“THE 3 ROOMS OF MELANCHOLIA” (2004): Els nens de la guerra de Txetxènia

3 rooms 1
Cartell promocional de la versió francesa del film.

La guerra ha devastat la petita república ex soviètica de Txetxènia durant molts anys (1994-1996 i 1999-2009), l’ha deixat assolada: segons les diverses estimacions, entre 150.000 i 200.000 morts, 500.000 desplaçats i refugiats, innombrables habitatges destruïts. Durant molt temps la crònica de l’assetjament del Goliat rus sobre aquest David va esdevenir habitual als noticiaris. Com tantes vegades, la comunitat internacional s’ho va mirar sense intervenir, perquè no hi tenia cap interès concret en forma de recurs natural o d’aliança política. És clar que la inacció, en aquest cas de desigualtat extrema, equival a posar-se del costat del més fort.

La finlandesa Pirjo Honkasalo ha volgut indagar en el conflicte txetxè, i no a la manera externa del periodisme (reportatge), sinó des de dintre, a través del documental. The 3 Rooms of Melancholia mostra l’impacte de la guerra en persones concretes, sobretot en nens, prescindint de les xifres abstractes que s’han donat en el paràgraf anterior i d’anàlisis polítiques i estratègiques. A pesar d’enregistrar situacions de gran duresa, el documental està impregnat de lirisme, d’una rara poesia que permet accedir a la interioritat dels participants, en comptes de quedar-se en la simple superfície dels fets. Molt més impressionista que informatiu, basat en la imatge i prescindint gairebé per complet de la narració, és una pel·lícula artística i delicada que aboca a una situació desesperada, terrible. Té raó un crític quan escriu que es tracta d’una de les pel·lícules més tristes que s’han fet mai.

The 3 Rooms of Melancholia mostra l’impacte de la guerra en persones concretes, sobretot en nens, prescindint de les xifres abstractes.

El film està dividit en tres parts, cadascuna encapçalada per títols com si es tractés de capítols: “Longing” (“anhel”, o “enyorança”), situada en una escola militar d’una illa a trenta quilòmetres de Sant Petersburg; “Respiració”, situada a Grozni, la castigada capital de Txetxènia, i “Recordar”, en un orfenat de la veïna república d’Ingusètia, a quatre quilòmetres de la frontera amb Txetxènia. Aquestes tres parts funcionen com peces d’un mosaic. L’autora no estableix relacions explícites o evidents entre elles, deixa que s’acoblin entre si dins la consciència de l’espectador.

La vida a l’acadèmia militar de Kronstadt, a l’illa de Kotlin (Golf de Finlàndia), és espartana. Els nens que apareixen a les imatges, d’entre deu i catorze anys, han patit experiències traumàtiques i d’abandó –hi ha orfes, fills d’alcohòlics, de paramilitars mercenaris, de prostitutes– que els han deixat sols al carrer, exposats a la pobresa i la delinqüència, i els han acabat menant a aquest internat de l’exèrcit rus. El film comença en el moment en què els cadets desperten, de bon matí, al dormitori comunitari i disciplinadament procedeixen a vestir-se amb l’uniforme militar (és el rigorós hivern rus, van abrigats amb casaques i amb gorra de pell), abans de formar al terreny d’instrucció. L’existència dins l’internat consisteix en una estricta rutina d’ensinistrament, en què cada nen ha d’assimilar de manera mecànica la formació militar que els administren els instructors. Els nens fan educació física, aprenen a desfilar al pas i a fer la salutació militar, arts marcials, a carregar i disparar un fusell. Aprenen cançons de soldats, assisteixen uniformats a una cerimònia de l’església ortodoxa. Veuen a la televisió com un grup de terroristes txetxenes que volien cometre un atemptat suïcida en un cinema de Moscou han estat mortes pels serveis especials russos abans que poguessin fer detonar els explosius. Els inculquen, a còpia d’aprenentage despersonalitzat i igualador, la seva pertinença a l’exèrcit, una identificació entre ells i el cos.

3 rooms of melancholia 2
Instrucció militar a l’acadèmia.
3 rooms of melancholia 3
El rigor de l’hivern rus no impedeix formar al camp de pràctiques a primera hora.

Tanmateix, enmig d’aquest terrible procés de supressió de la individualitat, Honkasalo aconsegueix captar, amb pausats i serens primers plans dels rostres infantils, la dimensió interior dels nens, assetjada i violada. Encara hi resta un romanent d’allò que és més propi de la infantesa: el desig de jugar, l’espontaneïtat, la curiositat. Al mateix temps, es posa de manifest que aquestes característiques van desapareixent de manera inexorable sota la feixuga disciplina militar: és probable que assistim a la seva extinció definitiva. Com en un darrer homenatge a unes vides estroncades massa d’hora, de tant en tant, enmig de la instrucció, una veu ens informa del nom de nens concrets, i de les dissortades circumstàncies que els han conduït a l’escola, a la transformació de persones en soldats disciplinats.

