Koyaanisqatsi significa en la llengua hopi –d’una de les primeres nacions, o pobles nadius, dels Estats Units–, “vida en desequilibri”. I la paraula que dóna títol al film en descriu el contingut a la perfecció: el caos i el desastre mediambiental i humà causats per la tecnologia punta de les modernes societats occidentals. És un film ecologista, segons alguns el millor que s’ha fet mai. Però no convé precipitar-se: no es tracta d’un documental alliçonador, “de tesi”, en què el director s’esquinci les vestidures davant la lamentable situació del món, i adoctrini l’espectador sobre el que ha de sentir i pensar. Ben al contrari, l’interès del film rau en el seu caràcter obert, en la seva naturalesa d’obra poètica.

No hi ha argument, ni estructura narrativa, ni cap personatge o presentador que ens guiï. L’única paraula que es pronuncia és, justament, Koyaanisqatsi, que es va repetint persistentment en una de les peces musicals de la banda sonora. Tota la resta és música electrònica i llargues preses que contraposen el paisatge del desert nord-americà (omnipresent en els primers vint minuts, i recuperat en els cinc darrers) i el món urbà i tecnològic. Les imatges són prou eloqüents per deixar clara la posició del director –aflicció per Koyaanisqatsi–, però l’honestedat amb què expressa la seva visió no és gens intrusiva, es limita a mostrar els diversos paisatges de manera que obliga l’espectador a qüestionar-se què està veient, i a posicionar-se. Per això el film és una obra d’art, i no propaganda o publicitat. Com va declarar el realitzador en una entrevista, el film vol originar una experiència, no transmetre una idea. Sens dubte, aquest plantejament és molt més efectiu i satisfactori que el discurs didàctic característic del típic documental ecologista.

El film vol originar una experiència, no transmetre una idea.

Godfrey Reggio va debutar com a director el 1982 amb aquesta pel·lícula feta al llarg de sis anys, i que seria la primera part d’una trilogia, anomenada trilogia Qatsi, completada amb Powaqqatsi (“vida en transformació”) i Naqoyqatsi (“vida com a guerra”). En el seu tram final va tenir com a productor Francis Ford Coppola (realitzador de la trilogia d’El padrino, d’Apocalipse Now i d’altres obres mestres). Es va envoltar d’un molt bon director de fotografia (Ron Fricke) i del compositor Philip Glass, que va fer una música electrònica minimalista, repetitiva, obsessiva, que recorre tota la pel·lícula amb diversos graus d’intensitat i es fusiona a la perfecció amb les imatges. Però la clau de tot plegat és la visió de Reggio, que va crear un poema visual, una gran pel·lícula purament fílmica i musical, limitant-se –i no és poc– a produir un efecte en l’espectador, respectant la seva llibertat. Un film reflexiu que obliga a meditar o a deixar de mirar-lo. Per la seva intensa bellesa, és molt recomanable veure’l en pantalla gran, si se’n té l’oportunitat, en algun festival o a la filmoteca.

La primera part –uns 30 minuts– està composta de serenes imatges aèries del mar, del cel, de núvols, de Monument Valley, el desert situat entre Utah i Arizona, dins la reserva dels navajo, famós per haver fet d’escenari de molts westerns. Les preses són tan llargues, amb el fons de la lentíssima i persistent música de Glass, que l’espectador acostumat a l’acció i a la trama se sentirà completament desconcertat. Les imatges de l’aire, de l’aigua, de la roca s’allarguen durant minuts, pausadament. No hi ha cap altre remei que passar de veure a mirar i endinsar-se en les imatges, en l’experiència fílmica. Al cap d’aquests 30 minuts de visions naturals, irrompen l’home i la tecnologia. Hi ha conduccions de petroli, explosions, mines. El metratge i la música s’acceleren.

No hi ha argument, ni estructura narrativa, ni cap personatge o presentador que ens guiï.

Unes imatges fan de separació entre el món natural i l’industrial: grans i atrotinats blocs de pisos són enderrocats amb dinamita. I tot seguit passem a l’espai urbà, amb interminables embussos de trànsit a Los Angeles, gernacions avançant per grans avingudes tan atapeïdes que la gent sembla formar colònies de flamencs. S’intercalen grans avions, interiors de fàbriques. La part tecnològica del film culmina en les imatges en càmera lenta de l’explosió d’un coet espacial de la NASA que esclata quan tot just s’enlairava, i n’observem les restes caient lentament. És impossible deixar d’interpretar metafòricament el fracàs del llançament d’aquest artefacte: representa l’orgull i la caiguda de la societat tecnològica occidental.

Aquest final podria fer pensar que Koyaanisqtasi sí és, al capdavall, una pel·lícula didàctica i alliçonadora, que vol “educar” el públic, com n’hi ha tantes en l’àmbit de l’ecologisme. Hi ha arguments externs per pensar en un documental pedagògic: Reggio es va preparar durant molts anys per fer de sacerdot abans de renunciar a aquesta primera vocació i assumir la de cineasta, i el cost de la pel·lícula va córrer al principi, abans que Coppola n’esdevingués el productor, a càrrec d’una institució docent que ja li havia finançat curtmetratges anteriors.

Però si s’interpreta el film com una eina didàctica se’n desvirtua tant la naturalesa com la intenció, i se l’omple de defectes intolerables. No seria eficaç perquè resultaria avorrit i feixuc, no seria clar perquè estaria mancat d’una estructura i un discurs identificables, seria simplista perquè no faria més que contraposar, com el blanc i el negre, la natura verge i l’horror del món industrial, o bé no se sabria si el que contraposa al món tecnològic és la natura o els nadius americans (molt mal anomenats indis), que els britànics i europeus emigrats al Nou Món van exterminar tan salvatgement en el genocidi més prolongat de la història. Aquests factors, sens dubte, formen part de les emocions que Reggio vol despertar a l’espectador, però no constitueixen un missatge tancat, una lliçó.

Un film reflexiu que obliga a meditar o a deixar de mirar-lo.

Repetim-ho: no és un documental de tesi. No ens vol convèncer de res. És un poema fílmic, que pot arribar a irritar qui no estigui acostumat al seu llenguatge. És una de les millors obres que s’han fet en aquest gènere. Si es pot considerar un documental és només perquè fa una referència inequívoca al món real. Amb tot, i a pesar de certes declaracions de Reggio sobre la neutralitat de la seva pel·lícula, és innegable que sí planteja un tema, i una valoració: l’home ha deixat de viure en el medi natural per passar a un espai tecnològic, i, encara que no se n’adoni, hi ha sortit perdent.

FITXA