La batalla de Chile reparteix la seva extensa durada en tres parts. La pimera, acabada el 1975 i titulada “La insurrección de la burguesía” (100 minuts), comença amb les esborronadores imatges del bombardeig del Palacio de la Moneda de l’11 de setembre de 1973: tancs, avions i tota mena d’artilleria lleugera i pesada assalten i destrueixen la seu del govern. Encara avui es debat si aquell matí Allende va morir per bala enemiga o es va suïcidar. Començant pel final (la fi de la democràcia i del govern i de la vida d’Allende), Guzmán elimina qualsevol element de misteri, mostra clarament com acaba l’enfrontament intern al seu país. El que segueix serà una anàlisi i una explicació de com s’ha pogut arribar a aquest punt en què la violència militar esclafa un govern legítim i democràtic.

L’explicació comença amb imatges de març del 73, quan es produeixen les darreres eleccions democràtiques. S’ha de determinar la composició del Parlament, el poder legislatiu que compartirà la direcció del país amb l’executiu d’Allende. Guzmán efectua una àmplia enquesta entre la població, demana a persones molt diverses qui volen i creuen que guanyarà. De seguida es posa de manifest que els xilens estan polaritzats entre els adeptes dels partits d’esquerres agrupats en Unidad Popular i els dels partits conservadors (el moderat Partido Demócrata Cristiano i el molt agressiu Partido Nacional). L’oposició entre els dos bàndols és tan frontal que no es veu cap possibilitat de coexistència. Per això Guzmán pregunta també als enquestats si creuen en la via democràtica (tots contesten que sí). Els partits conservadors aspiren a obtenir una majoria de dos terços al Parlament, que els permetrien obligar Allende a dimitir. Tenen motius per creure que ho aconseguiran: Xile es troba immers en una profunda crisi econòmica causada per un boicot dels Estats Units amb la col·laboració interna dels dos grans partits de dretes. Cap dels tres no està disposat a tolerar un govern marxista.

Aquesta primera part mostra els prolegòmens del cop d’Estat, les eleccions al Parlament en què l’oligarquia aspirava a enderrocar l’executiu d’Allende.

La crisi ha causat mancances bàsiques i fam a tot el país. La dreta en responsabilitza els socialistes, i espera que la classe mitjana la voti massivament. Les reformes empreses pel govern d’Allende han espantat i indignat l’oligarquia nacional i el veí imperialista del nord. S’està en curs de nacionalitzar sectors clau de l’economia com l’energia i el transport, d’arrabassar als patrons els mitjans de producció per lliurar-los als treballadors. Tot això, doncs, cal tallar-ho en sec i per sempre, d’aquí la campanya per fer caure el govern marxista. La situació a tot el país és, doncs, d’extrema gravetat, insostenible.

Contra tot pronòstic, Allende guanya amb el 43 % dels vots. Els partits de dretes, els seguidors dels quals han celebrat anticipadament i sorollosament la seva suposada victòria als carrers abans que d’efectuar-se el recompte, només aconsegueixen, combinats, una majoria simple al Congrés. Això els impedeix posar fi al govern, però no obstruir-ne per complet la gestió, fins a la paràlisi. Després d’una primera reacció violenta en què s’impugna el resultat i fins i tot hi ha acusacions de frau, la dreta s’alia per minar l’executiu. Fent un ús destructiu de les seves atribucions parlamentàries, fa caure un rere l’altre els ministres d’Allende (fins a quinze), i està a punt d’enderrocar el govern sencer, però les mobilitzacions generals al carrer ho impedeixen a l’últim moment. El Congrés deroga tots els projectes de llei que li presenta l’executiu: des de les nacionalitzacions de sectors privats fins a reformes agràries i d’educació. El país queda encallat en la immobilitat, la majoria simple parlamentària desitja agreujar la crisi fins que la situació nacional es precipiti en el caos. El conflicte de poders entre l’executiu i el legislatiu ha menat a un atzucac.

El bloqueig organitzat per l’oligarquia i el govern nord-americà porta Xile al caire del precipici.

La dreta no es limita al sabotatge parlamentari: també boicoteja amb accions econòmiques. Disposant en tot moment del suport econòmic i logístic de la CIA i el departament d’estat dels Estats Units, organitza una vaga del transport (la majoria d’autobusos i camions pertanyen a companyies privades) que impideix la distribució d’aliments i components per a les fàbriques. A més a més, molts comerciants oculten les seves mercaderies per especular amb els preus en el mercat negre. La situació és crítica. La ciutadania s’ha d’organitzar per repartir els productes i abastir les llars. S’improvisen mecanismes de distribució, com les llibretes de racionament. El bloqueig organitzat per l’oligarquia i el govern nord-americà porta Xile al caire del precipici.

S’organitza també una vaga a la mineria del coure, la principal indústria del país, la que hi fa entrar més divises. Tot i que els miners del coure reben sous molt correctes, s’orquestren reclamacions d’augment salarial: el principal instigador és el futur ministre de sindicats en el règim de Pinochet. Una part d’aquests miners va a la vaga i obliga els que no la secunden (que són majoria, però insuficients sense els altres) a fer dobles i triples torns perquè la indústria no s’aturi. Amb el temps se sabrà que la CIA és darrere aquesta vaga: la finança i dóna formació tècnica als seus dirigents. Un grup feixista paramilitar anomenat Patria y Libertad desfila pels carrers de Santiago fent una exhibició de força, reclamant ordre i disciplina al país, causant desordres al carrer i amenaçant visiblement les institucions democràtiques. Els ciutadans repliquen manifestant-se a favor del Govern. El gran sindicat Central Única de Trabajadores dóna un suport decidit a Allende. El país està dividit. Un dels dos bàndols amenaça amb la violència i està dedicat a una tasca de sabotatge general, mentre que l’altre bàsicament es defensa.

En una manifestació massiva, un obrer és mort d’un tret quan passava per davant la seu del PDC. 300.000 persones assisteixen a l’enterrament i afirmen la seva voluntat de resistir la violència. Però el poder judicial –amb una cúpula formada íntegrament per jutges favorables a les classes adinerades– no és gens diligent a l’hora d’investigar les causes de la mort, i assegura la impunitat dels assassins.

El país queda paralitzat a causa de les vagues del transport i de part de la mineria del coure i del tall de les importacions dels Estats Units. L’exèrcit es declara autònom, lliure d’actuar segons els criteris dels dirigents, sense comprometre’s a guardar lleialtat a l’executiu. Molts militars que conspiren contra el govern han rebut formació als Estats Units i a Panamà. L’ajut nord-americà es completa amb grans donacions econòmiques per als que mantenen la vaga del coure.

Molts militars que conspiren contra el Govern han rebut formació als Estats Units i a Panamà.

En aquest enfonsament nacional, els treballadors s’organitzen per fer funcionar les fàbriques i mantenir la productivitat i l’economia. De manera espontània més que no per ordres verticals, els sindicats creen organitzacions anomenades cordones industriales i comandos comunales. Els pocs enginyers favorables a Allende es fan càrrec de la gestió tècnica de les fàbriques. El documental ens mostra moltes assemblees d’obrers, en què es crida a la unitat i a l’organització i es debaten estratègies. L’economia nacional està destruïda, el boicot ja dóna fruit, però Allende continua tenint el suport incondicional de la base obrera.