Aquesta primera part del film conclou seguint un cadet de catorze anys, que visita la seva anciana àvia (no té pares), probablement a Sant Petersburg. Mentre l’observem en el seu desplaçament en transport públic (i veiem amb alleujament, a l’autobús i al metro, les primeres persones no uniformades al cap de mitja hora) escoltem les reflexions d’aquest cadet, el de més edat que apareix a la cinta i que ja ha acabat d’interioritzar la instrucció. Diu: “Seré soldat. Sé què és la guerra. No em fa por matar mala gent”. El poder que l’ha recollit del carrer i l’ha convertit en soldat s’encarregarà d’indicar-li, d’ara endavant, qui és la mala gent que ha de matar.

La part situada a Grozni està rodada en blanc i negre, a diferència de les altres dues, per subratllar la manca de vida i d’esperança d’aquesta terra erma. Les primeres imatges mostren edificis enderrocats i esbudellats pels bombardejos, habitatges abandonats, carrers intransitables plens de clots i de bassals, runa: l’enfonsament d’allò que s’entén per civilització. El títol d’aquesta part (“Respiració”) indica que la vida ha quedat reduïda a la simple supervivència, a l’afany instintiu per tirar endavant cada dia, amb un horitzó pràcticament limitat a la satisfacció de les necessitats físiques. Hi ha gossos furgant entre la runa; un coixeja, té la pota esquerra de darrere inútil. Una dona fa pujar un cubell d’aigua (impossible creure que en bon estat) mitjançant una corriola fins a un pis elevat, on una altra el recull sortint per la finestra. Un grup de nens petits (els equivalents txetxens dels cadets de l’acadèmia russa) juguen a la guerra: fan veure que es disparen perquè segurament els intercanvis de trets són el que més han vist en les seves curtes existències.

3 rooms of melancholia 4
Un nen juga amb una pistola de joguina a Grozni. La guerra i la mort formen part de la quotidianitat d’aquests infants. La segona part del documental, rodada a la capital txetxena, és en blanc i negre: la vida no hi té cap mena de color, cap indici d’esperança.

En aquest paisatge dessolat brilla per contrast una espurna de bondat i solidaritat humana. Hadizhat Gataeva, una activista humanitària, s’encarrega de recollir nens abandonats i de portar-los a un centre d’atencions on puguin rebre els mínims vitals bàsics que la vida els ha negat. Veiem com entra en un apartament: una mare no es pot fer càrrec dels seus tres nens petits, perquè el treball en pous de petroli li ha minat la salut fins a deixar-la prostrada en un sofà. Gataeva s’endú els tres nens –que ploren i es resisteixen perquè no volen abandonar la mare–, els diu que tot s’arreglarà i que podran tornar a estar junts. Ningú no s’ho acaba de creure. En un cotxe atrotinat, sotraguejant per carrers foradats, la dona porta els nens entre soldats, tancs i controls de seguretat, cap un centre on, almenys, puguin respirar. El cotxe travessa la frontera.

The 3 Rooms of Melancholia està fet de plans llargs, de primers plans de rostres castigats i afligits, de silencis que obliguen a contemplar i meditar. Honkasalo ha fet el màxim que podia per ajudar les víctimes d’aquesta llarga barbàrie: afirmar i mostrar la seva humanitat.

A Ingusètia, finalment, hi ha l’exili. Si en les dues primeres parts escassejava el diàleg, en aquesta darrera el silenci és gairebé absolut. Les poques paraules revelen els passats tràgics dels nens que hi sobreviuen: un d’onze que va ser trobat en una caixa de cartró, i que ha perdut la memòria però no ha oblidat com el van violar uns soldats russos; un que va ser llançat des d’un novè pis per la seva mare; una noia de dinou anys que va ser violada per tres soldats russos quan en tenia dotze, i que cuida el seu fill. Els nens de l’orfenat viuen en una comunitat musulmana, i participen en els seus rituals igual que els cadets de l’acadèmia participen en els de l’església ortodoxa. Els nens miren les muntanyes que fan de frontera amb Txetxènia, i senten l’estrèpit de les explosions de la guerra al seu país.

3 rooms of melancholia 5
Tercera part del film: en un orfenat de la veïna república d’Ingusètia.

The 3 Rooms of Melancholia està fet de plans llargs, de primers plans de rostres castigats i afligits, de silencis que obliguen a contemplar i meditar, de música lenta i espiritual, de serenitat i respecte solidari, de visió poètica. Gràcies a aquestes opcions estètiques i ètiques aconsegueix endinsar-se en la dimensió interior de les persones, i, en fer-ho, redimir la dignitat d’unes vides aclaparades per la brutalitat. Honkasalo ha fet el màxim que podia per ajudar les víctimes d’aquesta llarga barbàrie: afirmar i mostrar la seva humanitat. Tant de bo els polítics s’haguessin comportat en el camp que els correspon igual que aquesta cineasta en el seu.

FITXA

Direcció, guió i fotografia: Pirjo Honkasalo
Producció: Kristiina Pervila
Música: Sanna Salmenkallio
País: Finlàndia, Dinamarca, Alemanya, Suècia
Llengua original: rus, àrab, txetxè
Duració: 106 minuts
Web:
Tràiler https://www.youtube.com/watch?v=vyvcqqkeqFQ

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s