O.P.: Standard Operation Procedure, d’Errol Morris (2008), entrevista els perpetradors nord-americans de les agressions a la presó d’Abu Ghraib (Irak) per mirar d’accedir a la ment, si no a la consciència, dels torturadors. Però The Act of Killing fa un altre pas de rosca en aconseguir que els assassins es representin a si mateixos en un pla en què es combinen la memòria, la fantasia, l’orgull i l’amoralitat. És una gran fita no tan sols cinematogràfica, sinó filosòfica i tot.

Comentari: En vista de la fascinació que van exercir sobre aquestes ments els crims representats a les pel·lícules de gàngsters, una de les reflexions inevitables que imposa The Act of Killing és sobre les conseqüències de la violència al cinema. Durant molt temps la majoria de crítics ha deixat en bon lloc pel·lícules violentes i salvatges, d’assassins en sèrie i altres barbaritats. Una pel·lícula de culte, Reservoir dogs, de Quentin Tarantino (1992), començava amb una llarga tortura, digna de The Act of Killing, en què un psicòpata tenia un home lligat i emmordassat en una cadira col·locada en un garatge desert mentre ell es recreava amb una navalla escoltant i ballant una peça de rock. Després de veure aquest documental ve a la memòria aquesta escena de Tarantino, i sorgeix la pregunta sobre la responsabilitat moral d’aquest film i altres semblants.

Una altra pel·lícula de ficció que va ser de culte i és insuportablement violenta és Henry: retrato de un asesino, de John McNaughton (1986). Mostra la història d’un assassí en sèrie que mata les seves víctimes sense cap motiu, amb una brutalitat que encara resulta més terrible perquè no té cap explicació ni justificació (en forma de trauma d’infantesa o trastorn psicòtic, o el que sigui). És una sèrie d’assassinats banals, en què la vida i la mort queden desproveïdes de tota significació. (La banalitat i la manca de significació de l’assassinat els va mostrar molt més bé Albert Camus a L’estrany.) Quan darrere les accions humanes no hi ha una consciència moral, es pot perpetrar qualsevol atrocitat, qualsevol. Allò més revelador de The Act of Killing és posar-ho de manifest com probablement ningú no ho havia fet fins ara.

FITXA

Direcció: Joshua Oppenheimer, Christinne Cynn i Anònim
País: Noruega, Dinamarca, Regne Unit
Llengua original: Indonesi
Localitzacions: Sumatra del nord
Durada: 122 min (versió cinema), 159 min (muntatge del director)
Web i tràiler: http://theactofkilling.com/

2 thoughts on ““THE ACT OF KILLING” (2012): La insuportable banalitat del mal

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s